Aquesta jove estudiant explica que va haver de deixar-se créixer el pèl per "exigències del guió" d'un personatge en què estava treballant i que, a poc a poc, va començar a sentir-se més alliberada i més segura amb ella mateixa i amb el seu cos. La mateixa Laura diu que la campanya no és des de la indignació cap a aquelles persones que no veuen el pèl com una cosa natural, sinó que sorgeix com un projecte d'empoderament perquè totes les dones es coneguin i s'estimin tal com són.
El nom de la campanya amb aquest joc de paraules està inspirat en el moviment Movember, que promou el fet de deixar-se bigoti i fer donacions per la lluita contra el càncer de testicles i de pròstata. Així, Januhairy promou l'alliberament i empoderament femení i té per objectiu recaptar diners per a Body Gossip, una organització que amb la combinació d'art i teatre ensenya els i les joves a acceptar el seu cos més enllà dels cànons de bellesa acceptats i promoguts per la societat.
La qüestió és que, en ple 2019, la depilació o no depilació femenina se situa en uns estàndards i uns nivells de debat dels quals es troba exempta la masculina. El pèl és sempre una cosa natural fins que una noia o dona decideix que no se'l vol arrancar. Llavors, automàticament passa a ser una cosa bruta, fastigosa i poc higiènica; adjectius que en cap cas es diuen d'un home que porta les aixelles sense depilar.
Sembla que "la moda" de depilar-se va començar a l'Antic Egipte, de la mateixa manera que fer-se l'eyeliner (o ratlla superior dels ulls). Així com tintar-se els ulls responia a protegir-los de les picades de mosquits i altres insectes en aquesta zona, les dones i homes egipcis es depilaven per raons diverses, principalment terapèutiques i religioses. Un cos sense pèl simbolitzava la pulcritud i puresa moral. Aquesta moda va seguir a l'Antiga Grècia i a Roma, tot i que els mètodes emprats semblen més un tractat de tortures que manuals de bellesa (arsènic, cal viva, foc, cera cremant, sang d'animals i un llarg etcètera).
La depilació no és, per tant, una imposició moderna. El que sí que ha variat al llarg dels anys són les zones que "t'has" de depilar, vinculades als cànons de bellesa de cada moment, i la depilació que practicaven tant homes com dones va anar quedant relegada només a un únic gènere, com totes sabem, el femení.
Les zones de depilació han anat augmentant a mesura que la moda femenina anava mostrant al descobert més zones del nostre cos. El maig de 1915, però, canvia la cosa, com recull Alfred López en el seu blog a 20 Minutos (Ya está el listo que todo lo sabe).
Apareix un anunci a la revista Harper's Bazaar on es mostra una dona jove amb els braços aixecats, perfectament depilada i acompanyada del següent eslògan: "La moda per a l'estiu i el ball modern es combinen per fer necessària l'eliminació del molest pèl". Es van imposar d'aquesta manera els vestits de tirants que mostraven les aixelles a l'aire, que va implicar un allau de demanda (i conseqüent oferta) d'una gran quantitat de productes depilatoris.
.jpg)
L'anunci a la revista Harper's Bazaar
Això s'anomena pressió estètica: el fet de maquillar-se, de depilar-se, el fet de pesar entre X i X, vestir d'una determinada manera... En definitiva, el que es coneix com "arreglar-se", com si al natural estiguéssim espatllades i haguéssim d'"arreglar-nos", passar pel taller de xapa i pintura per poder presentar-nos en societat.
El problema, però, ve quan aquesta "moda", a més d'esdevenir una pressió estètica enorme per a totes les dones, pot provocar problemes de salut. La depilació del pèl púbic s'ha convertit en una pràctica habitual que, segons els experts, posa en risc la salut sexual de les persones que ho fan, així com de les seves parelles sexuals. El pèl púbic -com el de la resta del cos- serveix per protegir-nos de les malalties de transmissió sexual i (oh, sorpresa!) no és el pèl sinó els teus genitals els que són l'indret perfecte per acollir tota mena de bacteris.
La qüestió és que els estereotips de bellesa ens afecten a totes i que està a les nostres mans decidir què estem disposades a acceptar i què no i que se sentin igual de lliures aquelles que decideixen depilar-se (que no estan pas traint a Simone de Beauvoir) com aquelles que decideixin no fer-ho.
I que tinguem totes un gener, un febrer i un març ben pelut i, sobretot, que quan arribi la primavera i les èpoques de lluir cames, ens sentim prou lliures per decidir què i com volem els nostres cossos i els nostres pèls.
