Quan tanquem l'any sempre arriba aquell moment de fer balanç i de pensar en totes les coses que ens han passat, d'aquelles coses que hem après i sobretot d'aquelles que no volem tornar a repetir. Aquest final d'any, a més a més, ens sumem a pensar i reflexionar sobre el canvi de dècada i l'arribada i estrena dels anys 20 i a fer una lectura més àmplia de tots els canvis viscuts i els fets que ens han marcat des del 2010 fins ara.

L'any 2010, jo tenia 16 anys, any d'acabar l'ESO i començar a l'institut. En l'àmbit personal la dècada que tancaré seran els anys en els quals m'hauré fet adulta, he estudiat una carrera i un màster. He cursat idiomes, he fet un Erasmus i prou viatges, malgrat que sempre n'hauria volgut fer més.

També he tingut les primeres experiències professionals i, amb elles, la sensació d'una explotació laboral constant. Perquè ha estat en aquesta dècada que tanquem on s'ha consolidat la gran decepció col·lectiva de "la generació més preparada de la història". Nosaltres, els i les preparadíssimes, hem gestionat aquesta sensació d'engany i frustració social per la manca de perspectives laborals i d'emancipació.

També ha estat en aquests anys on alguns afortunats hem pogut independitzar-nos malgrat que aquesta experiència ha estat ben diferent a les generacions que ens han procedit. Hem marxat a compartir pisos amb amics, amigues o totals desconeguts i no pas per "buscar noves experiències" ni per socialitzar, simplement perquè no podem pagar-nos sols un lloguer.

La compra d'un habitatge ha esdevingut per nosaltres un fet exòtic que observem des de lluny, a vegades justificat en frases com "no vull lligar-me d'aquesta manera a res o a ningú". Una afirmació que, en el fons, emmascara una inestabilitat econòmica i laboral així com també el haver vist i/o viscut els desnonaments. Han fet fora i fan fora de manera diària a famílies de casa seva i, tot i així, pretenen que ho oblidis i consideris fins a quin punt és bona, boníssima idea, hipotecar la teva vida amb un banc.

[noticia]193489[/noticia]
A nivell polític, individual i col·lectiu, aquests deu anys els recordaré com els anys del Me too, el despertar feminista. Ha estat en aquests anys que ens hem adonat que les experiències de violències masclistes no eren quelcom individual sinó que ens succeïen a totes i que, per tant, les solucions no passaven per una mateixa o pel noi en qüestió, que és tot el sistema el que està malament. El despertar feminista i les manifestacions històriques del 8 de març i del 25 de novembre han acabat marcant l'agenda política d'un país que en pocs anys ha canviat fins a esdevenir irreconeixible.

Els moviments ecologista i animalista han entrat amb força a un país que al 2011 va viure unes acampades històriques del autoanomenat moviment dels indignats del 15-M que reclamaven més democràcia, més transparència i més llibertat. Aquestes acampades van polititzar a tota una generació que tenia fe en poder canviar les coses i que, al final, ha observat decebuda com va servir de poc més que de fer sorgir un partit polític com Podem, que s'ha acabat adaptant al sistema malgrat que encara segueixi molestant a aquell petit tant per cent que ho controla absolutament tot.

Però en arrencar la dècada que tanquem, l'any 2010, ens van retallar l'Estatut i com a catalana vaig sortir a una macromanifestació on demanàvem "poder votar, poder decidir" i, entre crits diversos, va començar a escoltar-se amb nitidesa la demanda d'independència. Servidora, que fins el moment havia demanat més democràcia, més transparència i més llibertat, va creure en la possibilitat d'un referèndum i d'un nou país.

Dels 16 als 26 anys també ha estat el meu despertar i descobriment sexual i sentimental, els primers amors, les primeres desastroses experiències i les primeres relacions adultes amb les seves corresponents ruptures. I com de difícil és aprendre a dir adéu, gràcies i fins sempre, aprendre a curar-te les ferides i a superar el dolor.

Aprendre a estar sola, a estimar-te o com a mínim a no odiar-te i que quan arribi algú que torni a valdre la pena, poder somriure i demanar-li, si ara que venen els feliços anys vint, vol beure absenta i ballar xarleston amb tu.