[nointext]
Rep El Despertador cada matí al teu correu

El Congrés dels Diputats vota avui la designació de nous magistrats del Tribunal Constitucional i del Tribunal de Comptes. Ho farà en un clima enrarit. No només perquè, per variar, el PP i el PSOE s'han repartit els càrrecs que s'han de triar amb majories reforçades, sinó perquè, a més, els populars han triat perfils molts adeptes pel Constitucional. Singularment crea incomoditat Enrique Arnaldo, col·laborador habitual de la FAES. Res estrany en un partit que, en el seu moment, va promoure un militant seu, Francisco Pérez de los Cobos, com a president de l'alt tribunal. És evident que el mètode no és bo, que grinyola i que deriva en òrgans constitucionals poc independents, cas que és especialment greu quan contamina el poder judicial. Però també és cert que, per ara, no hi ha un sistema alternatiu al del repartiment entre partits que generi un mínim consens. Només el té el PP, que voldria que els jutges s'autogestionessin. Ben lògic des del seu punt de vista si tenim en compte el biaix conservador de la carrera judicial, però al meu entendre gens desitjable, entre altres coses perquè seria molt poc representatiu de la realitat social.

Però ara el sistema de proposta i elecció no és el tema. Això no és en vies de debatre's o resoldre's, ni a Espanya ni a Catalunya. Es renovaran el TC i el Tribunal de Comptes, però no el Consell General del Poder Judicial, que ja porta pel camí dels tres anys amb els seus 20 membres caducats. Per ara no hi ha perspectiva d'acord entre els partits. Però si mirem què passa a Catalunya la situació encara és pitjor. Fa fins i tot més vergonya perquè el partidisme encara és més evident i nociu. La inestabilitat política dels darrers anys (el 2010 José Montilla va esgotar per darrer cop una legislatura) ho ha agreujat i ha esdevingut excusa permanent. 

Hi ha 112 (sí, sí, 112!) càrrecs pendents de renovació a Catalunya en 25 organismes. I alguns d'ells són tan importants com el consell d'administració de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals -l'empresa pública més important del país fa més de tres anys que té una presidenta en funcions-, la Sindicatura de Comptes, el Consell de l'Audiovisual de Catalunya o el Síndic de Greuges. Que no es renovin implica que, per la sensació d'estar "de sortida", no s'emprenguin iniciatives de millora o de reforma en els àmbits en què actuen -rellevants per la llengua o el control a les administracions-, que la seva legitimitat es vegi qüestionada pels seus interlocutors, i que s'erosioni la confiança en ells i, en definitiva, la qualitat democràtica.

Les renovacions d'organismes que han de ser de control i representatius demanen majories reforçades, com ha de ser. És a dir que, a més d'ERC i Junts, hi hagi com a mínim el PSC, el principal grup de l'oposició. Al Govern, uns no tenen pressa per renovar perquè van quedar tercers a les darreres eleccions, però la lògica de molts d'aquests organismes és la de quan eren primera força amb claredat. Els altres no són capaços de crear els incentius per forçar el canvi. Els socialistes afirmen tenir interès i ganes d'acord. Ja sabem que és difícil que el PP i el PSOE, sempre a la grenya, arribin a acords a Madrid. Costa més d'entendre que no se'n surtin republicans i juntaires, que segueixen compartint la Generalitat, i que no puguin establir un diàleg profitós amb el PSC. Més encara tenint en compte que els primers són l'aliat de referència dels socialistes a Madrid i els segons el seu lleial soci a la Diputació de Barcelona.   

Fa uns dies la presidenta del Parlament, Laura Borràs, va rebre en audiència cinc homes, cosa que també hauria de fer grinyolar alguna cosa per cert. Es tractava dels presidents del Consell de Garanties Estatutàries i del Consell de l'Audiovisual de Catalunya, del director de l’Oficina Antifrau, i dels síndics de Greuges i major de la Sindicatura de Comptes. Tots ells li van demanar entre laments que pressionés els grups per fer-ne possible la renovació abans d'acabar l'any. Alguns fa més de tres anys que tenen els seus mandats vençuts, a altres els van proposar partits desapareguts com ara Unió, els equilibris interns estan alterats per les vacants fruit de les renúncies d'altres membres... la situació és dantesca i va molt més enllà del que és un interinatge raonable. Hi ha fins i tot organismes fruit de noves lleis que encara estan pendents de constituir per la manca d'acords com el Consell Fiscal de Catalunya o l'Agència Catalana de Protecció Social. 

Però sembla que als partits -i a alguns dels implicats- en el fons ja els està bé, que no els escandalitza que passi això i que qui dia passa any empeny. Arribat aquest punt, tal vegada, i ja que no ho fa qui ho ha de fer, els toqui moure fitxa als membres d'aquests organismes, que són uns servidors públics molt ben pagats per cert. Si tots dimitissin en bloc i es provoqués una autèntica crisi institucional a la CCMA, el Consell de Garanties, la Sindicatura, el Síndic i més enllà, els partits posarien realment fil a l'agulla. Així sí que farien notar el seu malestar i arribarien les esperades solucions. 
 

---

Avui no et perdis

» L'elecció d'Arnaldo com a magistrat del TC tensa el PSOE, Podem i els seus socis; per Bernat Surroca.

» Interactiu | Totes les inversions del pressupost 2022, a cada municipi i comarca; per Roger Tugas Vilardell.

» Totes les conseqüències que es poden derivar de la pregunta arbre de la CUP; per Bernat Surroca i Oriol March.

» L'Estat amaga al Govern les dades per calcular el dèficit fiscal; per Lluís Girona.

» Crònica | Quatre consellers, el concert i Pujol que irromp; per Pep Martí.

» Opinió: «Assemblea de Catalunya, 50 anys»; per Josep-Lluís Carod-Rovira.

» Crònica: Ara sí, en record de tota l'Assemblea de Catalunya; per Joan Serra Carné.

» L'operació Catalunya no serà investigada pel jutge i pot quedar impune; per Víctor Rodrigo.

» 25 seus de l'antiga Convergència, a subhasta.

» Ciència en societat | L'emergència climàtica també és sanitària; per Cristina Junyent.

» Fil directe: «Tot comença en tu»; per Sara González.

» Les millors fotografies de l'any arriben a Barcelona amb el World Press Photo.
 

---

 El passadís

La UGT ha estat històricament la referència sindical del PSOE. I el PSOE la referència política de la UGT. Això, però, comença a canviar. O si més no a diversificar-se. La cara econòmica visible del govern de Pedro Sánchez és Nadia Calviño, que en representa també l'ala més liberal. Ara pugna amb Yolanda Díaz, ministra de Treball i nova líder de Podem, per la reforma laboral. I això ha provocat que es multipliquin les demandes de federacions de la UGT per tota Espanya per escoltar la militant del PCE, partit tradicionalment vinculat a CCOO. Ahir mateix ella i el líder de la UGT, Pepe Álvarez, van inaugurar unes jornades sobre negociació col·lectiva, un dels punts calents en el debat sobre el nou marc laboral. La interlocució amb el PSOE és igualment fluida en l’àmbit parlamentari, però ara la UGT també s'esforça a parlar amb Podem i amb els partits independentistes que, com ERC, Bildu o el PNB, tenen capacitat d'incidir en un govern en minoria i on el PSOE no sempre els complau.

Vist i llegit

Pocs dies després que esclatés la pandèmia de la Covid, el Departament de Salut va prendre el control de la sanitat privada. Davant la possibilitat de col·lapse hospitalari, i singularment de les UCI, el sector públic volia tenir el control de tots els llits disponibles per poder prioritzar. Ràpidament es va estendre la sospita que la sanitat privada ho aprofitaria per fer negoci o cobrar preus abusius. La Generalitat va ajustar preus i fins i tot alguns han variat, com és el cas de les proves PCR. Entre març de 2020 i juliol de 2021, les derivacions de la pandèmia van tenir un cost de 30,2 milions d'euros. És el preu de derivar a la privada 3.805 pacients de coronavirus i 4.516 d'altres patologies que no van poder ser atesos al sistema públic. L'abril de 2020, el moment més crític de la pandèmia, es va registrar el pic de derivacions i l'Hospital del Pilar de Barcelona va ser el centre més usat. Ho explicava ahir la plataforma contra la desinformació Verificat en un article a les pàgines d'El Periódico.  

 L'efemèride

Tal dia com avui de l'any 1918 es va signar en un vagó de tren al bosc de Compiègne (França) l'armistici que acabava amb els combats del front occidental a la Primera Guerra Mundial, que feia quatre anys que durava. Els alemanys assumien la seva derrota davant els exèrcits aliats, es retiraven dels camps de batalla, renunciaven a tractats internacionals favorables i entregaven bona part del seu armament. Així vam recordar la fi del "món d'ahir".

 L'aniversari

Avui compleix 70 anys el periodista Pepe Navarro. Va néixer a Còrdova, però de ben petit, amb només dos anys, es va traslladar a Sabadell. La seva carrera va començar a la ràdio en emissores catalanes fins que el 1983 es trasllada a Madrid. El seu salt a la fama és amb la televisió, i concretament a Tele5. Allà posa en antena el late night Esta noche cruzamos el Mississipi, el primer gran programa d'entreteniment en la franja horària nocturna a Espanya i que va tenir grans èxits d'audiència. Va crear monstres catòdics com la Veneno. Fa més de deu anys que no fa pantalla i la seva carrera està acabada, però segueix vinculat al negoci televisiu. Bertín Osborne el va entrevistar al seu programa de cases dels famosos, van parlar de la seva trajectòria i va prometre tornar. Però res.
  ​ Fes clic aquí per rebre'l