Dia de tensió a Montserrat. No pel que hagi d’ocórrer fora del monestir a la marxa i la concentració de protesta de l’ANC i altres col·lectius contra la presència de Felip VI i Letícia, sinó pel que pugui passar i ha passat a dins. La visita dels reis no és un gest innocu ni purament protocol·lari i ha remogut l’abadia, tal com explica Pep Martí en aquesta informació amb la necessària perspectiva política i històrica. 

No hi haurà trobada dels monarques amb tots els monjos (l’abat ha facilitat que qui no vulgui coincidir amb Felip VI no ho faci), però la seva presència ha encès els ànims i ha provocat pressions que han inquietat la comunitat. La visita és i serà llegida com un pas més en la “normalització” que, a l’espera de resultats en forma de bon finançament per resoldre mancances socials endèmiques i de trens que algun dia funcionin, intenta fer quallar el president Salvador Illa i que presenta una Catalunya amb el conflicte nacional resolt. 

[Si vols rebre al correu El Despertador o un altre butlletí de Nació clica aquí]

És un relat que es confronta amb el del sobiranisme, que recorda que, si de cas, el conflicte està endormiscat, però no tancat. Aquest va tenir, en l’intent de trobar una sortida en forma d’independència, el clímax el 2017 i un dels hits va ser la intervenció amb ànim de confrontació i avalant la resposta repressiva i no pas política de Felip VI. Aquell 3 d’octubre van volar els escassos ponts que quedaven entre la Casa Reial amb el catalanisme (el 2012 Artur Mas havia arribat a somiar una Commonwealth hispànica) i fa anys que és la institució més val valorada pels catalans.

Ara, Felip de Borbó torna a Montserrat (l’havia visitada com a príncep) i ho fa la setmana que el Tribunal Constitucional ha de validar la llei d’amnistia, una iniciativa que els de la “normalitat” entenen com un punt final mentre que els que aspiren a tornar-hi només com el reconeixement de l’error de respondre només amb jutges i policies. La monarquia és el poder més simbòlic de l’Estat (representa la “indissoluble” unitat de la “nació espanyola” i el pes de la tradició) i coneix bé del simbolisme de Montserrat i la seva complicitat històrica amb el batec nacional del país. El discurs del rei serà escoltat amb atenció i encara més el de l’abat Manel Gasch, que es debatrà entre mantenir l’abadia en les seves posicions o afirmar, com va fer recentment, que el paper de les darreres dècades ja no té sentit.

La visita genera dues reflexions. La primera és que hi ha una part de la societat convençuda que no hi ha un problema i que Espanya (i Catalunya) són democràcies plenes. Actes com el d’avui estan concebuts com un reconeixement a aquest statu quo. Però el maltractament secular de l’Estat o la prohibició de dur a terme (no n’hi ha prou amb poder-los expressar) determinats projectes polítics hi posa molts peròs. L’independentisme majoritari (Junts i ERC) està en una via col·laborativa amb un govern espanyol ara convertit en artefacte inestable, i Illa ha fet una certa rectificació acompanyant l’amnistia, l’aprofundiment federal en el finançament o les infraestructures, o la defensa del català. 

La monarquia, però, no ha revisat res i algunes maniobres de l’estat profund s’han fet fins i tot en nom seu sense que els molestés. Felip VI no ha fet cap gest més enllà d’una defensa vaporosa i tòpica del català. La Zarzuela dona Catalunya per perduda i ni vol ni es pot permetre riscos. Necessita el suport nítid de la dreta i l’extrema dreta per perviure, la seva gran prioritat. Pot sortir-se’n sense el catalanisme, no sense la dreta dura, que fa uns dies ha rebut una carícia dels bisbes espanyols demanant eleccions ja.

La segona reflexió és que hi ha qui, erròniament, equipara la visita de Felip VI a les que, pel Mil·lenari o altres assumptes, ha fet Illa, com van fer Pere Aragonès i la resta de presidents. No és el mateix. Illa té, com tots els presidents, una legitimitat i un suport parlamentari que, en cap cas, té la monarquia, amb una dinastia imposada a foc el segle XVIII, castellanitzadora i que mai ha estat validada nítidament a les urnes. Les llibertats individuals i col·lectives de la Constitució que deixaven enrere el franquisme (no el van enterrar, tal com ens recorden els seus monstres) per avançar cap a un règim democràtic van incorporar per força aquesta desfasada forma de govern en l’intent de blindar el que representa. I la institució, més enllà dels seus escàndols, no exerceix amb Catalunya el paper moderador o facilitador d’acords que li atorga el marc legal.

De tot plegat en beu el trencament i allunyament que Montserrat —de la que molts catalans, creients o no, n’esperen alguna cosa més que la missa i el Virolai ben cantats— hauria fet bé de no oblidar i que avui és obligat recordar.

Avui no et perdis

• Sánchez no cedeix amb Trump i convenç l'OTAN per no arribar a un «innecessari» 5% del PIB en Defensa; per Víctor Rodrigo.
• Entrevista a Víctor Pallejà, islamòleg: «A l'Iran se li podria ocórrer alguna idea bàrbara»; per Pep Martí i Vallverdú.
• Dades: Retrat del vandalisme a Rodalies: 18 atacs a trens i estacions i 15 furts diaris els primers mesos del 2025; per Sara Escalera.
• Dades: El mapa de l'estacionalitat turística: a l'agost, el 80% de l'Empordà són turistes; per Ona Sindreu Cladera.
• Primícia: Barcelona estudia traslladar les consultes i despatxos en pisos per guanyar habitatge, per David Cobo.

El passadís

Ple com un ou dijous passat a la sala de premsa del Palau de la Generalitat per presentar la nova empresa catalana i filial de Renfe que gestionarà Rodalies quan es faci efectiu el traspàs. Els alts càrrecs de la conselleria i el ministeri i de l’operadora estatal Renfe, que eren legió, van ocupar la primera filera de cadires de la sala de conferències de premsa. Entre el personal de Palau i els periodistes hi va haver un moment de crisi perquè semblava que no hi hauria lloc per a tots els soferts redactors dels mitjans, que van equipats amb ordinador portàtil i necessiten taula. Finalment, la providència va fer que encara sobressin tres cadires i que els polítics poguessin seure a primera fila.  

Vist i llegit

Si algú creia que l’arribada de Trump implicaria una retirada dels Estats Units de l’escenari bèl·lic es va equivocar. Els americans fan guerres (ara a l’Iran) i collen els socis per invertir més en armament (exigeixen el 5% del PIB, però Espanya s’hi nega i només vol aportar el 2,1%). Sobre l’escenari amb els bombardejos contra instal·lacions militars i nuclears, la resposta que pot donar Iran i les seves conseqüències en la fractura del país o el preu del petroli us aconsello aquesta anàlisi del periodista Andrea Rizzi a El País. Assenyala la tirania de Teheran, però també recorda que som davant “un perillós antecedent de violència desfermada sense control democràtic per part de la principal potència militar mundial”.  

El nom propi

Immaculada Montalbán (Iznalloz, 1959) és la vicepresidenta del Tribunal Constitucional i ha estat la magistrada encarregada de redactar la ponència de sentència sobre l’amnistia que avui es comença a debatre i que valida la llei. Bernat Surroca us n'explica les claus. Montalbán és jutgessa de carrera i era magistrada del Tribunal Superior de Justícia d’Andalusia. El PSOE la va promoure al Consell General del Poder Judicial, on es va implicar en temes de gènere en uns anys clau per implementar els jutjats contra la violència masclista. No esperava que la seva carrera anés a més, però el PSOE la va proposar al Congrés per anar a l’alt tribunal, del que va acabar sent vicepresidenta. Fins ara havia tingut un perfil baix en temes polítics.

[Si t'ha interessat El Despertador i no hi estàs subscrit, fes-ho aquí i el rebràs cada matí]