És molt fàcil perdre’s pels carrerons del barri de la Ribera, el traçat irregular dels seus carrers fa que, sovint, en girar una cantonada no sapiguem on tenim el mar i la muntanya. Intentant orientar-nos de nou, pot ser que ens hàgim trobat davant el número 7 del carrer Mirallers. Al quart pis d’aquest edifici se situava la Casa d’Oracions on el poeta Jacint Verdaguer va practicar els seus exorcismes.
Mossèn Cinto era un apassionat de la literatura, tot i que la seva situació econòmica li dificultava molt dedicar-se exclusivament a aquesta disciplina, per això l’any 1874 va optar per fer-se capellà d’un vaixell de laCompañía Transatlántica. Veient les capacitats d’aquest culte sacerdot, Antonio López López, Marquès de Comillas i propietari de la Transatlántica, va decidir adoptar-lo com a capellà de la família. En aquells temps, el Marquès de Comillas era l’home més adinerat de l’Estat, que venint d’una família humil, va acabar forjant un imperi comercial a partir de diversos monopolis i negocis, entre ells, segons es creu, el de tràfic d’esclaus. No cal que ens entretinguem detingudament en aquest personatge, ja que ho vam fer fa temps en aquesta mateixa secció.
Durant aquest període, gràcies al mecenatge d’Antonio López, Verdaguer es pogué dedicar a la literatura. També va realitzar nombrosos viatges per Catalunya, sobretot cap als Pirineus, però també a altres indrets del món. Entre aquests viatges, la seva estada a Palestina va suposar-li un abans i un després. Allà, enmig de Terra Santa, va reviure amb emoció els passatges de la Bíblia, tal com ho deixà escrit el 1889 al Dietari d’un pelegrí a Terra Santa:
“La impressió que fan los grans mots de l’Evangeli en lo lloc de la mateixa escena, és superior a tota ponderació. Cent vegades he dit en mon viatge lo que dic ara, mirant-me en les aigües del riu sagrat. Solament per llegir aquest Evangeli ací, dono per ben empleat lo viatge i em dono gràcies a Déu.”
Aquest viatge el va fer reflexionar molt sobre la seva vida i el seu entorn, cosa que el va dur a practicar amb devoció la vida santa, intensificant l’oració, la confessió, el dejuni i l’almoina. Malgrat trobar-se envoltat d’algunes de les persones més poderoses del moment, Jacint Verdaguer mai tingué la temptació dels diners. Creia que el món era ple d'injustícies i com a administrador de la caritat de la família López, les seves donacions als més necessitats es van tornar excessives a ulls de la família, tot i que ell també hi posava diners propis fins al punt d’endeutar-se. Les seves reflexions el van dur a pensar en l’existència real del mal, que ell identificava amb la violència política del seu temps i l’avarícia de les grans famílies de la burgesia catalana.
En aquella època, en què la població havia de suportar unes duríssimes condicions de vida, part de l’església no va estar a l'altura de les circumstàncies. La desesperació de la població va fer que comencessin a proliferar diferents agrupacions espiritistes, sobretot als barris de caràcter popular com ara la Barceloneta o Gràcia. També van anar en augment les organitzacions anarquistes i el nombre de lògies maçòniques, condemnades per l’Església i acusades de ser obra del Diable. En aquest context, i atenent a les recomanacions del Papa Pius XIII d’utilitzar l’exorcisme per a combatre el mal, Verdaguer conegué Josep Piñol, que l’introduí al món de l’exorcisme.
Verdaguer va quedar impressionat per les tècniques que Piñol aplicava a malalts i posseïts, i decidí que aquella també seria la seva manera de lluitar contra el mal. Primerament, els rituals es realitzaren al barri de Sants, tot i que més tard aquests es van passar a fer al quart pis del número 7 del carrer Mirallers, on, entre 1890 i 1892, Verdaguer practicà els exorcismes. Durant aquesta època, prengué especial importància la relació amb la família Duran. Verdaguer va assistir espiritualment el senyor Duran just abans de morir, moments en què va assumir uns compromisos, des d’aleshores es mantingué molt lligat a la família. Tenia una estreta relació amb Deseada Martínez, vídua de Duran, i la seva filla, Empar Duran, que presentava símptomes de “possessió i il·luminisme”.
Les excentricitats de Verdaguer van acabar amb la paciència de Claudi López (fill d’Antoni López), que el 1893 parlà amb els bisbes de Barcelona i Vic per tal d’intentar allunyar-lo d’aquells ambients durant una temporada. Amb l’excusa del repòs, el Bisbe Morgades va enviar Verdaguer a La Gleva. Van intentar ofegar-lo econòmicament perquè no pogués seguir fent donacions als seus companys exorcistes, als quals pagava una finca a Vallcarca anomenada Els Penitents.
Jacint Verdaguer arribà a sentir-se totalment oprimit i un bon dia decidí fugir cap a Barcelona. Més tard publicaria una sèrie d’escrits anomenatsEn defensa pròpia, denunciant l’assetjament al qual l’havien sotmès:
“Deien que em deixava enganyar com un beneit; que anava a empobrir la casa amb tanta caritat; que amb les almoines, per mi cosa sagrada , sostenia gent perduda i de mal viure; que havia tingut l’atreviment de dir los sants Evangelis a algun malalt (com aconsella lo ritual romà), i que fins havia arribat a resar los exorcismes (com si fos pecaminós un reso que el sant pare Lleó acabava de publicar), i, per últim, que volia fundar una secta, filla o almenys propparenta, de l’espiritisme.”
A Barcelona fou acollit per Deseada Martínez i la seva filla. Davant la seva desobediència, el Bisbe Morgades el suspengué del dret a dir missa. En aquesta època, Jacint Verdaguer va anar quedant arraconat per la intel·lectualitat i els autors dels cercles catalanistes conservadors, ja que el veien com un individu excèntric. Paradoxalment, aquesta faceta d’artista incomprès l’acostà als joves modernistes inconformistes.
Per tal de resoldre els conflictes entre les autoritats eclesiàstiques locals i el poeta, Verdaguer i el Bisbe Morgades van ser acollits al monestir de l’Escorial, allà arribaren a un pacte en el qual el poeta-exorcista acceptà les seves culpes i l’autoritat del Bisbe Morgades, a canvi, li retornà el dret a dir missa i el deixà passar a vincular-se al Bisbat de Barcelona. A partir d’aleshores mossèn Cinto va ser capellà de l’església de Betlem, irònicament situada just davant del Palau Moja, Residència de la família López.