18
d'agost
de
2021, 15:15
Actualitzat:
15:17h
El 9 d’agost proppassat es va publicar el 6è informe del Grup Intergovernamental d’Experts sobre Canvi Climàtic (IPCC) vinculat a l’ONU. Ha estat preparat per 234 experts de 66 països, que han revisat 14.000 articles i referències científiques. La conclusió més gran és rotunda: no hi ha cap indici que la causa de l’emergència climàtica no sigui humana. Ha deixat de ser un debat.
L’informe calibra el llenguatge amb qualificatius com «segur, molt probable, probable...» per quantificar la incertesa inherent al resultat de cada anàlisi concreta. Si s’explicita seguretat, per la idiosincràsia pròpia de la professió de científic, vol dir que els resultats són robustos, en la seva terminologia. No passa gaire sovint; fa uns anys, per exemple, una revisió prevenia d’invertir més diners públics per esbrinar si els humans som primats.
Aquesta rotunditat la faciliten les tècniques d’observació cada cop més precises. Hi ha dades de satèl·lit més acurades, noves boies oceàniques, estudis de nuclis de glaç i de torberes que ofereixen més dades sobre el clima del passat... els resultats es tracten en ordinadors més potents. I són clars: confirmen que s’han escalfat cel, terra i mar.
Probablement la dècada actual serà la més calorosa en 125.000 anys. Els nivells de CO2 no havien estat tan alts en dos milions d’anys. En el darrer segle el nivell dels oceans ha pujat una mitjana de 20 cm; i des de 2006 s’ha duplicat el ritme de pujada. Des de 1950, les onades de calor són més intenses i més prolongades.
S’ha elaborat un atles per a veure per regions els impactes haguts i les projeccions de futur. Augmentarà la temperatura a tot el planeta, les onades de calor seran cada cop més continuades, especialment a les zones continentals. L’escalfament provocarà incendis, pluges torrencials molt intenses que poden provocar inundacions, increment de la temperatura de l’aigua, acidificació i pujada del nivell del mar. Mil milions de persones es poden veure afectades per onades de calor més freqüents. Centenars de milions tindrem problemes d’aigua. Desapareixeran espècies animals i vegetals.
Si pugen els esdeveniments forts, pugen els efectes, que seran generals. Aquest estiu hem vist efectes globals: onades de calor i incendis subsegüents a la Mediterrània i Amèrica del Nord, inundacions a Centre Europa i a la Xina. Tanmateix, en algunes regions seran més acusats. A la Mediterrània -ja especialment vulnerable per la gestió de l’aigua- podem esperar més sequera, més incendis, destrucció de superfície arbòria i de collites.
Algunes previsions tenen un punt de no retorn. El desglaç del casquet polar no es recuperaria en segles o mil·lennis; la fosa de la banquisa àrtica faria abaixar l’aigua freda Atlàntic avall i, en conseqüència, interferir amb el corrent del Golf, que estabilitza el clima a Europa. Altres previsions revelen incertesa; alguns efectes que ara apareixen amb poca probabilitat, poden acabar tenint força impacte, com ara l’alliberament del metà pel desglaç del permagel.
Hi ha una bona notícia: la situació encara no és irreversible, tenim marge d’acció. Si reduïm a gran escala, de manera ràpida i sostinguda les emissions de carboni, podríem mantenir l’augment d’entre 1,5 i 2 °C a fi de segle, com van acordar a París els nostres governants. Però sospitem de les seves intencions; fan declaracions grandiloqüents, mentre neguen l’evidència amb les seves accions. Se sumen al lobby de l’empresa petroliera dels Estats Units; se’n diuen conservadors —però genera suspicàcia què és el que volen conservar.
Si seguim mantenint el ritme d’emissions endarrerint-ne la baixada, la temperatura pujarà 4,4 °C a fi de segle. Què decidiran el novembre a la cimera de Glasgow? I què pensar dels nostres governants més locals quan, malgrat adherir-se a les declaracions grandiloqüents, planifiquen ampliar aeroports i jocs olímpics d’hivern sense neu? No són polítiques que contribueixin a apaivagar l’increment de les temperatures.
Tampoc no tenim tots ni la mateixa responsabilitat, ni possibilitat d’assumir alguns sacrificis. A occident podem fer eleccions de ric: no fer servir avió en distància curta. Però què han de fer els que no poden prescindir de cap de les activitats quotidianes? Tots som vulnerables, però no de la mateixa manera; viure a determinats indrets es pot tornar inviable. Cal pagar pel que contaminem, internalitzar les externalitats i incentivar la menor emissió. I minvar les desigualtats; l’any vinent l'IPCC publicarà l’informe sobre l’impacte a la població segons el grau de vulnerabilitat.
En pandèmia hem cregut els científics i amb les vacunes hem frenat el terrible impacte que hagués tingut la cinquena onada. Per què costa tant amb les qüestions ambientals? Què podem fer? Cal empènyer els pocs polítics que s’atreveixin a prendre mesures agosarades i, sobretot, consumir menys. La inèrcia tèrmica farà esperar els resultats; però la qualitat de l’aire millorarà ben aviat i ja ens beneficiarà en la salut i el benestar.
L’informe calibra el llenguatge amb qualificatius com «segur, molt probable, probable...» per quantificar la incertesa inherent al resultat de cada anàlisi concreta. Si s’explicita seguretat, per la idiosincràsia pròpia de la professió de científic, vol dir que els resultats són robustos, en la seva terminologia. No passa gaire sovint; fa uns anys, per exemple, una revisió prevenia d’invertir més diners públics per esbrinar si els humans som primats.
Aquesta rotunditat la faciliten les tècniques d’observació cada cop més precises. Hi ha dades de satèl·lit més acurades, noves boies oceàniques, estudis de nuclis de glaç i de torberes que ofereixen més dades sobre el clima del passat... els resultats es tracten en ordinadors més potents. I són clars: confirmen que s’han escalfat cel, terra i mar.
Probablement la dècada actual serà la més calorosa en 125.000 anys. Els nivells de CO2 no havien estat tan alts en dos milions d’anys. En el darrer segle el nivell dels oceans ha pujat una mitjana de 20 cm; i des de 2006 s’ha duplicat el ritme de pujada. Des de 1950, les onades de calor són més intenses i més prolongades.
S’ha elaborat un atles per a veure per regions els impactes haguts i les projeccions de futur. Augmentarà la temperatura a tot el planeta, les onades de calor seran cada cop més continuades, especialment a les zones continentals. L’escalfament provocarà incendis, pluges torrencials molt intenses que poden provocar inundacions, increment de la temperatura de l’aigua, acidificació i pujada del nivell del mar. Mil milions de persones es poden veure afectades per onades de calor més freqüents. Centenars de milions tindrem problemes d’aigua. Desapareixeran espècies animals i vegetals.
Si pugen els esdeveniments forts, pugen els efectes, que seran generals. Aquest estiu hem vist efectes globals: onades de calor i incendis subsegüents a la Mediterrània i Amèrica del Nord, inundacions a Centre Europa i a la Xina. Tanmateix, en algunes regions seran més acusats. A la Mediterrània -ja especialment vulnerable per la gestió de l’aigua- podem esperar més sequera, més incendis, destrucció de superfície arbòria i de collites.
Algunes previsions tenen un punt de no retorn. El desglaç del casquet polar no es recuperaria en segles o mil·lennis; la fosa de la banquisa àrtica faria abaixar l’aigua freda Atlàntic avall i, en conseqüència, interferir amb el corrent del Golf, que estabilitza el clima a Europa. Altres previsions revelen incertesa; alguns efectes que ara apareixen amb poca probabilitat, poden acabar tenint força impacte, com ara l’alliberament del metà pel desglaç del permagel.
Hi ha una bona notícia: la situació encara no és irreversible, tenim marge d’acció. Si reduïm a gran escala, de manera ràpida i sostinguda les emissions de carboni, podríem mantenir l’augment d’entre 1,5 i 2 °C a fi de segle, com van acordar a París els nostres governants. Però sospitem de les seves intencions; fan declaracions grandiloqüents, mentre neguen l’evidència amb les seves accions. Se sumen al lobby de l’empresa petroliera dels Estats Units; se’n diuen conservadors —però genera suspicàcia què és el que volen conservar.
Si seguim mantenint el ritme d’emissions endarrerint-ne la baixada, la temperatura pujarà 4,4 °C a fi de segle. Què decidiran el novembre a la cimera de Glasgow? I què pensar dels nostres governants més locals quan, malgrat adherir-se a les declaracions grandiloqüents, planifiquen ampliar aeroports i jocs olímpics d’hivern sense neu? No són polítiques que contribueixin a apaivagar l’increment de les temperatures.
Tampoc no tenim tots ni la mateixa responsabilitat, ni possibilitat d’assumir alguns sacrificis. A occident podem fer eleccions de ric: no fer servir avió en distància curta. Però què han de fer els que no poden prescindir de cap de les activitats quotidianes? Tots som vulnerables, però no de la mateixa manera; viure a determinats indrets es pot tornar inviable. Cal pagar pel que contaminem, internalitzar les externalitats i incentivar la menor emissió. I minvar les desigualtats; l’any vinent l'IPCC publicarà l’informe sobre l’impacte a la població segons el grau de vulnerabilitat.
En pandèmia hem cregut els científics i amb les vacunes hem frenat el terrible impacte que hagués tingut la cinquena onada. Per què costa tant amb les qüestions ambientals? Què podem fer? Cal empènyer els pocs polítics que s’atreveixin a prendre mesures agosarades i, sobretot, consumir menys. La inèrcia tèrmica farà esperar els resultats; però la qualitat de l’aire millorarà ben aviat i ja ens beneficiarà en la salut i el benestar.