El retrat de l'Espanya monolingüe

"Sempre s'ha fet amb normalitat en castellà". Aquest ha estat l'argument central de bona part de l'oposició conservadora a la històric exercici de plurilingüisme al Congrés: per què cal res més que l'espanyol, la llengua comuna, que és allò natural per a la comunicació entre territoris? Efectivament, a diferència d'altres estats on la riquesa lingüística és més valorada, molts ciutadans de regions espanyoles monolingües no han sentit mai la necessitat d'entendre cap altre idioma que no fos el castellà. Ni d'altres de cooficials ni d'estrangers.
 

La pràctica totalitat de ciutadans dels Països Catalans i de Galícia i una clara majoria dels del País Basc i Navarra són capaços d'entendre més d'una llengua, majoritàriament el castellà i la pròpia de cada país. A la resta de l'Estat, en canvi, és estrany que més d'un 30% de persones d'una província pugui anar més enllà de l'espanyol. I sovint quan això passa, com a Aragó o Astúries, és perquè també hi ha un idioma propi més minoritzat i no oficial. O també a Madrid (43%), en aquest cas per la quantitat de residents provinents d'altres territoris o estats.

Cal subratllar, a més, que aquests percentatges es refereixen a persones que entenen una segona llengua, ja sigui amb o sense dificultats, i independentment que després la sàpiguen parlar, llegir o escriure. Coneixements bàsics de comprensió. I així i tot, només l'1,2% de ciutadans de l'Estat que no han nascut ni resideixen actualment als Països Catalans -excloent la Franja de Ponent-, Euskal Herria i Galícia tenen aquesta entesa mínima d'una llengua cooficial que no sigui el castellà.

Sí que hi hauria unes 250.000 persones no nascudes ni residents a algun territori amb dues llengües cooficials que entenen el català. Entre aquestes, però, hi hauria totes aquelles que, havent anat a estudiar o viure una temporada als Països Catalans, es troben ara a altres zones monolingües. El mateix ocorre amb 120.000 persones que entenen el gallec o 18.000 amb el basc. Tot i això, el següent gràfic permet comprovar com, en el cas del català, l'interès per aquest entre els que no han nascut o viuen als Països Catalans és mínim -en el cas de les províncies aragoneses, el percentatge puja pels residents a la Franja de Ponent.
 

Més enllà de l'irrisori coneixement de les llengües de l'Estat a banda del castellà fora dels territoris on són cooficials, l'aprenentatge d'idiomes estrangers tampoc no és del tot habitual. Tampoc als Països Catalans. Un 35% de persones entén l'anglès a Madrid i aquest és el major percentatge de coneixement d'una llengua estrangera a qualsevol província. Supera el 28% de la mateixa llengua a les Balears, el 27% a Barcelona o el 19% a València, per exemple. Girona és on més s'entén francès de l'Estat (14%) i, en el cas de l'alemany, són les Balears (6%).
 

Per tot això, l'espanyol és el cinquè estat de la Unió Europea on més persones admeten que no tenen coneixements de cap llengua estrangera, només per darrere de Romania, Hongria, Bulgària i Irlanda. Una realitat molt residual als països nòrdics, en contraposició. Malgrat això, cal subratllar que hi ha grans diferències generacionals a l'Estat. Entre la franja de 18 a 29 anys, el doble de població entén alguna llengua estrangera que entre la de 50 a 59 anys. I en relació amb els de 70 o més anys, gairebé els multipliquen per cinc.
 

En tot cas, aquest coneixement de llengües estrangeres pot no deure's en exclusiva a un interès per aquestes, ja sigui professional o cultural, sinó també a les arrels de molts ciutadans vinguts de fora. La varietat d'idiomes que coneix la població a l'Estat és enorme. Per darrere del castellà, fins a 12,9 milions de persones entenen el català, més que l'anglès (11,5) i, encara més, del francès (3,4), el gallec (2,9) i el basc (2). En setè lloc, però, l'àrab supera l'alemany i l'italià, i seguidament el romanès està per damunt del portuguès.
 

L'enquesta usada per a aquest article, amb una mostra molt àmplia, detecta gairebé 150 llengües enteses per alguns dels entrevistats. D'aquí se'n pot extrapolar, pel que fa als idiomes propis no cooficials, que prop de 50.000 comprenen l'asturià (el 4% de la població d'Astúries), unes 9.000 l'aragonès, prop de 3.000 l'aranès i menys de 2.000 el fala -pròpia de municipis de Càceres-. En tractar-se de xifres reduïdes, però, el marge d'error és alt i la quantitat real pot diferir força. A banda, es detecta molta gent que entén llengües d'arreu del món, moltes d'elles d'africanes força desconegudes (com els dialectes mandenkà, el ful o el soninké), però també uns 13.000 el llatí o 2.000 l'esperanto.