Aquest diumenge Lita Claver "La Maña" es retira dels escenaris i em sembla que aquestes coses s’han d’explicar una mica bé. El públic de Barcelona ha sigut sempre el seu amic, sempre s’hi ha encarat amb la connexió del feeling ben activada, sempre n’ha sortit triomfant. Ha dominat la sagrada litúrgia de la revista, de la picantor, del lluentó i la faldilla ampla, de l’art que posseeixen aquests artistes que sempre han habitat al Paral·lel i que en formen part de la mateixa manera que les botigues, els fanals i les terrasses dels bars. Les marquesines dels teatres han enunciat el seu nom i els fidels hi ha acudit per riure i passar tardes de diumenge de goig.

Aquests artistes sembla que hagin de demanar perdó per haver existit i seguir existint. Hi ha qui se’n fum d’ells perquè no connecten amb la seva manera de pensar ni amb allò que alguns diuen "ideologia". "La Maña" i els de la seva espècie d’indomables han injectat energia i personalitat a la nostra ciutat des dels millors llocs, des d’on l’energia neix: des dels teatres, des de l’escenari, des de les places dels pobles i envelats de festa major. Fa uns dies vaig quedar amb ella a la terrassa de l’Espanyol a dues passes de l’Apolo, el teatre on porta uns dies acomiadant-se.

[blockquote]Aquests artistes sembla que hagin de demanar perdó per haver existit i seguir existint[/blockquote]
Em va explicar que als setanta-dos anys continua enèrgica i lúcida, conserva la memòria i el físic. Encara pot lluir amb tota dignitat el vestit de gala i els tacons alts. Ho vaig comprovar uns dies abans al teatre. L’acompanyava un ballet, uns equilibristes i el Fernando Esteso que, igual que ella, ha viscut molt, ha passat ombres i esplendors, ha fet riure i plorar. La Lita podria continuar al peu del canó però té ganes de dedicar-se una mica a la seva filla i la seva néta. Està immensament agraïda a la seva ciutat d’acollida on va arribar sent una nena des de terres manyes. Agraïda i contenta perquè el seu públic sempre l’ha vist feliç i perquè s’ha sentit estimada.
 
S’ha passat més de seixanta anys en actiu, ha sigut fan d’Elvis Presley, de Lola Flores i de Joan Manuel Serrat, Almodóvar es va interessar per ella, va driblar la censura –“Em volien censurar i alguns aprofitaven per ficar-me mà”- i va lluitar per la llibertat d’expressió, perquè els de la seva estirp poguessin ser lliures i fecundar les ciutats i els pobles amb el verí de la simpatia. “No ens van posar a la presó de miracle”. Reconeix que del Paral·lel daurat que ella va conèixer i trepitjar ja en queda un rastre esllanguit: “Queda l’olor d’allò que va ser”. Coneixia tots els racons del vell Arnau i el vell Molino on s’hi va passar anys i panys. La seva no és una mirada nostàlgica, sap que els temps canvien, que la vida segueix i que l’espectacle sempre ha de continuar.

[blockquote]La Lita èstà immensament agraïda a la seva ciutat d’acollida on va arribar sent una nena des de terres manyes[/blockquote]
Diumenge serà un dia dur per ella. Espera que la Moreneta i la Verge del Pilar l’ajudin a ser forta i a aguantar les emocions que es desfermaran des de l’escenari fins a la platea. Ja li han enunciat que vindran de tot arreu a veure-la fer l’últim mutis. Explicarà alguns acudits, cantarà i ballarà, parlarà amb els marits i les mullers i alguna inconveniència els deixarà anar. Es faran un tip de riure.

La Barcelona de "La Maña" ja quasi no hi és. No ens lamentem però celebrem que ha existit. I això res té a veure amb la nostàlgia, ni amb la mirada enrere, ni amb “cualquier tiempo pasado...". És tan sols una qüestió d’agraïment.