No hi ha matinada que el vell Sverre isca del seu amagatall i camine les dues-centes passes que hi ha entre el bosquet de pins, on viu, i, la línia del mar, situada un poc més enllà d’un immens passeig voretat de palmeres. Tant se val que siga estiu o hivern, que ploga o que faça un sol que creme el cul de les llebres; que se n’haja anat a dormir begut com un bocoi o quasi sobri. Tant se val que se senta fort com un ren o que, al contrari, note que el seu esquelet està a punt de partir-se en moltíssimes miquetes. No importa que la mar estiga en calma o que es retorce i vomite una espessa escuma d’algues, de gavines i de peixos morts.

Aquest és un ritual del tot necessari per a continuar el joc. Fet i fet, l’única cosa que encara el manté viu és l’esperança de tornar-la a veure, d’albirar en el cel clar d’aquest país estrany, el seu Scimitar roig eixint de la panxa d’un núvol amb la intenció de penetrar el sostre de la ciutat. Veure, Torid, planejar perillosament entre els gratacels, per sobre el barret de teules color de sang dels antics palaus. Veure-la, sobretot, fent acrobàcies amb la mateixa destresa d’un parotet entre una selva de joncs violentament vinclats pel vent.

Cada matí, Sverre, s’atansa fins a la vora del mar i allà, majestuosament dempeus com un ós polar, ensuma l’aire carregat de sal i de baf de sol mort, l’aire melós o l’aire sec i tallant com una obsidiana mortífera. Dempeus, amb el seu caparrot enorme estirat com el d’una tortuga gegant, llança la mirada més enllà de la ratlla de l’horitzó. Llavors, sense moure’s, espera una bona estona i quan ja se n’ha cansat, llavors, fa el primer glop del dia i torna al bosquet abans no arriben els guardes i li llancen totes les seues coses.

La darrera vegada que va veure Torid va ser des de la platgeta de Nordspissen, on en aquell temps ja molt llunyà solia anar a beure i fumar, sol com un gos, trist i desorientat. Això va ser una nit blavosa de gener. Des de la vora de la platja, Sverre, va veure l’avioneta de Torid eixir esperitada d’algun lloc de la ciutat en direcció a la làmina d’aigua que encercla l’illa. El biplà en una maniobra suïcida quasi va arribar a tocar l’aigua, però vet ací que, sobtadament, va començar a elevar-se i a elevar-se i a elevar-se i a elevar-se fins a superar el pic nevat de Tromsdalstinden per a, finalment, desaparèixer engolit per un cel metàl·lic.

Si haguera sabut que mai més no la tornaria a veure no l’hauria deixat anar aquella nit de dissabte, pocs dies abans, en què es van trobar a la porta del Verdensteatret. Com sempre, Torid lluïa esplèndida. Ell la va saludar un punt avergonyit i, ella, li va tornar un somrís incitant amb aquella boca gegant, amb aquells llavis carnosos. Tot seguit, va continuar caminant per Storgata avall en direcció a la catedral. Si ho haguera sabut...

Sverre sol explicar aquesta història, això és, la de la trobada a la porta del cinema, la de l’avió fendint el cel blavós com la punta d’un pinzell una aigua bruta de pintura, quan el seu cos comença a bullir per l’efecte del vodka. Sempre ho explica posant els ulls en blanc, estenent-se en els detalls més nimis, recuperant passatges de la seua història amb aquella mena de deessa d’ulls de llop, llarga cabellera pèl-roja, pits menuts i redons, la pell blanca... Un part l’explica en la llengua del seu país i, una altra, en un castellà desllavassat. Canvia constantment fins que arriba un moment que no se li entén res. Els qui se l’escolten riuen o, simplement, no li fan ni cas. Tothom sap que aquella dona no és més que un gargot sobre un mur vell i orinat en el cor del barri. El va guixar un d’aquells joves italians que a les nits tatuen els murs de la ciutat amb intencions del tot desconegudes.

A Sverre, però, tant se li’n fot que se’l creguen o no, i, quan li expliquen la història de l’italià sempre afirma que aquell desgraciat li va robar del paradís de la seua memòria el rostre de la seua estimada Torid, qui sap també si la seua ànima salvatge.

"D’haver-ho sabut", es lamenta de seguit seguit... D’haver-ho sabut, aquella nit mateixa -pensa- li hauria promès un amor etern, una vida segura i confortable, el domini absolut de les penombres, la mateixa visió lúcida de la vida i del temps que tenen els déus des de la seua mansió en les entranyes del cel.

Cada nit, Sverre, després d’un llarguíssim dia de deambular pels carrers, torna a la pineda i munta la seua atrotinada tenda. La pineda fa olor de semen, d’excrements de gos, de baladres, de saliva de lluna, d’ocells. Sovint, presoner de la foscor, perdut en el desert de la seua solitud, li sembla escoltar el motor d’aquell Scimitar màgic apropar-se.

De vegades, guaita per la tenda i espia el cel. D’haver-ho sabut...