25
de desembre
del
2023
Actualitzat
a les
19:03h
Arribem a Sant Cugat i, al bell mig de la ciutat, ens trobem amb un dels majors exponents de l’art medieval de Catalunya, el seu monestir. L’exterior, decorat amb llums nadalenques, llueix amb tota la seva esplendor, però també al seu interior, on només d’entrar trobem un avet de Nadal. El primer qui ens rep és mossèn Emili Marlés (Barcelona, 50 anys), rector de la parròquia de Sant Pere d'Octavià. Hem vingut per veure i acompanyar el seminarista Javi Bausili (Igualada, 25 anys) i el mossèn Àlex Serra (Sabadell, 29 anys) -que ajuda el rector des de fa 3 anys-, per saber com preparen la missa del diumenge i per narrar una celebració que a la majoria els queda llunyana.
Ens van convidar en acabar l’entrevista que els vam fer dies enrere sobre la vocació dels joves que es volen dedicar al sacerdoci. “Ara només falta que un dia vingueu a missa!”, va convidar-nos mossèn Àlex, durant la sessió fotogràfica. “Diumenge vinent com ho teniu?”, li vaig dir. “De veritat que vindries?”, va exclamar tot sorprès. “I tant! Però l’Hugo [el cap de fotografia de Nació] m’acompanyarà i ho podrem explicar”. Dit i fet.
La missa dels diumenges al vespre és de les més concorregudes de la setmana. S’estima, segons explica el rector, que al llarg de l’any per aquesta església hi passen més de 300.000 persones, una xifra que tenen registrada des de la pandèmia, on van començar a controlar i comptar aforaments. Va arribant la gent i acompanyem en Javi -que acaba d’arribar- i en Fernando Vázquez (Sant Cugat, 26 anys), un altre dels seminaristes amb qui comparteixen congregació, a vestir-se i a conèixer en detall el seu dia a dia des de la sagristia.
Ambdós ajudaran mossèn Àlex a oficialitzar la missa, així que mentre l’esperem, aprofitem per conèixer millor en Fernando, que ens explica que va prendre aquest camí “quan res més m'omplia”. Buscant, va veure que una vida entregada a Déu i als altres era l'únic que li donava sentit i, per això, va entrar al seminari en acabar Dret. En explicar-ho es va trobar amb diferents reaccions, però en general tothom s’ho va prendre molt bé. “És cert que costa d’entendre, perquè cap pare es pensa que el seu fill vulgui ser mossèn, inclús els pares cristians com els meus”, tot i que el van veure feliç i amb pau: “Els amics que no tenen fe em van dir ‘si tu ets feliç, nosaltres estem feliços per tu’”, explica.
De sobte, entra una senyora a la sagristia i, tota decidida, li diu al Javi: “Avui hi haurà dos celíacs!”. El seminarista prepara en una capseta per a l’ocasió dues hòsties que deixa a punt per a ells i les entrega als ajudants que els donaran un cop de mà. Mossèn Àlex arriba amb presses després de saludar tothom, i ens explica il·lusionat que serà un dia especial perquè el veurem vestit de rosa. Això es deu al fet que és el diumenge previ a les festes de Nadal, el dia de l’alegria en la fe cristiana.
Hi ha nervis abans de sortir i pujar a l’altar? Ens comenten que no, però que nosaltres els en generem una mica, diuen murris. Sortim, ens asseiem a primera fila d’un dels laterals i, seguidament, surten. Pugen a l’altar i saluden el senyor agenollant-se fent una genoflexió, gest que fan tots els seminaristes i sacerdots cada vegada que es creuen amb un altar. Al sagrari s’hi troba de forma consagrada Déu nostre senyor.
Feia anys que no assistia a una missa. No puc deixar d’observar els que m'envolten, em sobta veure una església tan plena i em fixo en els creients que, lliurement, destinen el seu temps a la pregària i al perdó. Hi veig una mare acompanyada amb una filla d’uns 4 o 5 anys que, exemplarment, atén tota l’estona. Però no és l’única. Vaig fins al final de l’església i observo famílies i les parelles que ocupen els bancs, tots atents al mossèn. Són unes 150 persones, i hi ha molts grups d'adolescents. A Sant Cugat, un dels municipis amb més renda del país i feu metropolità de l'antiga CiU, la fe i la pràctica de la tradició cristiana encara és estesa. Sant Cugat ha crescut molt i aquesta és de les parròquies de Catalunya que agrupa a més habitants segons ens ha explicat el rector, fet que ajuda a explicar que el temple sigui ple. D’això, també en són conscients els sacerdots que saben que a altres diòcesis la norma són esglésies buides.
Mossèn Àlex inicia l’homilia amb un discurs d’una església oberta a tothom i, els dos seminaristes, en Javi i en Fernando, l’acompanyen i resen amb ell les pregàries. No recordava la de vegades que calia aixecar-se i asseure’s al llarg de l’hora que dura l’homilia. En total, si no vaig errat, 4 o 5. Les meves cames ho van notar per la classe que havia fet el dia anterior de bootcamp. Hi havia alguns dels assistents que s’agenollaven a les pregàries, un fet que pot variar en funció del rector. A mitja cerimònia, mossèn Àlex prepara el calze amb la sang i el cos de Crist que repartirà a diferents files. “El cos de Crist”, “amén”.
Encarant el final de la cerimònia i amb l’acompanyament de la banda musical que tocava en directe arriba l’hora del Pare Nostre. En aquell moment, em van passar pel cap els amics que tenia a Churros, la festa LGTBIQ+ per excel·lència d’Apolo que em fa pensar com la diferència de creences, d’ideologies i de camins que escollim, conformen una societat rica i diversa que evoluciona a ritmes diferents. Abans d’acabar, ens donem la pau i mossèn Àlex s'acomiada satisfet avisant els presents que l'Hugo rondava per l'altar perquè els feien un reportatge.
Acabada la cerimònia el mossèn i els seminaristes surten per acomiadar els creients. Fa fred. En quedar l’església buida, acompanyem el mossèn i els seminaristes a canviar-se i ens presenten en Víctor (30), la Núria (30) i a un altre Víctor (20), que s’encarrega dels escolanets per Setmana Santa. Formen part del grup de joves que freqüenta la parròquia i que té per objectiu crear una comunitat de fe on els joves s’agrupin per trobar-se amb el Senyor i, a partir d’aquí, es creïn noves amistats. Amb tots ells anirem a sopar, però abans, els demanem a mossèn Àlex i als seminaristes si ens poden ensenyar el pis on viuen dins la casa eclesial. Són vora les deu, hora en què ja estan a punt d’anar a dormir, però ens rep mossèn Emili, encara despert. Molt amablement, ens mostra el menjador i l’estudi on treballen i descansen. De fons, la cuina ordenada i neta.
Després de la visita, sortim del recinte eclesial i enfilem carrer amunt sense creuar-nos amb ningú. Anem a una pizzeria que queda a prop del monestir on han reservat taula per a set. Seiem i els pregunto si tendeixen a monopolitzar les converses amb la religió, i la resposta és clara: “Déu és transversal i el trobem arreu d’allò que fem o que tractem”. M’ha costat d’entendre, però la fe és l'estil de vida que els abraça. En soc conscient, quan mossèn Àlex explica que el rector que hi havia abans a Sant Cugat s’hi va estar 21 anys, i la meva resposta automàtica va ser dir que no m’imaginava estar 21 anys treballant a un mateix lloc. Tot seguit, i de forma instantània, ho vaig corregir: “Clar, per vosaltres no és una feina”. “Ens ho prenem com un compromís de vida, molt més que una feina. Molts treballen per guanyar diners, però, en el nostre cas no és així”, diu el capellà. Quina sort, penso.
Parlant i parlant, no he mirat la carta, així que em deixo recomanar pel mossèn que ens diu que la carbonara és la millor. No s’equivocava. “Abans de menjar ens esperem perquè beneïm la taula”, diuen els joves mentre esperen els plats. Sort que ja es comença a olorar certa confiança i s’ho prenen rient. Mossèn Àlex li diu que se n’encarregui en Javi qui, breument, beneeix a tots els aliments i a tots els presents. “Beneir consisteix a fer presència de Déu de forma constant a la teva vida, i és una cosa molt bonica perquè ho fem humanament, com una expressió d'amor, igual que el qui li dedica temps a la parella, que no te'n canses mai perquè l'estimes”, diu el mossèn. Bon profit i comencem a sopar.
Tot menjant, parlem de hobbies, de com desconnecten jugant a esquaix i, no sé com, els acabo preguntant pel que li dirien si coneguessin el Papa Francesc. ”Ja l’hem conegut!”. Una vegada més, em deixen bocabadat. “Vam conèixer el Papa anant amb 60 joves d'aquí a la parròquia i li vam preguntar què ens diria a un grup de joves de Terrassa. Ell ens va enviar un missatge a tots animant-nos a fer coses, ‘Hagan lío, muevanse’”, expliquen emocionats. Era el setembre del 2021 i recorden l’anècdota rient quan després de regalar-li una gorra i posar-se-la malament, una membre del grup va començar a posar-li bé, tocant-lo com si es tractés del seu pare. Treuen el mòbil i ens ensenyen el moment:
La vetllada s’acaba. Abans de marxar, servidor no-creient no pot obviar la darrera pregunta. Què responeu quan se us posa en dubte l’existència de Déu i el que l’envolta? “Les coses més importants a la vida no són tangibles; l'amor, per exemple. O bé la intuïció que et porta a fer una feina o una altra. Les coses importants, no són empíriques”, em respon en Javi. Decidim deixar aquí la conversa. Els carrers estan buits. A ells, l’endemà el despertador els sonarà d’hora per la missa de les 9 i, a nosaltres, per continuar buscant i explicant noves històries.
Ens van convidar en acabar l’entrevista que els vam fer dies enrere sobre la vocació dels joves que es volen dedicar al sacerdoci. “Ara només falta que un dia vingueu a missa!”, va convidar-nos mossèn Àlex, durant la sessió fotogràfica. “Diumenge vinent com ho teniu?”, li vaig dir. “De veritat que vindries?”, va exclamar tot sorprès. “I tant! Però l’Hugo [el cap de fotografia de Nació] m’acompanyarà i ho podrem explicar”. Dit i fet.
En Javi i l'Àlex ens reben al Monestir de Sant Cugat ab el Fernando Foto: Hugo Fernández
La missa dels diumenges al vespre és de les més concorregudes de la setmana. S’estima, segons explica el rector, que al llarg de l’any per aquesta església hi passen més de 300.000 persones, una xifra que tenen registrada des de la pandèmia, on van començar a controlar i comptar aforaments. Va arribant la gent i acompanyem en Javi -que acaba d’arribar- i en Fernando Vázquez (Sant Cugat, 26 anys), un altre dels seminaristes amb qui comparteixen congregació, a vestir-se i a conèixer en detall el seu dia a dia des de la sagristia.
Ambdós ajudaran mossèn Àlex a oficialitzar la missa, així que mentre l’esperem, aprofitem per conèixer millor en Fernando, que ens explica que va prendre aquest camí “quan res més m'omplia”. Buscant, va veure que una vida entregada a Déu i als altres era l'únic que li donava sentit i, per això, va entrar al seminari en acabar Dret. En explicar-ho es va trobar amb diferents reaccions, però en general tothom s’ho va prendre molt bé. “És cert que costa d’entendre, perquè cap pare es pensa que el seu fill vulgui ser mossèn, inclús els pares cristians com els meus”, tot i que el van veure feliç i amb pau: “Els amics que no tenen fe em van dir ‘si tu ets feliç, nosaltres estem feliços per tu’”, explica.
Els joves mossens i seminaristes oficialitzen la missa Foto: Hugo Fernández
De sobte, entra una senyora a la sagristia i, tota decidida, li diu al Javi: “Avui hi haurà dos celíacs!”. El seminarista prepara en una capseta per a l’ocasió dues hòsties que deixa a punt per a ells i les entrega als ajudants que els donaran un cop de mà. Mossèn Àlex arriba amb presses després de saludar tothom, i ens explica il·lusionat que serà un dia especial perquè el veurem vestit de rosa. Això es deu al fet que és el diumenge previ a les festes de Nadal, el dia de l’alegria en la fe cristiana.
Hi ha nervis abans de sortir i pujar a l’altar? Ens comenten que no, però que nosaltres els en generem una mica, diuen murris. Sortim, ens asseiem a primera fila d’un dels laterals i, seguidament, surten. Pugen a l’altar i saluden el senyor agenollant-se fent una genoflexió, gest que fan tots els seminaristes i sacerdots cada vegada que es creuen amb un altar. Al sagrari s’hi troba de forma consagrada Déu nostre senyor.
Hòsties sense gluten preparades a l'església Foto: Hugo Fernández
Feia anys que no assistia a una missa. No puc deixar d’observar els que m'envolten, em sobta veure una església tan plena i em fixo en els creients que, lliurement, destinen el seu temps a la pregària i al perdó. Hi veig una mare acompanyada amb una filla d’uns 4 o 5 anys que, exemplarment, atén tota l’estona. Però no és l’única. Vaig fins al final de l’església i observo famílies i les parelles que ocupen els bancs, tots atents al mossèn. Són unes 150 persones, i hi ha molts grups d'adolescents. A Sant Cugat, un dels municipis amb més renda del país i feu metropolità de l'antiga CiU, la fe i la pràctica de la tradició cristiana encara és estesa. Sant Cugat ha crescut molt i aquesta és de les parròquies de Catalunya que agrupa a més habitants segons ens ha explicat el rector, fet que ajuda a explicar que el temple sigui ple. D’això, també en són conscients els sacerdots que saben que a altres diòcesis la norma són esglésies buides.
A en Javi i a l'Àlex els visiten molts grups d'adolescents Foto: Hugo Fernández
Mossèn Àlex inicia l’homilia amb un discurs d’una església oberta a tothom i, els dos seminaristes, en Javi i en Fernando, l’acompanyen i resen amb ell les pregàries. No recordava la de vegades que calia aixecar-se i asseure’s al llarg de l’hora que dura l’homilia. En total, si no vaig errat, 4 o 5. Les meves cames ho van notar per la classe que havia fet el dia anterior de bootcamp. Hi havia alguns dels assistents que s’agenollaven a les pregàries, un fet que pot variar en funció del rector. A mitja cerimònia, mossèn Àlex prepara el calze amb la sang i el cos de Crist que repartirà a diferents files. “El cos de Crist”, “amén”.
Alguns dels assistents a la missa Foto: Hugo Fernández
Encarant el final de la cerimònia i amb l’acompanyament de la banda musical que tocava en directe arriba l’hora del Pare Nostre. En aquell moment, em van passar pel cap els amics que tenia a Churros, la festa LGTBIQ+ per excel·lència d’Apolo que em fa pensar com la diferència de creences, d’ideologies i de camins que escollim, conformen una societat rica i diversa que evoluciona a ritmes diferents. Abans d’acabar, ens donem la pau i mossèn Àlex s'acomiada satisfet avisant els presents que l'Hugo rondava per l'altar perquè els feien un reportatge.
Després de la missa, Javi surt a fora per acomiadar els creients Foto: Hugo Fernández
Els seminaristes, sopant en un local pròxim Foto: Hugo Fernández
Després de la visita, sortim del recinte eclesial i enfilem carrer amunt sense creuar-nos amb ningú. Anem a una pizzeria que queda a prop del monestir on han reservat taula per a set. Seiem i els pregunto si tendeixen a monopolitzar les converses amb la religió, i la resposta és clara: “Déu és transversal i el trobem arreu d’allò que fem o que tractem”. M’ha costat d’entendre, però la fe és l'estil de vida que els abraça. En soc conscient, quan mossèn Àlex explica que el rector que hi havia abans a Sant Cugat s’hi va estar 21 anys, i la meva resposta automàtica va ser dir que no m’imaginava estar 21 anys treballant a un mateix lloc. Tot seguit, i de forma instantània, ho vaig corregir: “Clar, per vosaltres no és una feina”. “Ens ho prenem com un compromís de vida, molt més que una feina. Molts treballen per guanyar diners, però, en el nostre cas no és així”, diu el capellà. Quina sort, penso.
Parlant i parlant, no he mirat la carta, així que em deixo recomanar pel mossèn que ens diu que la carbonara és la millor. No s’equivocava. “Abans de menjar ens esperem perquè beneïm la taula”, diuen els joves mentre esperen els plats. Sort que ja es comença a olorar certa confiança i s’ho prenen rient. Mossèn Àlex li diu que se n’encarregui en Javi qui, breument, beneeix a tots els aliments i a tots els presents. “Beneir consisteix a fer presència de Déu de forma constant a la teva vida, i és una cosa molt bonica perquè ho fem humanament, com una expressió d'amor, igual que el qui li dedica temps a la parella, que no te'n canses mai perquè l'estimes”, diu el mossèn. Bon profit i comencem a sopar.
El moment de beneir la taula Foto: Hugo Fernández
Tot menjant, parlem de hobbies, de com desconnecten jugant a esquaix i, no sé com, els acabo preguntant pel que li dirien si coneguessin el Papa Francesc. ”Ja l’hem conegut!”. Una vegada més, em deixen bocabadat. “Vam conèixer el Papa anant amb 60 joves d'aquí a la parròquia i li vam preguntar què ens diria a un grup de joves de Terrassa. Ell ens va enviar un missatge a tots animant-nos a fer coses, ‘Hagan lío, muevanse’”, expliquen emocionats. Era el setembre del 2021 i recorden l’anècdota rient quan després de regalar-li una gorra i posar-se-la malament, una membre del grup va començar a posar-li bé, tocant-lo com si es tractés del seu pare. Treuen el mòbil i ens ensenyen el moment:
La vetllada s’acaba. Abans de marxar, servidor no-creient no pot obviar la darrera pregunta. Què responeu quan se us posa en dubte l’existència de Déu i el que l’envolta? “Les coses més importants a la vida no són tangibles; l'amor, per exemple. O bé la intuïció que et porta a fer una feina o una altra. Les coses importants, no són empíriques”, em respon en Javi. Decidim deixar aquí la conversa. Els carrers estan buits. A ells, l’endemà el despertador els sonarà d’hora per la missa de les 9 i, a nosaltres, per continuar buscant i explicant noves històries.