Els rols patriarcals relacionats amb el mercat laboral segueixen ben presents a la societat catalana. A Catalunya, el 15% de les dones en edat de treballar no tenen una feina pagada ni la busquen perquè s’ocupen de tenir cura de la llar. Una tasca no remunerada cada cop menys habitual, malgrat que la diferència entre gèneres és abismal: entre els homes, el percentatge és només del 2%. Malgrat que és una diferència molt marcada, Catalunya és el territori de l’Estat on la bretxa és més petita, ja que també és on hi ha menys dones que es dediquen a la llar.
Són dades de l’enquesta de població activa recollides per l’INE, que mostren un progressiu tancament de la distància. No perquè ara hi hagi molts més homes que deixin de banda la seva carrera professional -una xifra que augmenta molt lentament-, sinó perquè el nombre de dones que no cotitzen perquè són mestresses de casa ha caigut a la meitat en els darrers vint anys.
A la resta de l’Estat, l’abast d’aquest treball invisible és encara més estès. El 19% de les dones s’hi dedica, quatre punts més que a Catalunya, una proporció que així mateix era el doble fa dues dècades. La proporció dels homes també voreja el 3%, fet que implica una major bretxa entre dones i homes: 13 punts de diferència a Catalunya i 16 al conjunt de l’Estat.
Catalunya és el territori on menys dones treballen a casa
Catalunya és on menys població es dedica estrictament a les feines de casa de tot l’Estat, una fita donada per la quantitat de dones catalanes que s’hi ocupen. El 15% del territori català contrasta amb les xifres de Castella-la Manxa, on més d’una de cada quatre dones en edat de treballar fan feina a la llar sense rebre una remuneració, i perdent el dret a una pensió contributiva en cas que ho facin tota la vida. Cantàbria, Extremadura i Castella i Lleó s’hi apropen.
Mentre que el nombre de catalanes que es dediquen exclusivament a la llar és la més baixa de l’Estat, pel que fa als homes no és així: hi ha altres comunitats autònomes en què hi ha menys homes ocupant-se’n, com La Rioja i Castella–la Manxa.
La diferència entre les dones i els homes que s’hi ocupen permet explorar la bretxa de gènere. Catalunya és la segona comunitat autònoma on hi ha menys diferència de qui es dedica exclusivament a les feines de casa, després de les Illes Balears. Per contra, qui manté les bretxes més amples són les comunitats que envolten Madrid, la coneguda com a Espanya buidada. Tot i això, cal tenir en compte que fins i tot territoris com Catalunya, que tenen dades menys negatives, encara representen xifres elevades pel que fa a la diferència per raons de rols a dur a terme dins la família, la casa i conseqüentment en el mercat laboral.
El reconeixement del treball reproductiu és una reivindicació històrica del feminisme. Quasi sempre se n’ocupen les dones, sense rebre una retribució a canvi. Sovint, com passa a aquestes 385.000 catalanes, aquesta feina implica renunciar al treball remunerat i a la carrera professional, que es trasllada a una dependència econòmica absoluta respecte a la parella.
Des de fa uns anys, l’Estat ha començat a reconèixer aquestes tasques. Malgrat que una persona que mai no ha cotitzat no té dret a rebre una pensió contributiva, Hisenda contempla pensions no contributives -amb imports molt menors- per a les persones que s’han dedicat tota la vida a cuidar les seves llars i famílies.
Les persones que es comptabilitzen per aquest estudi són aquelles que en ser preguntades sobre el motiu de la seva inactivitat al mercat laboral -no busquen feina- justifiquen que és per la dedicació a les tasques de la llar. No entren en aquesta categoria, així, homes i dones que no treballen perquè viuen de rendes o perquè tenen totes les seves necessitats cobertes i no necessiten aquest ingrés.
La bretxa per la cura dels fills sí que s'eixampla
Tot i aquestes diferències significatives, s’ha anat reduint la bretxa entre homes i dones, però la inactivitat laboral per dedicar-se exclusivament a les tasques de la llar només és una cara de la moneda de totes les que s’han de tenir en compte per entendre la distribució del treball reproductiu. Hi ha altres vessants en què les dades no mostren una evolució igualitària: mentre la bretxa d’inactivitat per tasques domèstiques minva, la desigualtat per les cures dels infants augmenta.
Sense ser mares, les dones tenen més possibilitats que els homes d’estar a l’atur, treballar mitja jornada o agafar-se excedències per tenir cura dels familiars vulnerables. Pel que fa a la salvaguarda dels fills, també és així i va a més, la bretxa s’eixampla. Les noves mares fan més renúncies professionals que fa una dècada. Les dones que tenen un infant menor de cinc anys tendeixen a deixar de banda la carrera professional i el seu sou, mentre que els homes al contrari: passen més hores treballant.
