07
de novembre
del
2016
Actualitzat
el
08
de novembre
a les
21:49h
La primera activitat política de Hillary Clinton va ser participar en una campanya dels republicans contra John Kennedy. Era l’any 1960 i el jove senador acabava de guanyar les eleccions a la presidència per la mínima enfront Richard Nixon. A Illinois, el triomf demòcrata va ser molt just i alguns dirigents republicans van voler demostrar que hi havia hagut frau. L’intent, però, no va tenir gaire recorregut.
Hillary Rodham Clinton no va ser sempre una dona progressista del Partit Demòcrata. Va néixer (1947) i créixer a Chicago, en una família de classe mitjana on el pare no amagava les seves simpaties republicanes, que va encomanar a Hillary. Però Hugh Rodham, un empresari tèxtil que es va obrir pas treballant dur, també li va imprimir un caràcter fort i un respecte per les decisions que finalment adoptés a la vida. De la mare, Dorothy Howell, va aprendre l’activisme social. Els Rodham eren metodistes, una branca del protestantisme que dóna molta rellevància a l’obra social.
Totes les biografies de Hillary subratllen la importància que va tenir per ella el seu pas pel Wellesley College, una escola universitària de dones de Boston que va forjar el seu caràcter. Eren els anys seixanta i a Wellesley no es vivia l’ambient de protesta d’altres campus. La futura Hillary Clinton va entrar a militar en el Partit Republicà i va fer campanya per Barry Goldwater el 1964, un polític ultraconservador que també experimentaria la seva evolució cap a posicions més moderades. Però a mesura que avançava la dècada prodigiosa, i ho feia el moviment dels drets civils i la protesta contra la guerra del Vietnam, les idees de Hillary també van anar canviant. Quan el 1969 va entrar a la Facultat de Dret de Yale, ja se sentia propera als demòcrates. Poc després, coneixeria Bill Clinton.
Hillary va conèixer Washington gràcies a un programa de beques a estudiants de doctorat de dret que li va permetre una estada al Congrés. Allí va fer bons contactes i, quan va esclatar l’escàndol del Watergate, i es va iniciar el procés d’impeachment del president Nixon per falsedat, Hillary va formar part del nombrós equip d’advocats que va estudiar el cas.
Una sòcia més que una consort
Des de l’inici de la seva relació amb Bill, estava clar que ella no seria una consort. En el camí del seu marit a la Casa Blanca –amb llarga escala a la governació d’Arkansas-, va actuar més com una sòcia que com una aspirant a “senyora de”. La imatge que va anar forjant de dona activa i ambiciosa, amb discurs propi i voluntat de fer el seu trajecte, va atraure molts sectors, però va irritar l’Amèrica més casposa i rústica. A la Casa Blanca de Bill Clinton, Hillary va ser un component polític més. De fet, a l’equip que es va anar formant entorn d’ella se la va anomenar ben aviat Hillaryland. El seu model no era l’orgullosa i influent Nancy Reagan, ni la matriarcal Barbara Bush. Tampoc la glamourosa Jacqueline Kennedy –a la qual admirava-. Ella pensava en Eleanor Roosevelt, model de dona activista i polititzada. Només que Hillary volia anar més enllà.
"New York, New York"
Va lluitar a fons per canviar l’estructura sanitària dels EUA, i no se’n va sortir. Però el fracàs no la va desanimar. Va fer costat al seu marit malgrat tots els escàndols i enfront l’impeachment que va haver d’encarar acusat de perjuri i obstrucció a la justícia pel cas Lewinsky, una prova de la qual va sortir victoriós. En aquests embats duríssims durant el mandat de Bill, Hillary es va fer forta com una roca. L’any 1999, va aixecar bandera pròpia i es va llançar a una campanya per ser senadora per Nova York.
L’any 2000, mentre George Bush era elegit president enmig de la polèmica pels resultants de Florida, Hillary obtenia el seu escó al Senat per Nova York. Era la primera dona que ho aconseguia. Nova York va ser triat amb càlcul. Allí hi ha els diners i el poder, i seria una plataforma de poder per donar el salt definitiu. Com a senadora, va votar contra les reduccions d’impostos de Bush, però va donar suport a la intervenció a l’Iraq, un tema que la perseguiria.
Planificar també els errors
"És un error no planificar tots els errors", li va dir un dia una col·laboradora, Kelly Craighead, i ella no ho ha oblidat. Les seves campanyes han estat treballades amb professionalitat i sense deixar res a l’atzar. Però en les eleccions primàries del 2008, va ser superada per un col·lega del Senat, Barack Obama, precisament d’Illinois, on ella havia nascut. Obama –que va votar en contra de la guerra- va saber encarnar millor que ella el desig de canvi.
Clinton va demostrar de nou que era una professional del poder. Va acceptar la derrota, va felicitar Barack i va ser nomenada secretària d’Estat. En aquest càrrec, va mostrar l’altra cara ideològica seva. Si en política interior i en temes socials, és progressista, en política exterior és una falcona. Va ser una entusiasta de les intervencions militars a l’Afganistan i Líbia, va ser més explícita que la resta de l’Administració Obama en el suport al cop d’Estat contra Mel Zelaya –aliat de Chávez- a Hondures i ha estat considerada més favorable a les posicions d’Israel que Obama.
El 2012, va deixar la secretaria d'Estat. Havia de començar a preparar la seva nova
campanya, la definitiva. Metòdica i amb voluntat de ferro, disciplinada amb ella mateixa, aquest cop sap que és ara o mai. No hi haurà més oportunitats. Aquest 8 de novembre, no hi ha terme mig. És la glòria o la humiliació davant un adversari a qui menysprea. En el segon debat, Donald Trump ho va haver d’admetre: "Hillary no es rendeix mai, sempre lluita".
Hillary Rodham Clinton no va ser sempre una dona progressista del Partit Demòcrata. Va néixer (1947) i créixer a Chicago, en una família de classe mitjana on el pare no amagava les seves simpaties republicanes, que va encomanar a Hillary. Però Hugh Rodham, un empresari tèxtil que es va obrir pas treballant dur, també li va imprimir un caràcter fort i un respecte per les decisions que finalment adoptés a la vida. De la mare, Dorothy Howell, va aprendre l’activisme social. Els Rodham eren metodistes, una branca del protestantisme que dóna molta rellevància a l’obra social.
Totes les biografies de Hillary subratllen la importància que va tenir per ella el seu pas pel Wellesley College, una escola universitària de dones de Boston que va forjar el seu caràcter. Eren els anys seixanta i a Wellesley no es vivia l’ambient de protesta d’altres campus. La futura Hillary Clinton va entrar a militar en el Partit Republicà i va fer campanya per Barry Goldwater el 1964, un polític ultraconservador que també experimentaria la seva evolució cap a posicions més moderades. Però a mesura que avançava la dècada prodigiosa, i ho feia el moviment dels drets civils i la protesta contra la guerra del Vietnam, les idees de Hillary també van anar canviant. Quan el 1969 va entrar a la Facultat de Dret de Yale, ja se sentia propera als demòcrates. Poc després, coneixeria Bill Clinton.
Hillary va conèixer Washington gràcies a un programa de beques a estudiants de doctorat de dret que li va permetre una estada al Congrés. Allí va fer bons contactes i, quan va esclatar l’escàndol del Watergate, i es va iniciar el procés d’impeachment del president Nixon per falsedat, Hillary va formar part del nombrós equip d’advocats que va estudiar el cas.
Una sòcia més que una consort
Des de l’inici de la seva relació amb Bill, estava clar que ella no seria una consort. En el camí del seu marit a la Casa Blanca –amb llarga escala a la governació d’Arkansas-, va actuar més com una sòcia que com una aspirant a “senyora de”. La imatge que va anar forjant de dona activa i ambiciosa, amb discurs propi i voluntat de fer el seu trajecte, va atraure molts sectors, però va irritar l’Amèrica més casposa i rústica. A la Casa Blanca de Bill Clinton, Hillary va ser un component polític més. De fet, a l’equip que es va anar formant entorn d’ella se la va anomenar ben aviat Hillaryland. El seu model no era l’orgullosa i influent Nancy Reagan, ni la matriarcal Barbara Bush. Tampoc la glamourosa Jacqueline Kennedy –a la qual admirava-. Ella pensava en Eleanor Roosevelt, model de dona activista i polititzada. Només que Hillary volia anar més enllà.
"New York, New York"
Va lluitar a fons per canviar l’estructura sanitària dels EUA, i no se’n va sortir. Però el fracàs no la va desanimar. Va fer costat al seu marit malgrat tots els escàndols i enfront l’impeachment que va haver d’encarar acusat de perjuri i obstrucció a la justícia pel cas Lewinsky, una prova de la qual va sortir victoriós. En aquests embats duríssims durant el mandat de Bill, Hillary es va fer forta com una roca. L’any 1999, va aixecar bandera pròpia i es va llançar a una campanya per ser senadora per Nova York.
L’any 2000, mentre George Bush era elegit president enmig de la polèmica pels resultants de Florida, Hillary obtenia el seu escó al Senat per Nova York. Era la primera dona que ho aconseguia. Nova York va ser triat amb càlcul. Allí hi ha els diners i el poder, i seria una plataforma de poder per donar el salt definitiu. Com a senadora, va votar contra les reduccions d’impostos de Bush, però va donar suport a la intervenció a l’Iraq, un tema que la perseguiria.
Planificar també els errors
"És un error no planificar tots els errors", li va dir un dia una col·laboradora, Kelly Craighead, i ella no ho ha oblidat. Les seves campanyes han estat treballades amb professionalitat i sense deixar res a l’atzar. Però en les eleccions primàries del 2008, va ser superada per un col·lega del Senat, Barack Obama, precisament d’Illinois, on ella havia nascut. Obama –que va votar en contra de la guerra- va saber encarnar millor que ella el desig de canvi.
Clinton va demostrar de nou que era una professional del poder. Va acceptar la derrota, va felicitar Barack i va ser nomenada secretària d’Estat. En aquest càrrec, va mostrar l’altra cara ideològica seva. Si en política interior i en temes socials, és progressista, en política exterior és una falcona. Va ser una entusiasta de les intervencions militars a l’Afganistan i Líbia, va ser més explícita que la resta de l’Administració Obama en el suport al cop d’Estat contra Mel Zelaya –aliat de Chávez- a Hondures i ha estat considerada més favorable a les posicions d’Israel que Obama.
El 2012, va deixar la secretaria d'Estat. Havia de començar a preparar la seva nova
campanya, la definitiva. Metòdica i amb voluntat de ferro, disciplinada amb ella mateixa, aquest cop sap que és ara o mai. No hi haurà més oportunitats. Aquest 8 de novembre, no hi ha terme mig. És la glòria o la humiliació davant un adversari a qui menysprea. En el segon debat, Donald Trump ho va haver d’admetre: "Hillary no es rendeix mai, sempre lluita".