Al bell mig del Parc d'Atraccions del Tibidabo, entre els crits d'emoció i el soroll de les atraccions, s'aixeca un edifici que per a quasi tothom passa desapercebut. És el Pavelló de Ràdio Barcelona, un testimoni mut de dies que van canviar la història de Catalunya. Mentre el parc es renova any rere any, aquesta construcció de 1922 es manté imponent i ignorada, com un secret a la vista de tothom.

El cim del Tibidabo sempre ha tingut aquesta qualitat especial, aquesta capacitat d'atraure projectes i simbolismes. El seu nom, que ve del llatí "tibi dabo" que significa “et donaré” -com ja vam comentar fa temps- li atorga una dimensió de promesa que va marcar el seu destí. No és casualitat que quan la ràdio va començar a volar, es busqués el punt més alt i emblemàtic per instal·lar-hi els primers emissors. L'arquitecte Antoni Millàs i Figuerola va dissenyar aquest pavelló per a Ràdio Barcelona, la primera emissora de ràdio de tot l’estat, i la seva torre metàl·lica de setanta metres va passar a formar part per sempre més del paisatge de la muntanya.

Però la veritable importància d'aquest lloc no està només en la seva arquitectura, sinó en les veus que van travessar les seves parets. Des d'aquest pavelló, el 14 d'abril de 1931, Francesc Macià va proclamar la República Catalana, i la seva veu va arribar a tot el país a través de les ones de Ràdio Associació de Catalunya. Allà mateix es va fer pública l'aprovació de l'Estatut d'Autonomia de Núria el 1932.

La memòria, però, ha estat fluctuant com les ones de ràdio que un dia van emetre des d'allà. Durant dècades, una placa commemorativa recordava aquells fets històrics, però va ser retirada en temps de la dictadura. No va ser fins anys més tard que aquesta placa va ser restituïda, en un acte de reparació històrica que va tornar al lloc part del seu significat original.

Avui, els visitants del parc passen pel seu costat sense adonar-se que allà dins es van escriure pàgines decisives de la nostra història. En un lloc dedicat a l'oci i la diversió, un vestigi resisteix entre atraccions que criden molt més l’atenció, esperant que algú aturi el temps i s'acosti a llegir la seva història. El pavelló segueix allà, ara amb una antena més moderna, desafiant l'oblit, emetent en silenci la seva pròpia existència, que com la de les ones hertzianes, són ignorades per qui no prova de sintonitzar-les.