07
d'octubre
de
2023, 21:00
Actualitzat:
10
d'octubre,
9:46h
Matinada del 5 al 6 d’octubre, inici del Sàbat, fi de la festa del Sukkot (tenda, cabanya; durant una setmana els jueus ortodoxos viuen en tendes per commemorar els 40 anys que van passar en el desert després de la sortida d’Egipte fa uns 3.500 anys) i cinquantè aniversari del començament de la guerra del Yom Kippur. Aquesta ha estat la data escollida per Hamàs per dur a terme l’operació militar de més gran abast protagonitzada mai per l’organització militar islamista.
Tot ha començat amb el llançament de milers de coets (entre 2.500 i 5.000, segons les diferents fonts) contra les ciutats israelianes properes a la franja de Gaza, especialment contra Ascaló i Sederot, però també amb capacitat per arribar més enllà. Poc després, centenars de milicians de Hamàs trencaven per diversos punts la tanca de seguretat de la ultra protegida frontera que voreja Gaza, entraven en territori israelià per terra -amb alguns vehicles-, mar -en barques que arribaven a les platges israelianes del sud- i aire -s’han vist imatges de parapents amb homes armats-, atacaven posicions militars i, àdhuc, penetraven a Sederot segons les imatges proporcionades pels mateixos assaltants. Segons aquestes imatges s’han produït escenes que no tenen cap mena de justificació i que podrien constituir crims de guerra com la matança i maltractaments de militars i civils capturats.
En el moment d’escriure aquestes línies, la presència de les milícies de Hamàs en la regió de Sederot continuava i es parla ja de més de desenes d’israelians morts i altres capturats, que són traslladats a Gaza on romandran com a ostatges -segons Al Jazeera, Hamàs diu que té prou captius israelians per alliberar tots els presoners palestins-, mentre l’inici dels bombardeigs israelians, l’operació batejada com Espases de Ferro, sembla que també estan causant desenes de morts. Malauradament, aquestes xifres augmentaran ràpidament a mesura que s’intensifiquin els combats. I no, no és una operació militar, ni per Hamàs ni per Israel: el mateix cap del govern israelià ha deixat molt clar que, atesa la magnitud de l’atac de Hamàs, Israel estava en guerra i les seves forces armades respondrien amb tota la contundència -que és molta- al desafiament.
Aquest atac a gran escala de Hamàs ha posat en evidència al govern ultradretà d’Israel i, també, als serveis d’intel·ligència militar que, a pesar d’exercir un ferri control exterior sobre la franja, la presó a cel obert més gran de la terra -com la definí l’historiador israelià Ilan Pappé- que inclou infiltracions i col·laboradors palestins a l’interior de Gaza -com no s’amaga en la versió mediàtica i propagandística de com actuen, la sèrie Fauda de Netflix-, per haver estat incapaços de preveure l’ofensiva atès que un atac d’aquestes dimensions -en homes, armament i coets o míssils low cost- ha necessitat per força de setmanes de preparació.
Les reivindicacions palestines des de la guerra de 1967 són conegudes i segons el dret internacional -entre altres disposicions les resolucions del Consell de Seguretat de Nacions Unides 181 (1948), la 242 (1967), la 338 (1973) i la 446 (1979)- podrien resumir-se en què Israel abandoni els territoris i els assentaments il·legals ocupats a Cisjordània i deixi d’ofegar Gaza amb un bloqueig que condemna els seus dos milions d’habitants a la precarietat i la misèria, es permeti el retorn dels refugiats palestins i es doni pas a la formació d’un Estat palestí independent reconegut internacionalment.
En els últims mesos, s’havien produït enfrontaments, assassinats i intervencions militars a Nablus l’agost del 2022 contra el Cau dels Lleons -un grup armat format per joves palestins-, contra Gaza, el maig de 2023, i contra el campament de refugiats de Jenin a la recerca de dirigents de grups armats, el passat l’agost. També s’havien donat operacions de les forces de seguretat israelianes a la mesquita d’Al-Aqsa i, el gener d’aquest any, la provocadora visita a l’Esplanada de les Mesquites del ministre de Seguretat Pública, l’ultra Itamar Ben-Gvir, que pretenia emular a l’Ariel Sharon del setembre del 2000, la qual cosa va provocar les ires palestines.
Això no obstant, hom tenia la sensació que el conflicte palestí-israelià semblava esllanguir-se lentament i la denominada "causa palestina" desapareixia de les agendes internacionals a mesura que, en els darrers anys, diferents països àrabs, encoratjats per l’administració de Donald Trump, establien relacions amb Israel (en 2020, Bahrain, la Unió dels Emirats Àrabs, Sudan i Marroc), que s’afegien a les que ja existien amb Egipte (1980) i Jordània (1994), mentre l’Aràbia Saudita iniciava converses amb Israel per tal d’arribar a establir relacions diplomàtiques (Riad ha demanat que cessin immediatament les hostilitats) i Oman fa temps que hi manté relacions comercials.
Els Estats Units han condemnat l’atac de Hamàs, també ho ha fet la UE i Pedro Sánchez rebutjava "l’atac terrorista contra Israel". La Lliga Àrab, com l’Aràbia Saudita, ha instat a "una aturada immediata de les operacions militars a Gaza" tot i recordar que "la contínua implementació per part d'Israel de polítiques violentes i extremistes és una bomba de rellotgeria que priva a la regió de qualsevol oportunitat seriosa d'estabilitat en el futur". Més dur s’ha mostrat Qatar que considera que Israel "és l’únic responsable de l’escalada de la violència" i l’Iran dona suport i ha felicitat els combatents palestins que estan demostrant que es pot vèncer al sionisme. En general, els països occidentals han condemnat l’atac de Hamàs, mentre els països àrabs (i Brasil i algun altre país del Sud Global) fan una crida al cessament de les hostilitats, a l’establiment de negociacions i també denuncien amb més o menys contundència la responsabilitat d’Israel per mantenir els palestins en una situació d’opressió, d’apartheid i de manca de drets i llibertats. En tot cas, del que no hi ha dubte és que algunes de les escenes que s’han vist no ajuden a la causa palestina, que cal aturar l’escalada de la violència com més aviat millor i que cal trobar una sortida al conflicte que respecti els drets dels palestins.
Per últim, cal afegir tres consideracions. D’una banda, el moment, no només per les coincidències que assenyalava al començament (Sàbat, Sukkot, Yom Kippur) sinó pel moment polític que viu Israel després de les darreres eleccions i la formació del govern més dretà -amb ministres clarament supremacistes jueus i filofeixistes segons han declarat ells mateixos-, que ha portat al president Isaac Herzog a advertir del perill de trencament de l’estat d’Israel davant de l’ofensiva de Netanyahu contra el poder judicial per tal de deslliurar-se d'una possible condemna per les acusacions de corrupció que pesen sobre ell.
De l’altra, l’atac de Hamàs, malgrat la desesperada situació que es viu a Gaza, no deixa de ser un greu error polític que a mitjà termini comportarà més patiment per a la població de la franja i que contribueix a deteriorar la imatge de la causa palestina i, de retruc, dona aire a un Netanyahu molt qüestionat políticament, ja que li permet submergir-se en unes aigües en què nada molt bé: la guerra contra els palestins que contribueix a ocultar les escomeses que està duent a terme contra l’estat de dret i la seva corrupció. Per últim, un nou conflicte a gran escala és el que menys convé en un Orient Mitjà ja prou convuls i en un món en què la disputa per l’hegemonia i la instauració d’una nova governança global amenaça d'esdevenir una catàstrofe de dimensions inimaginables. El bon sentit demana intervenir, sí, però per arranjar un conflicte ja centenari i que només té una sortida avui molt poc defensada: dos estats plenament independents, tal com ja plantejava el Pla de Partició de Nacions Unides de 1947.
Tot ha començat amb el llançament de milers de coets (entre 2.500 i 5.000, segons les diferents fonts) contra les ciutats israelianes properes a la franja de Gaza, especialment contra Ascaló i Sederot, però també amb capacitat per arribar més enllà. Poc després, centenars de milicians de Hamàs trencaven per diversos punts la tanca de seguretat de la ultra protegida frontera que voreja Gaza, entraven en territori israelià per terra -amb alguns vehicles-, mar -en barques que arribaven a les platges israelianes del sud- i aire -s’han vist imatges de parapents amb homes armats-, atacaven posicions militars i, àdhuc, penetraven a Sederot segons les imatges proporcionades pels mateixos assaltants. Segons aquestes imatges s’han produït escenes que no tenen cap mena de justificació i que podrien constituir crims de guerra com la matança i maltractaments de militars i civils capturats.
En el moment d’escriure aquestes línies, la presència de les milícies de Hamàs en la regió de Sederot continuava i es parla ja de més de desenes d’israelians morts i altres capturats, que són traslladats a Gaza on romandran com a ostatges -segons Al Jazeera, Hamàs diu que té prou captius israelians per alliberar tots els presoners palestins-, mentre l’inici dels bombardeigs israelians, l’operació batejada com Espases de Ferro, sembla que també estan causant desenes de morts. Malauradament, aquestes xifres augmentaran ràpidament a mesura que s’intensifiquin els combats. I no, no és una operació militar, ni per Hamàs ni per Israel: el mateix cap del govern israelià ha deixat molt clar que, atesa la magnitud de l’atac de Hamàs, Israel estava en guerra i les seves forces armades respondrien amb tota la contundència -que és molta- al desafiament.
Aquest atac a gran escala de Hamàs ha posat en evidència al govern ultradretà d’Israel i, també, als serveis d’intel·ligència militar que, a pesar d’exercir un ferri control exterior sobre la franja, la presó a cel obert més gran de la terra -com la definí l’historiador israelià Ilan Pappé- que inclou infiltracions i col·laboradors palestins a l’interior de Gaza -com no s’amaga en la versió mediàtica i propagandística de com actuen, la sèrie Fauda de Netflix-, per haver estat incapaços de preveure l’ofensiva atès que un atac d’aquestes dimensions -en homes, armament i coets o míssils low cost- ha necessitat per força de setmanes de preparació.
Les reivindicacions palestines des de la guerra de 1967 són conegudes i segons el dret internacional -entre altres disposicions les resolucions del Consell de Seguretat de Nacions Unides 181 (1948), la 242 (1967), la 338 (1973) i la 446 (1979)- podrien resumir-se en què Israel abandoni els territoris i els assentaments il·legals ocupats a Cisjordània i deixi d’ofegar Gaza amb un bloqueig que condemna els seus dos milions d’habitants a la precarietat i la misèria, es permeti el retorn dels refugiats palestins i es doni pas a la formació d’un Estat palestí independent reconegut internacionalment.
En els últims mesos, s’havien produït enfrontaments, assassinats i intervencions militars a Nablus l’agost del 2022 contra el Cau dels Lleons -un grup armat format per joves palestins-, contra Gaza, el maig de 2023, i contra el campament de refugiats de Jenin a la recerca de dirigents de grups armats, el passat l’agost. També s’havien donat operacions de les forces de seguretat israelianes a la mesquita d’Al-Aqsa i, el gener d’aquest any, la provocadora visita a l’Esplanada de les Mesquites del ministre de Seguretat Pública, l’ultra Itamar Ben-Gvir, que pretenia emular a l’Ariel Sharon del setembre del 2000, la qual cosa va provocar les ires palestines.
Això no obstant, hom tenia la sensació que el conflicte palestí-israelià semblava esllanguir-se lentament i la denominada "causa palestina" desapareixia de les agendes internacionals a mesura que, en els darrers anys, diferents països àrabs, encoratjats per l’administració de Donald Trump, establien relacions amb Israel (en 2020, Bahrain, la Unió dels Emirats Àrabs, Sudan i Marroc), que s’afegien a les que ja existien amb Egipte (1980) i Jordània (1994), mentre l’Aràbia Saudita iniciava converses amb Israel per tal d’arribar a establir relacions diplomàtiques (Riad ha demanat que cessin immediatament les hostilitats) i Oman fa temps que hi manté relacions comercials.
Els Estats Units han condemnat l’atac de Hamàs, també ho ha fet la UE i Pedro Sánchez rebutjava "l’atac terrorista contra Israel". La Lliga Àrab, com l’Aràbia Saudita, ha instat a "una aturada immediata de les operacions militars a Gaza" tot i recordar que "la contínua implementació per part d'Israel de polítiques violentes i extremistes és una bomba de rellotgeria que priva a la regió de qualsevol oportunitat seriosa d'estabilitat en el futur". Més dur s’ha mostrat Qatar que considera que Israel "és l’únic responsable de l’escalada de la violència" i l’Iran dona suport i ha felicitat els combatents palestins que estan demostrant que es pot vèncer al sionisme. En general, els països occidentals han condemnat l’atac de Hamàs, mentre els països àrabs (i Brasil i algun altre país del Sud Global) fan una crida al cessament de les hostilitats, a l’establiment de negociacions i també denuncien amb més o menys contundència la responsabilitat d’Israel per mantenir els palestins en una situació d’opressió, d’apartheid i de manca de drets i llibertats. En tot cas, del que no hi ha dubte és que algunes de les escenes que s’han vist no ajuden a la causa palestina, que cal aturar l’escalada de la violència com més aviat millor i que cal trobar una sortida al conflicte que respecti els drets dels palestins.
Per últim, cal afegir tres consideracions. D’una banda, el moment, no només per les coincidències que assenyalava al començament (Sàbat, Sukkot, Yom Kippur) sinó pel moment polític que viu Israel després de les darreres eleccions i la formació del govern més dretà -amb ministres clarament supremacistes jueus i filofeixistes segons han declarat ells mateixos-, que ha portat al president Isaac Herzog a advertir del perill de trencament de l’estat d’Israel davant de l’ofensiva de Netanyahu contra el poder judicial per tal de deslliurar-se d'una possible condemna per les acusacions de corrupció que pesen sobre ell.
De l’altra, l’atac de Hamàs, malgrat la desesperada situació que es viu a Gaza, no deixa de ser un greu error polític que a mitjà termini comportarà més patiment per a la població de la franja i que contribueix a deteriorar la imatge de la causa palestina i, de retruc, dona aire a un Netanyahu molt qüestionat políticament, ja que li permet submergir-se en unes aigües en què nada molt bé: la guerra contra els palestins que contribueix a ocultar les escomeses que està duent a terme contra l’estat de dret i la seva corrupció. Per últim, un nou conflicte a gran escala és el que menys convé en un Orient Mitjà ja prou convuls i en un món en què la disputa per l’hegemonia i la instauració d’una nova governança global amenaça d'esdevenir una catàstrofe de dimensions inimaginables. El bon sentit demana intervenir, sí, però per arranjar un conflicte ja centenari i que només té una sortida avui molt poc defensada: dos estats plenament independents, tal com ja plantejava el Pla de Partició de Nacions Unides de 1947.