“Aquí hi ha passat tot el que et puguis imaginar”, detalla amb cautela i discreció Pilar Subirà (1964, Barcelona), qui regenta des del 2013 l’emblemàtica Cereria Subirà que trobem al barri Gòtic de Barcelona. La Pilar, arqueòloga i músic de formació, concretament percussionista, és la gran de les tres germanes que conformen la tercera generació de la família que va adquirir el negoci quan el seu pare, per qüestions de salut, no se’n va poder fer càrrec. Aquesta, però, és una feina extra per ella, qui desenvolupa una jornada laboral completa a Catalunya música realitzant els programes Cafè Jazz i Via Jazz, que es poden escoltar cada dia. Si la Pilar hagués decidit no seguir amb el negoci, probablement les persianes ja s’haurien abaixat, però la seva persistència l’ha portat a mantenir un espai al bell mig de la capital catalana que, en entrar-hi, et transporta en el temps.

Era el 1761 quan la història del que acabaria sent la Cereria Subirà començava, concretament de la mà de Jacint Galí, un mestre cerer que tenia un obrador al carrer Argenteria. “En aquell temps a les botigues s’hi fabricava el producte i es venien”, no com ara, que a les botigues no hi acostuma a tenir lloc la producció. El senyor Galí va morir jove i la botiga va quedar en mans de la seva vídua, fins que al cap de poc temps, a causa que les dones no podien regentar negocis a l’època, li va traspassar a Martí Prat, que ja havia treballat al negoci i tenia la titulació de mestre cerer. “Aleshores el col·legi de cerers de Barcelona t’havia de donar el vistiplau conforme sabies fer l'ofici a partir d’una prova d'aptitud, sense aquesta, no podies ser cerer”, apunta la Pilar, recordant com durant el segle XIX, en Martí Prat i els seus fills van arribar a obrir 2 obradors al barri. Entre el 1908 i el 1909 es van establir a l’actual ubicació, aleshores anomenada Baixada de la Presó. Era una històrica botiga de teles fundada per Pau Despatx el 1848, anomenada La Argentina, i van decidir mantenir-ne la decoració, que s’ha mantingut intacta amb el temps.

"La cereria va passar a ocupar l’antiga botiga de teixits de Pau Despatx, conservant-ne la decoració premodernista"

La Guerra Civil va irrompre de forma abrupta la línia successòria de la família Prat, com en moltes altres, fent que el negoci quedés orfe al no sobreviure cap dels hereus al front. “En acabar la guerra, el meu avi, Paulí Subirà, qui havia fet l’aprenentatge de mestre cerer a una cereria de Vic, va saber que aquest negoci estava inactiu i amb els 7 fills -que volia que anessin tots a la universitat-, van traslladar-se a Barcelona i se’n van fer càrrec”. El 1939 la família de la Pilar adoptava el negoci en un espai que acollia un obrador a la part del darrere i l’habitatge a la part superior. “El meu avi va anar demanant als fills si es volien quedar amb el negoci i el que va decidir quedar-se’l va ser el meu pare, en Jordi Subirà, qui va començar a aprendre l’ofici al costat del meu avi”. En Paulí va morir jove i en Jordi, que tenia només 27 o 28 anys, va començar a portar la cereria fins al darrer dels seus dies; “quan tornava de viatge, el primer que feia el pare era venir a la botiga i, en entrar-hi, li canviava la cara, era l’únic moment del dia en què veies una reacció de reconeixement d’alguna cosa, de l'olor, imagino”. La Pilar recorda com el seu últim gest abans de morir va ser un moviment reflex com si estigués embolicant ciris, “li donàvem el canut i es passava el dia fent el moviment, es va passar 60 anys embolicant ciris”.

L’escenari perfecte

Col·locant-nos a la porta d’entrada de la cereria, la Pilar ens desvela un secret de l’espai que acull aquest comerç emblemàtic. “Barcelona sempre ha estat ciutat de grans creadors de decorats teatrals i, aquesta botiga, sembla el doble del gran del que és en realitat”. Això s’explica per un efecte òptic, segons explica, on les parets no són del tot paral·leles, fet que genera una sensació de profunditat que realment no es correspon amb la realitat. A més, la cereria conserva el mobiliari original del 1847 quan aquesta era una botiga de teixits, d’aquí les lleixes i les taules allargades per poder col·locar i tallar bé les teles. L’escala central per accedir als altells, l’escut de Barcelona, el terra quadriculat i la columna central de suport en són elements identificatius, però el que més en ressalta, són segurament les dues figures femenines de forja -conegudes com a negresses-. Situades a la base de l’escala, havien estat els suports de les llums de gas instal·lades per la primera companyia de gas que va tenir la concessió de l’enllumenat de la ciutat de Barcelona, l’empresa francesa Lebon.

Si a un emplaçament com aquest, li sumes les espelmes i els productes que hi ofereixen, la combinació no pot resultar millor. Espelmes de colors vius, formes geomètriques i d'altres que imiten desenes d’objectes i productes diferents, resulten una combinació excel·lent amb els colors pastel que envolten l’espai. “Trobem ceres de tres procedències; vegetal, mineral i animal”, apunta Subirà. De fet, detalla com “totes les espelmes que es feien servir per il·luminar les llars fins que va arribar l'electricitat, des de l'època de l'Egipte dels faraons fins als grecs i als romans, es feien de greix d'animal”. Ara, però, remarca com la gent cada vegada té menys ganes de consumir derivats del petroli i opten per altres tipus de cera.

Unes espelmes que provenen d’una base situada a Sentmenat -on es fabriquen el 90% dels productes-, malgrat que disposen de proveïdors italians, danesos, polonesos i francesos. “Aquestes són fetes a Granollers, aquestes altres a Banyoles, aquelles aquí al taller de la botiga o aquesta, és feta a Vic per una neboda”, relata la Pilar mentre ens va assenyalant els diferents productes. I de totes les espelmes, quin és el producte estrella, el que més es ven? “Les espelmes de canelobre tenen molta sortida, els ciris de bateig es venen molt des de Setmana Santa fins a l’estiu, les espelmes perfumades tenen èxit tot l’any i procurem anar canviant segons l’estació, malgrat que la nostra època culminant és Nadal, quan per aquestes dates no hi falten a cap taula”.

"A l’estiu, totes les espelmes que contenen citronel·la es venen molt per evitar els insectes"

Un altre fet a tenir en compte, és que en cada país l’ús de les espelmes canvia i és diferent. “Al nord d’Europa tenen menys hores d’insolació i tenen altres tradicions on estan més acostumats a encendre espelmes”, explica la Pilar, que recorda quan aquí, temps enrere, encendre una espelma no estava gaire ben vist. “Encendre una espelma a casa no era una festa, abans s'encenia un florescent”. Generacions com la dels seus avis no encenien mai una espelma, perquè podia tenir dos possibles significats; per una banda, que eres pobre i que no podies pagar la llum o per l’altra, que tenies un difunt per vetllar a casa i en aquell temps es col·locaven dos ciris als peus del llit. Així doncs, encendre una espelma temps enrere no adoptava el significat actual, on molts les usen com a element decoratiu o, fins i tot, com a ambientadors pels aromes que desprenen.

L’arribada de la llum, la gran crisi de les cereries

Però no tot és tan bonic com sembla com quan entres a la cereria i veus totes les espelmes de colors i ciris penjats -la manera com es guarden per evitar que es torcin-. El negoci també ha patit diferents moments foscos i complicats al llarg d’aquests anys. El primer va venir provocat per l’arribada de l’electricitat a finals del segle XX. “De sobte, les espelmes ja no eren un bé necessari per fer qualsevol cosa i aquest va ser el moment més dur del negoci”. Un altre moment complex va ser l’incendi que va patir l’obrador de cereria que tenien al darrere la botiga el 1969. Va provocar que el servei de producció s’hagués d’externalitzar perquè el centre de la ciutat on es troba la cereria no pot tenir un obrador cerer per raons de seguretat.

"Amb la gran apagada, la gent patia més per a la falta de línia als mòbils, que per la falta de llum per veure-hi"

Per contra, el que per a molts va implicar una gran crisi o moment d’aturada general, la pandèmia del coronavirus, va anar bé per al negoci de les cereries. “En estar més temps tancats a casa, la gent parava més atenció a la importància de la decoració, fet que ens va anar bé pel negoci”. I quan semblava que tot tornava a la normalitat, tenia lloc el passat 28 d’abril la gran apagada on tothom es va quedar sense electricitat. En aquest cas, de nou, la gran crisi per a la majoria de persones incomunicades i sense electricitat es va convertir en una oportunitat d’or per a la Pilar, que recorda com en aquella jornada van col·locar les espelmes per a quan se'n va la llum -un model d’espelma que es diu així per la gran flama, que il·lumina bé- al centre de la botiga. 

L’Església catòlica, un client important

“Un client que tradicionalment sempre hem tingut ha estat l’Església catòlica”, apunta la propietària, que relata com aquesta ha estat de gran ajuda pel gremi, ja que temps enrere existien cereries especialitzades únicament amb elements i espelmes litúrgiques, la majoria de les quals han hagut d’anar tancant. La realitat: abans hi havia més processons, i ara els fidels han disminuït i la pràctica cristiana ha decaigut, fet que ha comportat que el negoci que volia sobreviure s’ha hagut d’anar adaptant als nous temps, oferint productes que abans potser no tenien, com les espelmes figuratives o més recentment amb les aromàtiques. “Nosaltres ens hem anat reinventant, però mantenim la mateixa essència i seguim tenint espelmes litúrgiques, ciris, productes de cereria i ceres crues”, fins i tot, afegeix, “tot allò que algú necessiti per poder produir una espelma en l'àmbit casolà”. A banda de l’Església catòlica, avui dia es conviu amb altres confessions o religions que a les espelmes els donen altres usos, alguns també espirituals, “des de l’església ortodoxa que té un pes important a casa nostra, fins a aquells que es dediquen a la mediació, el ioga o els centres budistes, entre d’altres”.

Què són els establiments emblemàtics?

El pare de la Pilar va contribuir a fundar l’Associació d’Establiments Emblemàtics dels quals la cereria en forma part. El seu és un negoci gairebé tricentenari amb una decoració bicentenària, malgrat aquesta no estava pensada pel negoci actual, sinó pels teixits que albergava abans la botiga de Pau Despatx. Pertànyer a aquesta associació implica que tot canvi que hi vulguis fer ha d’estar consultat i que els mobles, per exemple, no es puguin tocar. “Existeixen divergències amb l’Ajuntament sobre què és un establiment emblemàtic”, apunta la Pilar, que es qüestiona si només es té en compte l’edat, si es té present l’edat i l’activitat de l’espai o bé si poden seguir sent emblemàtics els espais on ja no es fa aquella activitat originària, com en seria el cas.

Segons explica la mateixa propietària, l’Ajuntament tenia interès a comprar espais com el seu, emblemàtics de la ciutat, i que d’aquesta forma en pogués controlar l'activitat. Ara bé, afirma contundent que “no té pressupost per dedicar-se a això”, i es mostra crítica dient com “no hi ha cap ajuntament de cap color polític que hagi fet res per millorar-ne la situació”. De fet, diu que l’actual govern és el que es mostra més dialogant o amb els qui es troba amb uns interlocutors més intel·ligents de tots els que ha vist fins ara. Un raig d’esperança perquè establiments com el seu rebin ajuts, puguin establir un vincle més proper amb la resta i els facilitin desenvolupar la seva activitat aproximant-la a la ciutadania en un context en què es tendeix a la digitalització, a les compres online i on els comerços perden l’essència de l’especialitat i dels productes artesanals cuidats al detall.

El futur de les cereries

A Barcelona al segle XIX hi havia més de 200 cerers gremiats a la capital catalana. Actualment, només es troben tres cereries a Barcelona: la cereria Gallissà -a tocar de La Rambla-, la cereria Abella -al costat de la Ronda Sant Antoni- i la cereria Subirà, a tocar de Via Laietana. “L’única forma de perdurar amb el temps és posant-se al dia, tenir la sort que el producte segueixi tenint sortida i orientar-te cap a la demanda del públic”. Amb la pandèmia, la Pilar va aprofitar per fer-se visible a les xarxes socials i per crear i desenvolupar una botiga online, on es poden comprar els diferents productes.

Preguntada pel futur del negoci, amb 62 anys que té ara la propietària, confessa com reduir el volum de feina és un objectiu a la vida, i puntualitza com ara a la botiga hi treballa una de les seves nebodes que, “si ho vol, li posaré totes les facilitats perquè ho pugui seguir”. En aquest sentit, l’Ajuntament desitja que també li ho posi fàcil, ja que previ a l’incendi de l’obrador, el govern municipal franquista d’aleshores va expropiar el seu espai per ampliar el Museu d’Història i, des de llavors, la seva família en va deixar de tenir la propietat. “Si la propietat és de l'Ajuntament, que aposta i que té com a objectiu preservar el patrimoni de la ciutat, el patrimoni material i immaterial en aquest cas, perquè són els dos patrimonis que intentem mantenir, seria realment lleig que ens ho posés difícil”. Donada la situació, espera que si així fos, la ciutat i els ciutadans de Barcelona els ajudin a demostrar com aquests espais no es poden perdre. “Hi ha moltes raons per les quals un negoci centenari tanca, no hi ha patrons que es repeteixin, però generalment ho podries atribuir a les pujades del preu de lloguer dels locals, a la falta de relleu generacional i haver-se quedat fora del món o de les demandes com a darrera opció”.