Amb Carme Jordi (Barcelona, 1958) ens trobem a l’Observatori Fabra - RACAB un matí d’agost a primera hora, quan la calor ja es comença a fer notar. Després de més de 40 anys dedicats a l'astronomia, no existeix lloc millor des d’on fer la vista enrere per conèixer i recuperar el temps que ha dedicat a mirar amunt, a les estrelles, als cúmuls estel·lars. Filla d’una família modesta, recorda com amb 15 anys comença a treballar a les oficines d’una fàbrica de farines quan, poc temps després, faria al salt a una empresa de publicitat per portar-ne la comptabilitat. Mentrestant, els vespres els dedicava a estudiar física a la universitat. Diu, però, que no es mirava els estudis amb perspectiva de què s’hi pogués acabar guanyant la vida; “per mi la física i l'astronomia eren un hobby”, però assegura convençuda que en obtenir plaça a la universitat va ser un dels moments claus de la seva trajectòria professional dels quals mai s’ha penedit.
Des de la cúpula d’un dels observatoris en actiu més antics del món on encara es troba en funcionament el telescopi original que data del 1904, assegura que és incapaç de recordar les hores que ha dedicat mirant el cel, analitzant i estudiant estrelles i la nostra galàxia, les seves àrees d’especialització. El recorregut que l’acompanya està vinculat a la docència de la facultat de física de la Universitat de Barcelona i a la investigació, on ha estat involucrada en projectes de gran envergadura com ara la missió Hipparcos o la missió Gaia, que va impulsar des de l’Agència Espacial Europea. Actualment, segueix vinculada com a membre de l’Institut d’Estudis Espacials de Catalunya i a l’Institut d’Estudis Catalans, on és assessora experta en física i astronomia.
Quin percentatge de l’univers coneixem?
Aquesta és una pregunta molt difícil de respondre! L'univers, en principi, és infinit. Nosaltres parlem de l'univers que podem observar i, ara, amb els telescopis més moderns que tenim, amb el James Webb Space Telescope (JWST), mirant en infraroig podem veure galàxies molt llunyanes. Però és que de vegades, fins i tot en el teu propi entorn, també hi ha objectes, planetes o estrelles molt febles, molt freds, que tampoc s’havien pogut observar. És a dir, una cosa és pensar en l'univers en termes d'espai, on és cert que estem arribant molt enllà, però també en els entorns més propers hi ha moltes coses encara desconegudes. Cada vegada que fas un telescopi amb una instrumentació nova, s’obren noves portes. Fins i tot del sol o de la lluna, que estan aquí al costat i veiem cada dia, en descobrim coses noves.
Quan diu que podem veure molt lluny, a què es refereix?
Les últimes galàxies que vam trobar recordo que eren potser a 11.000 o 12.000 milions d'anys llum. Això vol dir que la llum triga 12.000 milions d'anys en arribar-te. Crec que estàvem al límit dels 12, una cosa així.
Això farà que sigui difícil estudiar-ho…
Sí, ho fa difícil perquè inclou molts aspectes. S’ha de tenir en compte d’on et ve la llum, en quina direcció i quina mena de llum t'arriba; si és constant, si no, si és variable, etc. Tot això et dona informació de les característiques físiques de l'objecte que l'està emetent. No és només observar una vegada l’estrella, localitzar-la i ja està. Si la continues observant, t'explicarà si té taques, si batega i varia la llum, si al seu voltant té algun planeta que hi gira… Quan més les observes, amb més precisió i detall, més coses coneixes de la física d'aquell objecte. Això et permet, quan ho contextualitzes amb totes les altres estrelles, entendre com neixen, com viuen i com moren. També per conèixer què hi ha al seu voltant, com formen part d'una galàxia, com és la teva pròpia galàxia, com evoluciona la galàxia, etc. Pots anar obrint preguntes i preguntes.
Fent una ullada al seu currículum, destaquen dues missions importants on ha participat: Hipparcos i Gaia. Què ens en pot explicar?
Una de les incògnites més importants que tenim en aquest univers és saber com es formen les galàxies. Sabem que primer són menudes i que s'ajunten per formar galàxies més grans que interactuen entre si. Hipparcos tenia el propòsit d'estudiar en aquell moment 120.000 estrelles, analitzant-ne el moviment i la seva posició amb molta precisió. Quan dic la posició, vull dir la distància. Quan mires el cel, no tens sensació de profunditat. L'única manera de saber si una estrella és propera o llunyana, és fent un canvi de perspectiva. La precisió dels angles d’estudi era d’una mil·lèsima de segon. Era una missió pionera a Europa i el 1989 es va llançar el satèl·lit Hipparcos que donava voltes a la Terra. Va funcionar molt bé, i els dos telescopis que tenia van obtenir informació d’una xarxa que enllaçava estrelles, fet que ens va permetre mesurar distàncies entre si, determinar-ne les direccions i crear una xarxa global de tot el cel. La missió va estar operativa dos anys i mig i, aquesta, necessitava una llista inicial d'estrelles per saber quines es mesurarien. Des d'aquí a terra, fèiem mesures del color, de la lluminositat, etc. per tenir llest un catàleg d'entrada que oferís les condicions de treball al satèl·lit abans de llançar-se i, després, vaig contribuir en l’explotació científica de les dades obtingudes.
"Una de les incògnites més importants que tenim en aquest univers és saber com es formen les galàxies"
Temps més tard, l'equip de científics pioner de l'Agència Espacial Europea d’Hipparcos va dir "hem de fer una missió més gran i no quedar-nos amb 120.000 estrelles, hem d’anar més lluny de la nostra galàxia". Aquí nosaltres ja ens hi vam involucrar des del començament amb el projecte Gaia, que comença a finals del 1997. Juntament amb Eric Heck -astrònom danès-, em vaig posar a coliderar el grup de fotometria per dissenyar l'instrument que havia de mesurar la llum que ve de les estrelles. Aquí va començar la meva aventura amb Gaia! El grup va anar creixent amb científics i amb enginyers informàtics, sent un total d’unes 20 - 30 persones a Barcelona -d’unes 450 persones que hi treballen arreu d’Europa-, seguint avui dia operatiu.
I en aquests moments, en quin punt es troba?
L'agència va aprovar el satèl·lit el 2000 i, el 2005, va donar llum verda a la seva construcció. Mai hi ha dos satèl·lits iguals, en cada missió científica sempre es voldrà fer més que en l'anterior. Si abans parlàvem que Hipparcos mesurava angles d'una mil·lèsima, aquest satèl·lit mesura angles de 15 milionèsimes de segon d'arc. Imagina't un elefant que camina per la lluna i des d'aquí a la terra ets capaç de veure’l. Això seria una mil·lèsima de segon d'arc, Hipparcos. Les 15 milionèsimes seria veure els ulls de l'elefant. Hi ha tota una enginyeria òptica, mecànica i electrònica al darrere, que s'ha de demostrar viable per aconseguir aquests resultats. Hem passat d’estudiar 120.000 estrelles amb Hipparcos a estudiar-ne 2.000 milions, i d’una mil·lèsima a 15 milionèsimes. És a dir, estem fent un salt molt gran. El satèl·lit es va llançar el 2016 i encara està treballant, no només mirant estrelles, sinó també el sistema solar o altres galàxies. És una missió que representa una revolució i, quan mires els articles científics publicats, que ja n'hi ha més de 10.000, t’adones que és el rècord de totes les missions que s'han llençat fins ara a tot el món.
Quins han estat els descobriments claus del projecte Gaia fins al moment?
L'objectiu principal d'aquesta missió era entendre la nostra galàxia. Una galàxia no es forma de cop, sinó que va canviant per les interaccions del voltant i, a vegades, n'absorbeix alguna. És com si tires una pedra a un llac i es fan onades, però com que aquella pertorbació, la pedra, ja ha tocat fons, es torna a encalmar l'aigua. Pel fet que mesurem amb molta precisió, ara encara podem notar aquests efectes pertorbadors de barreges que han tingut lloc fa 900 milions d'anys o 3.000 milions d'anys. Aquesta constatació que no estem encalmats, és una de les coses més impactants que van sorgir en publicar els primers moviments i les primeres distàncies.
Després s'han descobert moltes més coses en termes de vida de les estrelles, que tenen variabilitats que no pensàvem que tenien. Les estrelles són com cors que bateguen o que tenen sismicitat. Polsen, es deformen, i tot això dona canvis a la superfície i en la lluentor. Si parlem del sistema solar, el fet de poder mesurar òrbites amb tanta precisió i descompondre la llum d'aquests asteroides, ens permet explicar-ne quina composició tenen. D’aquí, que ens hem adonat que famílies d'asteroides que es mouen d'una certa manera amb unes òrbites molt comunes, tenen la mateixa composició química. El lligam entre composicions químiques i òrbites no existia fins ara, i això és gràcies a Gaia.
I després de Gaia, quina missió vindrà?
Gaia encara no s'ha acabat, però el mateix equip ja estem pensant amb la missió següent i l'estem començant a planificar. Serà semblant, però que en comptes de treballar en òptic, treballaria més cap a la banda infraroja, per poder mirar a llocs on Gaia no ha pogut arribar. A la galàxia, a banda d'estrelles, planetes i estrelles mortes, trobem més coses, hi ha molta pols entremig que fa l’efecte d’una cendra que no et deixa veure el que hi ha al darrere. Amb la llum infraroja, aquesta pols és transparent. La idea que tenim és treballar amb una missió Gaia, però en infraroig perquè ara ja hi ha detectors que ens permeten aconseguir aquestes mil-i-enèsimes de segon d'arc. Hi he començat a treballar, però em queda l'espina que potser no la veuré ni llançar, perquè em retiro i deixo pas a les noves generacions perquè en tinguin el paper protagonista.
Creu que s’arribarà mai a desenvolupar la missió definitiva que ens permeti conèixer la totalitat de l’univers?
No. [Pensa]. Avui en dia estem parlant d'estrelles, galàxies, planetes, etc., però també hauràs sentit parlar de la matèria fosca. Quan mires el moviment de les estrelles a la galàxia o un moviment de galàxies, veiem moltes evidències que no existeix prou gravetat per explicar-ne els moviments. Els moviments són deguts a la gravetat. Una força, una altra força, uns quilos i uns quilos, i aquesta gravetat fa que això es bellugui. Quan agafes les estrelles, sumes quilos i resulta que amb aquests no n'hi ha prou per explicar el moviment que tenen. Això vol dir que en falten. Aquests quilos que falten són la matèria fosca. Li diem matèria, perquè la gravetat la dona la matèria i fosca perquè no la veiem, però la notem des del punt de vista de la força que està fent. Nosaltres som un 10% de tota la matèria. Hi ha més matèria fosca que matèria de la que veus, i no en tenim ni idea de què és.
Amb Gaia no observem directament la matèria fosca, però com que observem moviments la podem quantificar. Imagina't que arribem a saber-ho tot sobre les estrelles i galàxies, però és que encara ens falta un munt per entendre de matèria fosca i després posem les galàxies que s'estan expansionant acceleradament i l'única manera d'accelerar és posant energia, que és l'energia fosca i que encara en sabem menys. No sé si algun dia arribarem a saber-ho tot. Potser algú troba alguna teoria sobre la matèria i l'energia fosca que no calen, però amb les teories que tenim avui, necessitem aquestes peces per explicar el que veiem. Algun dia ho arribarem a saber tot? Els humans -que ens estem autodestruint-, ens extingirem abans de saber-ho tot sobre l'univers.
"Els humans -que ens estem autodestruint-, ens extingirem abans de saber-ho tot sobre l'univers"
En quina mesura aquestes missions contribueixen a descobrir la totalitat de l'univers?
Partim d'una base que en diem principi cosmològic, que vol dir que nosaltres no som privilegiats. No som a cap lloc privilegiat, ni en cap moment privilegiat. I si no som en cap moment privilegiat ni en cap lloc privilegiat, significa que el que veus tu aquí, al teu entorn, es reprodueix als altres llocs. Perquè si tu no ets a cap lloc especial, el mateix que et passa a tu li passa a un altre. No estic parlant a escala petita, sinó que em refereixo a gran escala, no només de la nostra galàxia, sinó el seu entorn. I això es reprodueix a un altre lloc, a un altre lloc, etc. Entendre més el teu entorn, també t'ajuda a entendre què està passant a una altra banda. Per això és tan important no només mirar lluny, sinó també al teu voltant. A vegades sembla que mirar lluny sigui més interessant i s'han de fer les dues coses; mirar lluny i mirar a prop.
Què és el que més li ha aportat en l’àmbit professional i personal el fet de poder participar en aquestes missions?
Per una banda, la part tecnològica i científica de treballar amb una instrumentació que evoluciona constantment, perquè amb la ciència no fas mai una cosa que ja s'ha fet. Fas quelcom que t'obre una altra pregunta, i així s’avança. Des del punt de vista professional, aquestes missions tan grans necessiten col·laboració, i això t'ajuda a entendre com s'ha de treballar amb persones que pensen diferent, amb caràcters i cultures diferents de la teva, perquè encara que siguem a Europa, no tots som iguals i hem de conviure. Als congressos s’intercanvien resultats científics i sorgeixen discussions, i això et dona molta més obertura. Qualsevol internacionalització és bona per no quedar-te estancat culturalment. Veure com aquest esforç d'hores i maldecaps que has invertit dona fruits, és una satisfacció també personal. I les relacions personals amb els alumnes, els equips de treball i amb les col·laboracions internacionals, aporta coneixement, una obertura de mires i de veure el món.
"Qualsevol internacionalització és bona per no quedar-te estancat culturalment"
Em consta que és una ferma defensora de la divulgació científica també.
Molt sovint la gent pensa; "ui ciències, matemàtiques, física, quina por", i aquesta és una barrera que s'ha de tallar. S'ha d’apropar la ciència a la societat perquè estem fets de ciència! Tota la tecnologia, el que enviem a l'espai, després s'aplica als mòbils.No hi ha un euro que inverteixis a l’espai que després no tingui un retorn a la vida quotidiana. Amb materials, amb antenes de comunicació, amb software... Amb tot! També com a forma de crear vocacions, cal aproximar la ciència a escoles, instituts, biblioteques, centres cívics, etc. A més, el meu sou és públic, em paguen els impostos de la gent, per tant, penso que li he de retornar a la societat part d'aquest coneixement que adquireixo amb aquests diners. Tot això és una manera de contribuir-hi i, si a més, veuen dones, també s'adonen que en aquest món també hi som! Quan vas als instituts o a escoles, si veuen models -i no és que vulgui ser un model de res-, després no els estranyarà tant. Fins que no vas veure una dona taxista, no et vas plantejar que realment les dones podien conduir un taxi, un camió o un autobús. Ho hem de normalitzar.
Precisament li volia preguntar pel paper de la dona a la ciència. En quin punt creu que es troba avui dia? S’ha fet algun pas endavant?
Si parlem de ciència, de física i d'astronomia, els homes continuen sent majoria. Al Gaia Science Team -l’equip de científics externs que assessorem l'European Space Agency-, d'una dotzena de persones només dues som dones, i durant anys, he estat l'única. És un entorn d'homes i continua costant. A la part d'astronomia, quan vaig començar en una classe de 100, érem 3 noies a primer. Avui en dia estem al voltant del 28 - 30%, però malauradament, quan vas pujant estaments amunt, les dones es queden pel camí. Per què? Aquesta és la gran pregunta que ningú sap respondre. Pensàvem que era una qüestió de generació; si abans en començàvem 3, és lògic que a dalt de tot només n'hi hagués 3. Si ara en comença un 30%, d'aquí a un temps a dalt de tot n'hi haurà un 30%, i no és així. Hi ha un moment en què la cosa s'estanca i per més que hagi passat alguna dècada, no acaba de tirar amunt. La carrera professional és dura i, sobretot avui, que és molt més competitiva. Si vols tenir una criatura vol dir uns mesos d'aturada i, després, tornar-te a reenganxar costa una mica.
Volia acabar preguntant-li per la jubilació. Com enfoca el futur a partir d’ara?
L’estic fent com una transició. Com la desconnectaré del tot, no ho sé. Continuo involucrada al Gaia Science Team donant suport a la recerca, a la presa de decisions, a la part de divulgació i a la Universitat de l'Experiència. He decidit jubilar-me abans per moltes circumstàncies. Vaig començar amb 15 anys a treballar i en total n’he treballat 50! Com que no vaig tenir massa joventut perquè entre la feina i els estudis, els caps de setmana i els vespres no els vaig gaudir massa, ara vull gaudir de l'etapa que em queda.He fet balanç de pros i contres i he decidit que de vida només n'hi ha una i que a part de la feina, que t'omple molt, també hi ha altres coses que val la pena fer. M'agrada molt la muntanya i ara podré viatjar i anar a llocs que si estic treballant no podria. Indrets on és millor anar fora de temporada, sigui pels monsons o a l'hemisferi sud, on és millor anar quan aquí és hivern, per exemple. Així que amb ganes d'aquesta nova etapa.