La campanya del Brexit s'ha tacat de sang a una setmana justa del referèndum del 23 de juny. És l’únic “ingredient” que faltava després de mesos de tensió creixent en la política britànica. L’assassinat de la diputada laborista Jo Cox ha colpejat el Regne Unit i no es pot desvincular de l’agressivitat d’una campanya plena d’arguments capciosos i que busquen la reacció irada d’un sector de l’electorat. Bona part de la campanya a favor del Leave ha insistit en els perills d’una immigració desbocada, en el rebuig al nouvingut, esperonant sentiments de ressentiment social molt perillosos.

Han passat massa coses estranyes en aquesta campanya. El tacticisme del primer ministre ha encrespat la meitat del seu partit. L’electorat ha contemplat ministres del mateix govern llançant-se els plats pel cap. Cada dia el futur de les pensions, l’ocupació i el servei nacional de salut han estat damunt la taula amb afirmacions dramàtiques que no fan més que espantar una classe mitjana empobrida.  

És l’hora de les reaccions, que han aconseguit de cop i volta el que semblava impossible fa només unes hores: escenificar una unitat entorn la pèrdua de la jove parlamentària. Europeistes i euroescèptics s’han donat una mà simbòlica mentre els tuits anaven nodrint la xarxa de missatges de condol. Del primer ministre David Cameron al líder laborista Jeremy Corbyn, de la líder escocesa Nicola Sturgeon al liberal Nick Clegg, pel costat favorable al Remain, de Boris Johnson a Nigel Farage, entre els partidaris del Leave, tots els protagonistes de la campanya del referèndum del 23-J s’han mostrat avui aclaparats.  

En el capítol més emocional, ha causat emoció el missatge del marit de Jo, Brendan, que ha dit que “avui comença un nou capítol de les nostres vides. Ella volia un món millor i hi va lluitar cada dia de la seva vida” i ha fet una crida perquè “tots ens unim en el combat contra l’odi que l’ha mort”. Hi ha el sentiment que alguna cosa s’ha trencat al Regne Unit, que algú ha anat massa lluny.

És encara aviat per saber si hi ha més implicacions ideològiques en l’atemptat de les que s’atribueixen a un home detingut que hauria cridat “First Britain” –un extrem que la policia no ha volgut confirmar ni desmentir-. Precisament així es diu un partit d’extrema dreta. Caldrà veure. És difícil no comparar l’atemptat d’avui amb el que l’any 2011 va patir una congressista d’Arizona del Partit Demòcrata, Gabby Giffords, víctima de l’atac d’un home armat que, a més, va provocar una massacre. Els dos atemptats tenen molt en comú perquè es van produir en actes de trobada de les diputades amb els seus electors. Giffords, però, va sobreviure i avui ha fet pública la seva commoció per la mort de Cox.    
 
Crítica amb els bombardejos a Síria

Jo Cox era la primera persona de la seva família que va anar a la universitat. Va estar vinculada a un seguit d’entitats que treballen en cooperació internacional, com Oxfam i Save the Children. Potser aquí va conèixer Brendan, el seu company, que hi continua treballant. Cox comentava sovint com l’havia impactat conèixer sobre el terreny el drama de Darfur, la situació de les dones en molts països i els nens soldats a Uganda.

Ha mort fent campanya per una Europa més cohesionada. No era tan sols un acte de partit, sinó que responia a una militància europeista que sempre havia professat, des que va entrar en contacte amb Britain in Europe, un dels grups d’opinió més actius a favor del lligam entre Gran Bretanya i el continent.

Tenia opinions pròpies i les defensava. El desembre del 2015, va ser un dels cinc diputats laboristes que es va abstenir en la votació sobre bombardejos aeris contra Estat Islàmic. Va propugnar  aleshores una estratègia a Síria diferenciada dels intervencionistes i dels aïllacionistes, mostrant-se a favor de prioritzar sobretot la vida de la població civil. Si no, tota estratègia contra l’anomenat Estat islàmic seria errònia, segons ella.