El cas de Raquel Martínez Domínguez és un d'aquells exemples que fan apujar el to de les converses, que tempten la incredulitat i que mostren les costures de l'administració. Aquesta veïna del barri de Verdun, a Barcelona, fa 18 anys que es va reconèixer com a víctima de violència masclista i que va marxar de la casa on vivia amb el seu agressor. Des de llavors, ha emplenat infinitat de formularis i ha aportat incomptables proves de la seva vulnerabilitat -sentència judicial inclosa, certificat de discapacitat inclòs- sense arribar mai a tocar la solució, sense arribar mai a tenir accés a un pis de protecció oficial.

De fet, en aquestes dues dècades, ha ocupat dos habitatges i ha estat desnonada d'un dels immobles. A hores d'ara, encara té obert un procediment judicial que amenaça d'expulsar-la del pis on viu amb els seus fills. Entremig, una cadena d'errors acumulats explica la desprotecció habitacional de la Raquel, una dona que encara conviu amb un dispositiu de geolocalització activat -l'Atenpro- com a mecanisme per alertar de situacions de risc que pugui patir.

Adjudicacions fantasma i pisos en runes

El maldecap permanent que ha hagut d'afrontar Raquel Martínez queda especialment retratat en una trucada del juny de l'any passat. En la conversa enregistrada, a la qual ha tingut accés Nació, intervenen la veïna de Verdun i una treballadora de les oficines d'Habitatge de l'Ajuntament. La primera insisteix a preguntar si l'anunci que li havien fet uns dies abans -que ja tenia un pis adjudicat gràcies a la Mesa d'Emergència Social barcelonina- és oficial. 

"Llavors, tinc un pis adjudicat?", "Que em quedi clar: hi ha una adjudicació de la Mesa d'Emergència, no?", "Però ja hi ha una adjudicació, veritat? Voldria que ho verifiquéssim bé", diu la interessada en diferents moments de la trucada. La treballadora del servei municipal li ho confirma totes les vegades, fins a arribar a expressar: "Sí, Raquel, l'hi he dit ja quatre vegades". Per tancar la conversa, la representant del servei municipal afegeix: "La trucaran els pròxims dies, i enhorabona".

Però no era veritat. Es tractava d'un error. "Les trucades i les solucions van ser un error de l'aplicatiu informàtic: no hi havia cap pis assignat", detalla ara Lola Garcia, portaveu del Sindicat d'Habitatge de Nou Barris. L'entitat que acompanya la dona víctima de violència masclista, que viu encara amb els seus dos fills, també lamenta que no hi hagi hagut cap disculpa ni reparació per aquest greuge, ni per d'altres d'anteriors. "La Raquel és usuària dels serveis socials des de fa 18 anys", matisa la militant pel dret a l'habitatge noubarrienca. Tot seguit assenyala que el 2014 ja van desnonar la família d'un immoble, sense que ningú els comuniqués que per la seva situació de vulnerabilitat podien demanar l'accés a un lloguer social en un pis de l'administració. "Els serveis socials de l'Ajuntament de Barcelona no la van informar del dret a sol·licitar un habitatge d'emergència social, i això va ser l'inici d'un llarg camí de violències que continua fins al dia d'avui", estableix Garcia.

Mentrestant, la Raquel Martínez i la seva família ja fa cinc anys que viuen ocupant un pis, propietat del grup Anticipa Real Estate, que alhora pertany al fons d'inversió gegantí Blackstone. En aquest temps, s'han encadenat més embolics i marejos, en aquest cas amb la Generalitat com a protagonista de les gestions. A partir del programa Reallotgem, que intenta evitar desnonaments, l'administració catalana es va posar en contacte amb l'empresa propietària de l'immoble per plantejar-li un acord en què l'Agència de l'Habitage de Catalunya (AHC) es faria càrrec del cost del lloguer, mentre que la família pagaria el que pogués a la institució pública. El fons d'inversió hi va estar d'acord. I així se li va comunicar a la Raquel. Poc després, arribarien les males notícies: l'AHC feia marxa enrere. Li havien de denegar la participació al programa Reallotgem perquè el pis que ocupaven era massa petit -tenia menys de 45 metres quadrats-, i això quedava fora de la normativa.

Encara hi hauria espai, però, per a una il·lusió i un contratemps més. "Al desembre del 2024, finalment, li van adjudicar un altre pis a la Raquel. Doncs bé, durant la primera visita a aquest pis, un arquitecte de l'Agència de l'Habitatge de Catalunya va acompanyar-la per tal de revisar la situació de l'immoble i es va trobar que aquest nou pis estava en situació de runes. Va ser declarat inhabitable", exposa Lola Garcia. Tot seguit, l'activista afegia un apunt pertinent: "Sembla difícil de creure, però tenim proves de cada pas". 

Dos problemes de fons

El cúmul de greuges ha fet el cas insostenible i ha portat la mateixa víctima de violència masclista a donar la cara per narrar el convuls camí residencial que l'ha acompanyat durant anys. "Soc la Raquel Martínez. La història que ha explicat la meva companya és la meva història. L'ha explicat ella perquè jo ja estic cansada d'explicar-la cada dia, entre despatxos i més despatxos de les administracions públiques. No serveix de res", deixava anar l'afectada en una roda de premsa davant de l'Oficina d'Habitatge de Nou Barris, aquesta setmana.

Fonts municipals assenyalen que actualment hi ha "un procés de negociació amb la propietat" del pis que ocupa la Raquel "per arribar a un acord satisfactori per a totes les parts". La idea és que la família s'hi pugui quedar. De moment, el consistori remarca que la suspensió d'un desnonament previst per a aquest divendres 9 de maig ha estat possible gràcies a què "les converses continuen obertes". A més, les mateixes fonts subratllen que els serveis municipals s'han reunit en diverses ocasions amb la família per explicar tant el procés com les mediacions específiques que s'estan fent.

Mentrestant, el cas continua sense resoldre's, 18 anys després d'una fugida marcada per la violència. "Necessitem un sostre per ser lliures de violències masclistes, tenir una bona salut, poder estudiar, i tantes altres coses", reflexiona ara en veu alta Martínez, qui també agraeix especialment la tasca del sindicat d'habitatge noubarrienc, del col·lectiu feminista Accions Fem -del qual en forma part- i del conjunt d'entitats del seu barri, Verdun. 

Tant des de les entitats feministes com pel dret a l'habitatge que acompanyen la Raquel es remarca que, per desgràcia, això no representa un cas aïllat i que les disfuncions de l'administració encara són massa freqüents en l'abordatge dels casos de violència masclista. Alhora, també es recorda que l'altre problema de fons, l'accés a l'habitatge, encara és lluny de resoldre's. "Aquest cas és una conseqüència més del negoci de l'habitatge i d'unes institucions ineficaces contra aquest negoci", protesta Lola Garcia. 

El complicat entramat de l'accés a una llar deixa evidències tan crues com diverses. Els desnonaments en són un exemple, recórrer a infrahabitatges com barraques -com les de l'assentament de Vallcarca que s'acaba de desallotjar- en són un altre, però les llistes d'espera continuen sent un dels termòmetres més clars entre les famílies amb pocs recursos: actualment, només a Barcelona, hi ha més de 700 nuclis familiars que esperen un pis de la Mesa d'Emergència Social.