13
d'abril
de
2022, 15:29
Actualitzat:
15:31h
El canvi global i l’emergència climàtica es troben sens dubte entre els reptes més importants a què ens enfrontem com a espècie. Per a conèixer els seus impactes i riscos de futur, el 1986 Nacions Unides va crear el Panell Internacional sobre el Canvi Climàtic (IPCC), cos que assessora sobre les opcions per adaptar-nos-hi i mitigar-ne els efectes. Cada pocs anys els diferents grups de l’IPCC elaboren informes d’avaluació elaborats a partir de la literatura científica publicada des de l’anterior informe. Per la seva tasca, el 2007 va rebre el premi Nobel de la pau.
L’IPCC s’organitza en quatre grups especialitzats. La tasca del Grup I és examinar la ciència física que explica canvis climàtics passats, presents i futurs. El Grup II n’avalua els impactes, l’adaptació i les vulnerabilitats derivats dels canvis. El Grup III estudia les accions que en poden reduir els efectes i com es poden mitigar. Finalment, el Grup de Treball TFI supervisa el Programa Nacional d'Inventaris de Gasos d'Efecte Hivernacle.
Fa poques setmanes, l’IPCC ha completat la presentació del 6è informe. En resum es podria dir que la primera conclusió fa palesa l’evidència clara i creixent de l’acció humana en el canvi global. La segona, és que les opcions disponibles en diferents sectors permetrien de reduir les emissions entorn d'un 50% en 10 anys. És a dir, encara som a temps. La tercera conclusió, òbviament, parla del paper important que juguen autoritats i institucions públiques en la reducció d’emissions i en el desenvolupament de noves tecnologies que permetrien de frenar la situació.
Finalment, el 6è informe diu que els pròxims anys seran crucials per a combatre el canvi climàtic. Si no es realitzen accions immediates i profundes que impliquin una reducció important de les emissions, a tots els sectors i en totes les regions, no serem capaços de mantenir la temperatura per sota d’1,5 °C, que és el que es va acordar a la cimera sobre el canvi climàtic celebrada el 2015 a París. El missatge és clar: «ara o mai». Si no, d’aquí a set anys, quan hi torni a haver un nou informe de l’IPCC, ja no tindrem marge de maniobra.
L’objectiu és arribar al màxim d’emissions de gasos d’efecte hivernacle el 2025; i, a partir d’aleshores, anar-les abaixant dràsticament durant les següents tres dècades. Ja estem a 1,1 °C per damunt dels nivells preindustrials. Els canvis que pot provocar una pujada tèrmica d’entre 1,5 °C a 2 °C s’han estudiat exhaustivament, i els models diuen que poden provocar danys no assumibles per a força societats humanes. Ara bé, si seguim amb mesures insuficients, el canvi serà superior, entre 3 °C o 4 °C, amb la qual cosa els desajustos en el clima global seran superiors.
Les solucions passen per una reducció dràstica dels combustibles fòssils, principals responsables de les emissions que sobreescalfen el planeta. Per tant, la mitigació fa èmfasi en el sector energètic, la forma en què generem electricitat, ens desplacem i s’alimenten les indústries. Entre ara i el 2050 l’ús del petroli hauria de caure respecte dels nivells actuals en un 60%; el gas, en un 70% i el carbó, totalment. António Guterres, secretari general de l’ONU, alerta que cal deixar els combustibles fòssils i invertir en energies renovables, com l’eòlica i la solar; afavorir l’estalvi energètic, l’emmagatzematge, la mobilitat elèctrica i l’hidrogen verd.
Sabem com fer-ho i és factible; però sempre hi ha altres crisis que fan endarrerir les mesures contra la crisi climàtica. Quan ja pocs negaven que el canvi climàtic era una realitat, quan empreses i governs començaven a manifestar-se compromesos i a prendre mesures tímides, va esclatar una pandèmia global; i, quan ens en recuperàvem, una guerra per fonts energètiques, que ha dut escassesa de recursos i, en conseqüència, inflació.
La crisi derivada de la guerra fa palès que a Europa la transició energètica era a les beceroles. Necessita el gas de Rússia, mentre paradoxalment n’aplica sancions. Com a resposta, les mesures del governs són contràries a les recomanacions de l’ONU. Països productors de combustibles fòssils (carbó, petroli o gas) n’incrementen la producció. Se subvencionen indiscriminadament la gasolina i el petroli; no es tracta que no es compensi els afectats, sinó que es faci per altres vies, afavorint en la mesura que es pugui el transport baix en emissions.
Mentre nosaltres seguim cremant combustibles fòssils indiferents a l’efecte que tenen sobre l’emergència climàtica, els canvis físics i químics no s’aturen; ans al contrari, avancen. Tot el que anem emetent se segueix acumulant a l’atmosfera alta impedint la dissipació tèrmica, fet que segueix ampliant l’efecte hivernacle. I la inèrcia climàtica creix; un transatlàntic no s’atura de cop, i nosaltres -que necessitem que ho faci- li donem més energia.
Ens surt a compte invertir en la transformació energètica; perquè, com assenyala l’IPCC, el cost del canvi de model serà inferior a l’associat a combatre la crisi global si no aturem l’emergència climàtica. És a dir, si no ho fem els humans controladament, ho farà sense control l’atmosfera que hem sobreescalfat. I serà menys amable.
L’IPCC s’organitza en quatre grups especialitzats. La tasca del Grup I és examinar la ciència física que explica canvis climàtics passats, presents i futurs. El Grup II n’avalua els impactes, l’adaptació i les vulnerabilitats derivats dels canvis. El Grup III estudia les accions que en poden reduir els efectes i com es poden mitigar. Finalment, el Grup de Treball TFI supervisa el Programa Nacional d'Inventaris de Gasos d'Efecte Hivernacle.
Fa poques setmanes, l’IPCC ha completat la presentació del 6è informe. En resum es podria dir que la primera conclusió fa palesa l’evidència clara i creixent de l’acció humana en el canvi global. La segona, és que les opcions disponibles en diferents sectors permetrien de reduir les emissions entorn d'un 50% en 10 anys. És a dir, encara som a temps. La tercera conclusió, òbviament, parla del paper important que juguen autoritats i institucions públiques en la reducció d’emissions i en el desenvolupament de noves tecnologies que permetrien de frenar la situació.
Finalment, el 6è informe diu que els pròxims anys seran crucials per a combatre el canvi climàtic. Si no es realitzen accions immediates i profundes que impliquin una reducció important de les emissions, a tots els sectors i en totes les regions, no serem capaços de mantenir la temperatura per sota d’1,5 °C, que és el que es va acordar a la cimera sobre el canvi climàtic celebrada el 2015 a París. El missatge és clar: «ara o mai». Si no, d’aquí a set anys, quan hi torni a haver un nou informe de l’IPCC, ja no tindrem marge de maniobra.
L’objectiu és arribar al màxim d’emissions de gasos d’efecte hivernacle el 2025; i, a partir d’aleshores, anar-les abaixant dràsticament durant les següents tres dècades. Ja estem a 1,1 °C per damunt dels nivells preindustrials. Els canvis que pot provocar una pujada tèrmica d’entre 1,5 °C a 2 °C s’han estudiat exhaustivament, i els models diuen que poden provocar danys no assumibles per a força societats humanes. Ara bé, si seguim amb mesures insuficients, el canvi serà superior, entre 3 °C o 4 °C, amb la qual cosa els desajustos en el clima global seran superiors.
Les solucions passen per una reducció dràstica dels combustibles fòssils, principals responsables de les emissions que sobreescalfen el planeta. Per tant, la mitigació fa èmfasi en el sector energètic, la forma en què generem electricitat, ens desplacem i s’alimenten les indústries. Entre ara i el 2050 l’ús del petroli hauria de caure respecte dels nivells actuals en un 60%; el gas, en un 70% i el carbó, totalment. António Guterres, secretari general de l’ONU, alerta que cal deixar els combustibles fòssils i invertir en energies renovables, com l’eòlica i la solar; afavorir l’estalvi energètic, l’emmagatzematge, la mobilitat elèctrica i l’hidrogen verd.
Sabem com fer-ho i és factible; però sempre hi ha altres crisis que fan endarrerir les mesures contra la crisi climàtica. Quan ja pocs negaven que el canvi climàtic era una realitat, quan empreses i governs començaven a manifestar-se compromesos i a prendre mesures tímides, va esclatar una pandèmia global; i, quan ens en recuperàvem, una guerra per fonts energètiques, que ha dut escassesa de recursos i, en conseqüència, inflació.
La crisi derivada de la guerra fa palès que a Europa la transició energètica era a les beceroles. Necessita el gas de Rússia, mentre paradoxalment n’aplica sancions. Com a resposta, les mesures del governs són contràries a les recomanacions de l’ONU. Països productors de combustibles fòssils (carbó, petroli o gas) n’incrementen la producció. Se subvencionen indiscriminadament la gasolina i el petroli; no es tracta que no es compensi els afectats, sinó que es faci per altres vies, afavorint en la mesura que es pugui el transport baix en emissions.
Mentre nosaltres seguim cremant combustibles fòssils indiferents a l’efecte que tenen sobre l’emergència climàtica, els canvis físics i químics no s’aturen; ans al contrari, avancen. Tot el que anem emetent se segueix acumulant a l’atmosfera alta impedint la dissipació tèrmica, fet que segueix ampliant l’efecte hivernacle. I la inèrcia climàtica creix; un transatlàntic no s’atura de cop, i nosaltres -que necessitem que ho faci- li donem més energia.
Ens surt a compte invertir en la transformació energètica; perquè, com assenyala l’IPCC, el cost del canvi de model serà inferior a l’associat a combatre la crisi global si no aturem l’emergència climàtica. És a dir, si no ho fem els humans controladament, ho farà sense control l’atmosfera que hem sobreescalfat. I serà menys amable.