Aquest dimarts té lloc el primer acte del drama que viurà el Partit Conservador britànic i que clourà el 9 de setembre amb la proclamació del nou líder i primer ministre. Els 330 diputats del partit s'han alinat entre els cinc aspirant i el menys votat –Liam Fox- ha quedat ja eliminat. descartat. Dijous hi haurà una altra sessió i en sortirà descartat el quart menys posicionat. Finalment, dimarts vinent quedaran els dos finalistes, que se sotmetran a unes primàries dels 150.000 membres de la formació, el setembre.

La favorita és la ministra de l’Interior, Theresa May, entorn de la qual s’han aplegat les forces vives de l'establishment tory, amb 110 diputats que li donen suport. May és una conservadora dura, però que apareix com la moderada dels cinc, sobretot pel caràcter una mica pintoresc de la resta, situats en l’ala dreta, amb matisos. Liam Fox és un exministre de Defensa avui en hores baixes i, com indicaven els pronòstics, ha quedat eliminat a les primeres de canvi. Michael Gove i Andrea Leadsom (amb 27 parlamentaris darrera cadascun) són els més compromesos amb la campanya del Brexit. Això divideix aquest front. Boris Johnson, molt ferit perquè Gove presentés la seva candidatura, dóna suport actiu a Leadsom. El ministre de Treball, Stephen Crabb, té menys pes politic I es va donar a conèixer com un adversari acèrrim del matrimoni homosexual.
 
El criteri del savi Kenneth Clarke

Avui els mitjans del Regne Unit han sucat pa amb el judici de Kenneth Clarke sobre els cinc aspirants. Clarke, exministre en diversos governs, és un dels pocs conservadors que mostra amb orgull compromís europeista. Sky News ha fet públic una conversa seva amb un altre polític del partit, i posa a caldo Gove, de qui diu que duria el país a una guerra amb tres països alhora, i a Liadsom, a qui considera incapacitada pel càrrec. Però tampoc deixa gaire bé a May, a qui defineix com una dona terriblement difícil. Clarke expressa el criteri de molts veterans tories, esmaperduts davant dels efectes del Brexit i el desori dins del partit.
 
Altres grans batalles conservadores

Tot i que més de guant blanc que la que solen tenir els laboristes, les pugnes pel poder entre els conservadors han estat també molt descarnades. L’ascens de Margaret Thatcher al lideratge, el 1975, va ser una lluita despietada amb Edward Heath, antic primer ministre i l’últim líder europeista del partit. Aquell duel va suposar un odi etern entre els dos líders.

La pressió interna perquè Thatcher es retirés després d’onze anys de govern va ser també molt forta i va obrir ferides, algunes de les quals encara s’arrosseguen. El tema europeu va ser ja aleshores dels més decisius en aquella batalla política. Quan Thatcher finalment va llançar la tovallola, europeistes (Michael Heseltine) i continuadors del thatcherisme (John Major) es van esbatussar de valent. Major va acabant imposant-se i va intentar una síntesi amb el sector moderat. Amb els anys, va convertir-se en un centrista i ha estat un dels grans defensors del Remain en el referèndum. Caldrà veure amb el temps què dirà el destí de David Cameron i si assistim ara al final de la seva carrera, cosa que mai es pot donar per segura en política.