Dins de la sèrie de recuperació de materials publicats a la revista independentista El Llamp durant els seus tres anys d'existència, de 1984 a 1987, avui presentem una entrevista efectuada a Jordi Puig i Pañella, jove militant gironí del PSAN que acabava de passar quatre anys en presó preventiva per la seva participació en l'assalt a la caserna de l'exèrcit espanyol a Berga, el novembre de 1980. La data de publicació va ser el 28 de febrer de 1985.

 

Jordi Puig, provisionalment lliure

Tal com avançàvem en el darrer El Llamp, us oferim avui una breu entrevista amb l'independentista català en Jordi Puig i Pañella, de 23 anys, que n'ha passat quatre al mòdul penitenciari Lleida-1 acusat d'haver participat en l'assalt a la caserna de Berga, una acció en què van ser implicats també vuit militants de l'escindida ETA-pm.

Una setmana abans de l'alliberament ja tenia alguns indicis: m'havien comunicat que el Tribunal Supremo havia donat bons informes perquè en definitiva això era competència del capità general. De tota manera no me n'acabava de refiar i no ho tenia gens clar.

A les onze del matí del dia 8 de febrer, en Jordi Puig va poder sostreure els seus pensaments amb un bon plat de cargols que va pair bé, millor que aquesta llibertat provisional tot just entrenada que li costa de mastegar. Però té la memòria de més de mil quatre-cents dies tancat.

Ha estat força fotut: més que per una situació molt dura de les normes de la presó, per la separació de la família i totes les persones que ens estimem i, sobretot, per no poder continuar la lluita que estava portant al carrer.

Els records, punyents, sempre queden, i en Jordi Puig en té dos de molt ben gravats.

El record més bo que tinc de la meva estada a la presó ha estat poder sortir-ne. El més dolent va ser quan va morir la meva mare. Jo sabia que es moria, estava malalta, i vaig demanar de poder veure-la i no m'ho van permetre i al moment que va morir tampoc no em van deixar anar a l'enterrament. També em va afectar molt la mort, al cap d'un any, d'un company del PSAN a Girona.

Quan va ser detingut i posteriorment empresonat i ara que és "lliure", en Jordi Puig ha mantingut la seva militància al PSAN, Partit Socialista d'Alliberament Nacional dels Països Catalans. La seva actual situació -arran del cas Berga- és fruit de dos judicis irregulars, cap condemna en ferm i l'ordre d'alliberament signada per les autoritats militars.

Quan ens van detenir ja va succeir una cosa estranya: en lloc de passar-nos per l'Audiència Nacional ens van passar pel jutjat ordinari de Manresa i aquest es va inhibir en favor de l'Audiència, la qual, al seu torn, ho va fer en favor dels militars (per pressions d'aquests). El cas es defineix per si sol: el fet que unes persones puguin estar quatre anys de presó preventiva ja és una monstruositat. Ara, fins que no hi hagi una sentencia en ferm estic en llibertat. Com que hi ha un recurs elevat al Supremo de la justícia militar, la sentència que jo tenia de vuit anys, dos mesos i un dia no és ferma i fins que no es resolgui... Interpreto que amb el temps que porto de presó, si la sentència fos ferma, ja estaria en període de llibertat condicional, és a dir, que hauria complert les dues terceres parts de la pena.

No és un cas únic el seu. Els errors judicials, les marxes enrere -recordem l'amnistia donada a Carles Sastre, Montserrat Tarragó, Àlvar Valls i Josep Lluís Pérez, (que va ser revocada per ordre expressa del Barrionuevo de torn, Martín Villa)- són la tònica de la dèria malaltissa que hi ha a Madrid contra tot el que faci tuf d'independentisme.

El meu cas és molt difícil d'analitzar: l'assalt a la caserna de Berga el va efectuar ETA-pm, una organització no catalana i jo m'hi vaig veure implicat com a català. Sempre he manifestat la meva pertinença a un partit català i que la meva implicació en els fets va ser purament casual... Crec que als independentistes se'ns persegueix perquè som dels pocs, o dels únics, que no acceptem el joc constitucional. No diria que en el cas català encara -perquè no som el forts que voldríem- però amb l'experiència que tenen del País Basc no volen que aquest front de lluita s'escampi arreu de les nacions oprimides per l'Estat espanyol. Volen tallar de socarrel qualsevol iniciativa que sorgeixi.

En Jordi Puig vol descansar, ara. Pensar i repensar el futur, però té les coses clares: l'ostracisme forçat pels tribunals no li ha esborrat la memòria.

Jo vaig entrar a la presó per unes qüestions molt concretes: en aquell moment era conscient d'una opressió que patíem al nostre poble, i és una lluita que evidentment penso continuar.

Una lluita com la de tots els independentistes empresonats que, invariablement, han denunciat tortures. En Jordi Puig també.

Jo, personalment, en el mateix Jutjat de Manresa, vaig denunciar tortures, i després ho vaig fer a l'Audiència i als tribunals militars. M'hi he trobat casos que la gent dubta que en un estat que es diu democràtic tot això pugui existir. El que jo no entenc és que se'n pugui dubtar quan la burocràcia tan policial com militar, i tot l'aparell repressiu del franquisme, no s'ha canviat, no s'ha tocat ni un pèl. Potser han canviat els caps polítics, però la infraestructura i la casta continuen sent les mateixes... A Europa veiem que quan detenen una persona li fan un judici en un termini molt curt, en el terme de dies. Vol dir que abans de la detenció hi ha hagut una tasca policial que, independentment que nosaltres l'haguem de qüestionar, permet aportar unes proves ràpidament. En el cas nostra, aquesta tasca d'informatització i d'investigació no existeix. Els mètodes d'investigació de la policia són dos: els confidents i el que puguin treure dels detinguts... Jo, bàsicament, vaig rebre pallisses, amenaces, cops de puny i puntades de peu.

A la presó ha aprofitat al màxim el temps, tot i que el temps també s'escurça.

Amb quatre anys hi ha hagut temps de fer coses, potser no tantes com la gent es pugui pensar, perquè cal saber que al cap del dia ens compten vuit o deu vegades. Fem el càlcul: a dos quarts de vuit del matí, a les vuit -perquè hi ha un canvi de guàrdia-, a les nou -perquè hi ha un canvi de cap de serveis-, a la una -perquè és quan se surt al patí i es va a dinar-, a les quatre -perquè després de la migdiada ens tornen a comptar-, a les set -perquè és l'hora d'anar a sopar-, a tres quarts de deu -perquè és quan et tanquen per anar a dormir- -, i a mitjanit hi h ha un altre recompte -que es fa a través de la finestreta de la cel·la. Això et talla completament el dia en parts i et condiciona molt.

Jo, quan vaig entrar a la Model, vaig acabar de fer COU, vaig fer la Selectivitat, he fet Físiques, he estudiat idiomes -el rus, entre d'altres-, he fet alguna traducció, pel meu compte he estudiat Economia política, Filosofia, molta Literatura catalana i últimament estava fent un curset d'Electricitat a través de l'INEM. He intentat omplir el temps per no deixar-me absorbir per la dinàmica de la presó.

Durant aquests quatre anys l'independentisme ha patit unes quantes batzegades  i encara avui, potser amb molta més força que mai, en pateix més.

Veig el futur immediat molt complicat si no fem un cop de cap. La situació de la llengua, per exemple, la veig molt fotuda. Els de CiU diuen: "Bé, si en quaranta anys de repressió no han estat capaços d'anihilar-nos, doncs ara menys, perquè tenim aquestes mínimes regles de joc". Això és completament fals, perquè els mecanismes de repressió lingüística i a tots els nivells són els mateixos ara. La televisió, que és un mitjà ideològic que entra dins les cases impedeix que la immigració es pugui integrar i fins que no siguem un poble integrat, jo veig molt difícil que puguem tirar endavant.

Tirar endavant, aquesta és la qüestió!
 
NICOLAU MONVERD