A les vuit en punt, com cada matí, Marcel ix enèrgicament del seu cau com un atleta, s’espolsa el cos com un gos ple de puces i tot seguit, d’un bot, s’encimbella al banc que hi ha molt a la vora de les vies del tramvia.

De primeres, saluda afablement les boniques i atrafegades estudiants que fan el camí cap a la molt seriosa Facultat de Dret. Les xiques duen carpetes de colors llampants i bosses de marca, vesteixen jeans ajustats i camises escotades, duen els llavis pintats d’un roig molt suau com de maduixa entreverada. Es diuen Marta, Abril, Júlia, Gala, Aina... i passen totes contentes i alhora capficades en els seus assumptes.

Quan ja n’han passat exactament trenta-dues, Marcel, adopta la posició del vrikshasana, que el manté fermament vinculat a la terra com un ginjoler o com un roure o com un caquier, i mirant el sol, agraeix sentir-se viu, malgrat tot. Malgrat la puta vida.

Després, quan es cansa, assegut tranquil·lament com un qualsevol vell que pren el sol, a mitja veu, explica, només per qui vulga escoltar-lo, el relat del seu naufragi enmig de la tempesta agitada de la vida: “Tu em vas prometre que tornaries, Amélie preciosa, Amélie de la meua vida. M’ho vas jurar aquella nit a la placeta del doctor Collado. Ho recorde com si fora ara. El vell rellotge de l’hostal marcava les dotze. La lluna guaitava dins del meu copàs de ginebra. Jo volia tocar-te un mugró, besar-te, només besar-te, tocar-te entre les cuixes, les teues cuixes redones i suaus... Somreies, m’agafaves de les mans, em petonejaves tendrament. ‘No te’n vages’... et deia jo i tu em contestaves ‘no serà per sempre amor meu, només serà un parèntesi’. No, no te’n desdigues ara. Em vas dir que no havia de patir. Que tornaries. Que per res del món em deixaries. I jo, pobre idiota, m’ho vaig creure i vaig veure com te n’anaves, com t’allunyaves pel carrer d’Ercilla en direcció cap al mercat mentre les busques del rellotge de l’hostal marcaven les dotze i vint. I tant que te’n vas anar! I després va ser quan van començar a passar tot de coses. Aquelles dones que no vaig voler. Aquells fills que no vaig tenir. Aquella existència somiada que mai no va ser. El meu deambular ociós i sense sentit per tots els racons del continent i pels racons, també, del dolor. Les llarguíssimes nits de tren. Les nits al ras. Les nits silents. Les nits de por. Tot això que ha passat i tu no saps. Amélie de la meua vida! És que tu no saps com ha estat d’hostil el temps amb mi. No saps com t’he enyorat. No saps les vegades que t’he plorat. No saps res. Torna, per favor. De genolls t’ho demane. Jo t’esperaré amb un pomell de flors de l’arbre de la seda i després, junts, escriurem pels murs de tota la ciutat els nostres noms. Torna, Amélie. No deixes que muira en aquesta dolorosa solitud... Torna, torna...”

Marcel sempre acaba igual la seua xerrameca. Escup, salta una miqueta sobre les puntes dels seus peus, fa dues voltes sobre si mateix i abans de tornar a amagar-se dins de la foscor de les bardisses, orina en el mur del parc.

Cada matí a les vuit en punt el trobareu saludant les xiques boniques, dient Amélie.