Fa més de 15 anys, el biòleg estatunidenc Jared Diamond va publicar el llibre Col·lapse: com les societats trien fracassar o sobreviure. Diamond és considerat un pensador original; difereix dels historiadors tradicionals perquè se centra en qüestions ambientals més que en culturals. Entén el col·lapse com una minva dràstica de la mesura d’una població humana i/o la complexitat política/econòmica/social en una àrea considerable durant un temps prolongat.
Compara societats dels darrers 13.000 anys en diferents continents -l’illa de Pasqua, els maies, Angkor Bat o Roma- per valorar perquè han col·lapsat. Les diferències en la seva fragilitat ambiental, les relacions amb els veïns, les institucions polítiques i altres variables que poden influir en l'estabilitat. El declivi d'una societat pot començar només una dècada o dues després que assoleixi el seu màxim en nombre d’habitants, riquesa i poder. I la raó és senzilla: la màxima població, riquesa, consum de recursos i producció de residus signifiquen el màxim impacte ambiental, i s’apropen al límit on l'impacte supera els recursos.
Segons Diamond, són 12 els problemes ambientals als quals s’enfronta la humanitat avui. Els vuit primers han contribuït al col·lapse de les societats passades: desforestació i destrucció d'hàbitats, problemes del sòl (erosió, salinització i pèrdues de fertilitat del sòl), gestió de l'aigua, caça excessiva, sobrepesca, efectes de les espècies introduïdes sobre les autòctones, superpoblació i augment per càpita de l'impacte de les persones. I quatre nous factors poden contribuir al debilitament i el col·lapse de les societats presents i futures: canvi climàtic antropogènic, acumulació de toxines al medi ambient, falta d'energia i sobreexplotació de la capacitat de generar recursos de la Terra.
Ara, la comunitat científica comença a considerar un potencial final catastròfic com el que ja van viure les civilitzacions del passat. Segons un recent article de Josep Peñuelas i Sandra Nogué, del CREAF, la comunitat científica canvia l’enfocament cap a avaluacions més complexes del canvi climàtic. Cada cop hi ha més -i n'hi hauria d’haver més- estudis que consideren efectes catastròfics provocats pels efectes dominó d'esdeveniments consecutius: incendis, sequeres, inundacions i onades de calor, per una banda, guerres, migracions i un món més desigual, per l’altra.
Les societats poden no percebre un problema, i, en conseqüència, no intenten buscar una solució; o bé, tot i trobar-la, pot fracassar. Els dinosaures no van tenir temps, ni cervells, per adonar-se que canviaven d’època. Nosaltres hem identificat el problema i tenim cervell. Tot i que el temps s’acaba.
Alguns encara creuen el mite il·lusori que les empreses humanes estan desacoblades de l’entorn i, per tant, estem preparats per a una expansió il·limitada. Altres afirmen que la ciència ens ajudarà a sortir d’aquest difícil moment; però no estan disposats a prendre les mesures que els científics donen.
Però surt car no tenir en compte la natura de la qual depenem, els punts d’inflexió o la nostra pròpia seguretat. Ho veiem en les morts per calor, els incendis, les riuades... A tot arreu hem deixat plàstics i formigó; s’han perdut esculls, glaceres; hem canviat els paisatges, els cabals dels rius, la química de l'aire i els oceans, hem creat ciutats i embassaments... Hem extingit flora, fauna... només el 4% dels mamífers del món són salvatges, la resta els hem modificat per alimentar-nos o servir-nos-en. En reconfigurar la natura generem desplaçats.
La comunitat científica comença a considerar un potencial final catastròfic com el que ja van viure les civilitzacions del passat.
Diamond identifica dues opcions crucials a prendre per no fracassar. La primera és tenir el coratge de pensar a llarg termini i prendre decisions atrevides, valentes i anticipatives quan els problemes s'han fet perceptibles -però abans d'haver arribat a proporcions de crisi-. Ara bé, l'interès curtterminista de l'elit entra en conflicte amb els interessos a llarg termini de la societat. Una elit que està aïllada de les conseqüències directes. La segona demana més coratge: tenir voluntat de reconsiderar els valors fonamentals i prendre les decisions doloroses que calgui per identificar els valors que servien a una societat i que es poden mantenir en les noves circumstàncies, i els que no.
Per això el secretari general de Nacions Unides Antonio Gutérres ha fet recentment crida desesperada a les economies del G-20 perquè accelerin la reducció d'emissions contaminants, perquè ha arribat l’era de l’ebullició global. Considera que encara és possible limitar l'augment a 1,5°C (i no 2°C), per evitar conseqüències més tràgiques causades pel canvi climàtic provocat pels humans. Sabem com fer-ho. Fa uns anys el sobrecost que afligim als recursos de la Terra està estancat en el 2 d’agost. Només es va endarrerir l’any de la pandèmia. Això vol dir que podem i en sabem. No tot està perdut encara, però cal demanar solucions per ara i no tirar enrere propostes que van en aquesta direcció.
[impacte]
