06
de desembre
del
2023
Actualitzat
a les
20:22h
Les eleccions europees del juny proper seran importants. Ho seran per al futur del projecte comunitari davant l'ascens de l'extrema dreta en molts països de la UE. I també perquè un sector del conservadorisme tradicional sembla disposat a obrir el camí a aliances i coalicions amb els ultres, que fluctuen entre l'antieuropeisme o, en el millor dels casos, un entusiasme migrat sobre Europa. Aquestes eleccions seran també clau per a la política espanyola i la catalana perquè el PP ha fet d'Europa un altre camp de batalla en la seva campanya contra Pedro Sánchez.
Alberto Núñez Feijóo no ha dubtat a fer de la Llei d'amnistia objectiu a abatre, anant a Brussel·les a equiparar, forçant la nota, l'Espanya de Sánchez amb l'Hongria de Viktor Orban. El discurs sobreactuat de Feijóo a Europa sorprèn a molts a Brussel·les, però el cert és que ha trobat ressò en sectors significatius de la dreta europea. Perquè s'inscriu en aquest context de radicalització de la dreta tradicional que té en Manfred Weber, el cap del Partit Popular Europeu (PPE) al Parlament d'Estrasburg, el seu estendard. Weber ambiciona la presidència de la Comissió. Aquestes són les claus entorn una possible presidència Weber i el que podria implicar per a la política espanyola i per Catalunya.
Weber i Feijóo es necessiten. L'alemany de Baviera aspira a ser president de la Comissió Europea amb un discurs de dreta dura i necessita jugar la carta del PP espanyol, que forma un dels grups més nombrosos dins del PPE. De 705 eurodiputats, 178 són del PPE, el primer de l'eurocambra, i d'aquests, 12 són espanyols. Weber necessita que el PPE obtingui un bon resultat per refermar l'ascendència dels conservadors a Brussel·les i necessita disposar del suport dels populars espanyols dins un PPE que és un conglomerat de conservadors clàssics, democristians de diversos matisos i centristes que no formen del grup liberal, com és el cas del polonès Donald Tusk.
Feijóo, per la seva banda, necessita no aparèixer com un polític aïllat a Europa i que el seu discurs irat contra l'amnistia i Pedro Sánchez trobi algun ressò entre les institucions comunitàries. I Weber està disposat a oferir-li ajuda. Un Weber al capdavant de la Comissió reforçaria i molt el PP espanyol, també en el seu discurs sobre Catalunya. El PPE va sol·licitar un debat sobre l'amnistia a Estrasburg i Weber va assenyalar que el partit estava "extremadament preocupat pel deteriorament de l'estat de dret a Espanya". En un acte a Barcelona, el polític alemany va assegurar que a Espanya "ja no es castigaven" delictes vinculats al terrorisme, la violència i la corrupció i que "la societat espanyola ja no és igual davant la llei".
Weber no és un ultra. I a més, ha de fer equilibris en una política europea molt enrevessada. D'aquí les seves puntualitzacions reconeixent la legitimitat del govern Sánchez. Però ha donat oxigen al missatge apocalíptic de Feijóo contra l'amnistia perquè ell mateix està jugant la carta d'aproximar-se a l'extrema dreta per fer-se fort com a possible candidat a la Comissió Europea. Per això també necessita una gran victòria de la dreta a les eleccions europees del juny que no fes imprescindible l'aliança del PPE amb els liberals i els socialistes.
El principal entrebanc de Weber es diu Ursula von der Leyen, l'actual presidenta de la Comissió Europea, que tot indica que aspira a repetir mandat. El Tractat de Lisboa estableix un sistema complicat d'elecció del president de la Comissió. És el Consell Europeu -format pels caps d'estat i govern de la UE- el que proposa candidat, però "tenint en compte" el resultat de les eleccions al Parlament Europeu. Abans, l'europarlament no tenia res a dir en aquest procés. Ara ha de ser tingut en compte i cal preveure que cada cop serà més difícil als estats -que vol dir els grans estats- imposar-se a la cambra.
Weber va ser el 2019 l'aspirant del PPE en el sistema anomenat Spitzenkandidaten, els caps de llista dels transpartits. El PPE, a més, va guanyar, però finalment va ser Von der Leyen la candidata proposada pel Consell Europeu. Es buscava un nom de consens, sobretot per part del que encara és el nucli central de la UE, Alemanya i França. A més, ni socialistes ni liberals veien bé un Weber sense experiència de govern i massa escorat a la dreta. I el bavarès va haver de sotmetre's a una Angela Merkel i un Emmanuel Macron (líder real del grup liberal Renew), que volien una figura centrada. Ara Weber ho tornarà a intentar.
Des de la fundació de la Comunitat Econòmica Europea, el bloc central ha estat l'eix Alemanya-França. El que primer els unia, la integració del carbó i l'acer, així com la voluntat de no tornar mai més a les guerres continentals, va incloure també la voluntat d'un lideratge sempre equilibrat. El nacionalista De Gaulle es va entendre amb el democristià Adenauer, poc nacionalista alemany; la dreta liberal de Giscard amb el socialdemòcrata conservador Schmidt; el socialista Mitterrand amb un conservador europeista com Kohl, i així fins a l'actual parella del tecnòcrata liberal Macron amb el tecnòcrata socialdemòcrata Scholz.
Això ha bastit la UE, ara ja sense el contrapès irritant britànic. Davant el procés, aquesta Europa va adoptar un paper distant. No va deixar sola una sòcia com Espanya, però va insinuar incomprensió envers la repressió i amb declaracions de dirigents com Donald Tusk i Charles Michel, va deixar clar que no aplaudien Mariano Rajoy. I al capdavall, els exiliats van trobar refugi en un país de la UE i Carles Puigdemont va ser protegit per la justícia alemanya. Les eleccions europees porten vents de malestar i poden decidir la sort d'aquest bloc central, afeblint-lo seriosament.
L'impacte sobre la causa sobiranista de les eleccions europees i d'una possible presidència Weber s'haurà de veure. Respecte a Europa, la llarga presidència de Jordi Pujol sempre va actuar amb prudència, amb un perfil suau que evitava incomodar l'estat espanyol, generant arrels en punts sensibles. El bon alemany de Pujol li va generar simpaties entre la classe dirigent alemanya, mentre ell presidia l'Assemblea de Regions i enfortia lligams amb algunes cimunitats, com van ser els quatre motors europeus amb Llombardia, Baden Württemberg i Alvèrnia-Alps.
El domini dels laberints de les cancelleries mai ha estat el fort de la política catalana, en part per no disposar d'estris propis dels estats, com l'alta diplomàcia. Amb el procés es van generar moltes expectatives, seguides d'una enorme decepció, només interrompuda per les decisions dels tribunals belgues que no satisfeien les pretensions dels jutges espanyols. Però l'ambient polític ha anat variant a Europa, on el bloc reaccionari format per una part del PPE i les diverses games del 'extrema dreta amenaça d'emergir amb més força. La idea d'una Europa-refugi es pot veure qüestionada. L'intercanvi breu entre Puigdemont i Weber, en què el president a l'exili li va mostrar la possibilitat de trencar amb Sánchez no sembla tenir recorregut més enllà de ser un toc al líder socialista. Amb un Weber a la Comissió, un PP espanyol envalentit i un bloc antieuropeista cada cop més fort es pot passar de l'"Europa ens mira" a una Europa que no ens pot ni veure.
Alberto Núñez Feijóo no ha dubtat a fer de la Llei d'amnistia objectiu a abatre, anant a Brussel·les a equiparar, forçant la nota, l'Espanya de Sánchez amb l'Hongria de Viktor Orban. El discurs sobreactuat de Feijóo a Europa sorprèn a molts a Brussel·les, però el cert és que ha trobat ressò en sectors significatius de la dreta europea. Perquè s'inscriu en aquest context de radicalització de la dreta tradicional que té en Manfred Weber, el cap del Partit Popular Europeu (PPE) al Parlament d'Estrasburg, el seu estendard. Weber ambiciona la presidència de la Comissió. Aquestes són les claus entorn una possible presidència Weber i el que podria implicar per a la política espanyola i per Catalunya.
El que uneix Feijóo i Weber
Weber i Feijóo es necessiten. L'alemany de Baviera aspira a ser president de la Comissió Europea amb un discurs de dreta dura i necessita jugar la carta del PP espanyol, que forma un dels grups més nombrosos dins del PPE. De 705 eurodiputats, 178 són del PPE, el primer de l'eurocambra, i d'aquests, 12 són espanyols. Weber necessita que el PPE obtingui un bon resultat per refermar l'ascendència dels conservadors a Brussel·les i necessita disposar del suport dels populars espanyols dins un PPE que és un conglomerat de conservadors clàssics, democristians de diversos matisos i centristes que no formen del grup liberal, com és el cas del polonès Donald Tusk. Feijóo, per la seva banda, necessita no aparèixer com un polític aïllat a Europa i que el seu discurs irat contra l'amnistia i Pedro Sánchez trobi algun ressò entre les institucions comunitàries. I Weber està disposat a oferir-li ajuda. Un Weber al capdavant de la Comissió reforçaria i molt el PP espanyol, també en el seu discurs sobre Catalunya. El PPE va sol·licitar un debat sobre l'amnistia a Estrasburg i Weber va assenyalar que el partit estava "extremadament preocupat pel deteriorament de l'estat de dret a Espanya". En un acte a Barcelona, el polític alemany va assegurar que a Espanya "ja no es castigaven" delictes vinculats al terrorisme, la violència i la corrupció i que "la societat espanyola ja no és igual davant la llei".
Weber no és un ultra. I a més, ha de fer equilibris en una política europea molt enrevessada. D'aquí les seves puntualitzacions reconeixent la legitimitat del govern Sánchez. Però ha donat oxigen al missatge apocalíptic de Feijóo contra l'amnistia perquè ell mateix està jugant la carta d'aproximar-se a l'extrema dreta per fer-se fort com a possible candidat a la Comissió Europea. Per això també necessita una gran victòria de la dreta a les eleccions europees del juny que no fes imprescindible l'aliança del PPE amb els liberals i els socialistes.
Les opcions del bavarès
El principal entrebanc de Weber es diu Ursula von der Leyen, l'actual presidenta de la Comissió Europea, que tot indica que aspira a repetir mandat. El Tractat de Lisboa estableix un sistema complicat d'elecció del president de la Comissió. És el Consell Europeu -format pels caps d'estat i govern de la UE- el que proposa candidat, però "tenint en compte" el resultat de les eleccions al Parlament Europeu. Abans, l'europarlament no tenia res a dir en aquest procés. Ara ha de ser tingut en compte i cal preveure que cada cop serà més difícil als estats -que vol dir els grans estats- imposar-se a la cambra. Weber va ser el 2019 l'aspirant del PPE en el sistema anomenat Spitzenkandidaten, els caps de llista dels transpartits. El PPE, a més, va guanyar, però finalment va ser Von der Leyen la candidata proposada pel Consell Europeu. Es buscava un nom de consens, sobretot per part del que encara és el nucli central de la UE, Alemanya i França. A més, ni socialistes ni liberals veien bé un Weber sense experiència de govern i massa escorat a la dreta. I el bavarès va haver de sotmetre's a una Angela Merkel i un Emmanuel Macron (líder real del grup liberal Renew), que volien una figura centrada. Ara Weber ho tornarà a intentar.
El "mainstream" europeu pot fluctuar
Des de la fundació de la Comunitat Econòmica Europea, el bloc central ha estat l'eix Alemanya-França. El que primer els unia, la integració del carbó i l'acer, així com la voluntat de no tornar mai més a les guerres continentals, va incloure també la voluntat d'un lideratge sempre equilibrat. El nacionalista De Gaulle es va entendre amb el democristià Adenauer, poc nacionalista alemany; la dreta liberal de Giscard amb el socialdemòcrata conservador Schmidt; el socialista Mitterrand amb un conservador europeista com Kohl, i així fins a l'actual parella del tecnòcrata liberal Macron amb el tecnòcrata socialdemòcrata Scholz. Això ha bastit la UE, ara ja sense el contrapès irritant britànic. Davant el procés, aquesta Europa va adoptar un paper distant. No va deixar sola una sòcia com Espanya, però va insinuar incomprensió envers la repressió i amb declaracions de dirigents com Donald Tusk i Charles Michel, va deixar clar que no aplaudien Mariano Rajoy. I al capdavall, els exiliats van trobar refugi en un país de la UE i Carles Puigdemont va ser protegit per la justícia alemanya. Les eleccions europees porten vents de malestar i poden decidir la sort d'aquest bloc central, afeblint-lo seriosament.
Del "realisme" pujolista a la incertesa
L'impacte sobre la causa sobiranista de les eleccions europees i d'una possible presidència Weber s'haurà de veure. Respecte a Europa, la llarga presidència de Jordi Pujol sempre va actuar amb prudència, amb un perfil suau que evitava incomodar l'estat espanyol, generant arrels en punts sensibles. El bon alemany de Pujol li va generar simpaties entre la classe dirigent alemanya, mentre ell presidia l'Assemblea de Regions i enfortia lligams amb algunes cimunitats, com van ser els quatre motors europeus amb Llombardia, Baden Württemberg i Alvèrnia-Alps. El domini dels laberints de les cancelleries mai ha estat el fort de la política catalana, en part per no disposar d'estris propis dels estats, com l'alta diplomàcia. Amb el procés es van generar moltes expectatives, seguides d'una enorme decepció, només interrompuda per les decisions dels tribunals belgues que no satisfeien les pretensions dels jutges espanyols. Però l'ambient polític ha anat variant a Europa, on el bloc reaccionari format per una part del PPE i les diverses games del 'extrema dreta amenaça d'emergir amb més força. La idea d'una Europa-refugi es pot veure qüestionada. L'intercanvi breu entre Puigdemont i Weber, en què el president a l'exili li va mostrar la possibilitat de trencar amb Sánchez no sembla tenir recorregut més enllà de ser un toc al líder socialista. Amb un Weber a la Comissió, un PP espanyol envalentit i un bloc antieuropeista cada cop més fort es pot passar de l'"Europa ens mira" a una Europa que no ens pot ni veure.