01
de febrer
de
2023, 07:15
Actualitzat:
7:25h
"Avui no em podré allargar gaire, que demà tinc psicòloga a primera hora". "No et preocupis: si hi ha qualsevol cosa, ja li explicaré al meu psicòleg". "Necessito apartar-me durant un temps de les xarxes socials, per la meva salut mental". Són frases que es poden escoltar en el dia a dia. De la boca d'amics, a internet o a la televisió. Són frases que denoten un cert pas endavant cap al trencament definitiu del tabú i la desestigmatització de les malalties de salut mental. Si bé el creixent protagonisme d'aquest discurs en l'opinió pública i també en les converses més quotidianes és percebut per part de la població com un símptoma de debilitat i d'una pèrdua de capacitat de resiliència de les generacions joves, al mateix temps no s'acaba de representar la totalitat de patologies. Principalment, les més allunyades de la depressió i l'ansietat i que involucren la violència.
"Fins a un cert punt, sí que es pot parlar d'una generació de vidre", considera Charo Díez, presidenta de l'Associació de Familiars d'Afectats per Trastorns de Conducta (Afatrac). Tot i que no vol generalitzar, comparteix l'anàlisi que els joves tenen avui una pitjor tolerància a la frustració en comparació amb altres èpoques. A Afatrac saben què és patir problemes de salut mental. Els seus fills, germans i nebots presenten quadres d'elevada complexitat, com trastorns del neurodesenvolupament, trastorns de conducta o trastorns de l'espectre alcohòlic fetal (TEAF). El catedràtic de la Facultat de Psicologia i coordinador assistencial del Servei de Psicologia i Logopèdia de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), Joan Deus, apunta en la mateixa direcció, tot i que evita l'etiqueta de "generació de vidre". Al llarg dels 31 anys que fa que passa consulta, ha detectat un retrocés en referència a la capacitat i als mecanismes de supervivència que són capaços de desenvolupar els seus pacients.
També es fa, però, la lectura oposada. Les persones que pateixen en primera o en segona persona el malestar psicològic detecten una tendència a banalitzar la seva lluita. Sobretot, a les xarxes. "Queda molt guai parlar de salut mental, però la nostra és una carrera de fons", lamenta la Laura, mare d'un jove amb esquizofrènia. Li bull la sang quan sent que un influencer es retira "durant unes setmanes" d'internet. Això no treu que no sigui conscient que les xarxes socials també ajuden a visualitzar aquesta realitat. "Són una arma de doble tall", entén. A Afatrac valoren positivament que se'n parli, ja que serveix per desmuntar la por a allò que es desconeix, però consideren que, a vegades, falta la sensibilitat adequada.
Tanmateix, el doctor està rebent cada vegada més casos d'addiccions a consulta. A la marihuana, la cocaïna i l'heroïna, però també a noves drogues de disseny. També ha detectat un increment notable de pacients amb trastorns de la conducta alimentària i insatisfets amb el seu cos. Coincideix amb la creixent manca de motivació i de perspectives de futur visibles en les generacions joves, així com amb els canvis socials que s'estan produint, amb nous patrons de socialització. "És un trastorn de tipus adaptatiu", explica el psicòleg. La formació universitària i postuniversitària ja no són garantia de benestar econòmic i el camí estrictament pautat cap a l'estabilitat vital que fins ara constituïa un punt de referència, ha deixat de fer-ho. La inestabilitat internacional tampoc ajuda. "L'abandonament del pla de vida clàssic genera frustració i desencant, perquè és una situació sobre la qual no tenim experiència", analitza Deus.
Per les portes d'Afatrac passen constantment joves amb addiccions. "És la seva manera d'automedicar-se per calmar el malestar que pateixen", lamenten. La Montserrat va perdre el seu germà petit per culpa de les drogues. Tenia un doble diagnòstic d'esquizofrènia i d'addicció. Cap metge s'atreveix a dir-li què va ser primer. "Amb els anys, he entès que el consum era l'única sortida que coneixia per suportar la vida", reflexiona.
En Jordi pateix un trastorn antisocial. O, com a mínim, li han diagnosticat darrerament. Primerament, li van dir que tenia un trastorn de dèficit d'atenció i hiperactivitat (TDAH). Després, TLP. Sigui com sigui, ha estat dos anys internat en un centre psiquiàtric. Només ho saben dos amics. "No crec que la gent estigui preparada per gestionar correctament aquesta informació", tem. Voldria que el tracessin com a qualsevol altra persona, però que fossin conscients que té aquesta condició. No pot ser ell mateix. Sempre va amb el fre de mà posat. "La gent es queda amb la primera imatge i no et dona l'oportunitat de mostrar-te com ets", lamenta. Constantment, sent comentaris que l'incomoden. "Està boig". "Quin tarat". "És un borratxo". No diu res perquè no té la confiança per alçar la veu. "Si tens problemes així, no acostumes a tenir l'autoestima molt alta", explica. Li agradaria que la societat fos més tolerant.
Després del diagnòstic d'esquizofrènia del seu fill, la Laura també va decidir callar. Tenia la sensació que ningú l'entendria. Tampoc la família ni els amics més propers. Amb el temps, però, es va cansar d'amagar-se. "Si els pares d'una persona amb càncer ho expliquen i reben el suport de la gent, jo també vull", reflexiona. La Montserrat només parla obertament del tema perquè el seu germà ja no hi és. "En els casos d'addiccions, moltes vegades es responsabilitza la família", es queixa. Dintre d'aquesta soledat, els malalts i les seves famílies denuncien que també es troben amb el desemparament de l'Administració. Sobretot, en els àmbits de l'educació, justícia, drets socials i treball. Per això, sortiran al carrer de la mà d'Afatrac el 2 de febrer, en una concentració de la plaça Sant Jaume de Barcelona.
"Fins a un cert punt, sí que es pot parlar d'una generació de vidre", considera Charo Díez, presidenta de l'Associació de Familiars d'Afectats per Trastorns de Conducta (Afatrac). Tot i que no vol generalitzar, comparteix l'anàlisi que els joves tenen avui una pitjor tolerància a la frustració en comparació amb altres èpoques. A Afatrac saben què és patir problemes de salut mental. Els seus fills, germans i nebots presenten quadres d'elevada complexitat, com trastorns del neurodesenvolupament, trastorns de conducta o trastorns de l'espectre alcohòlic fetal (TEAF). El catedràtic de la Facultat de Psicologia i coordinador assistencial del Servei de Psicologia i Logopèdia de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), Joan Deus, apunta en la mateixa direcció, tot i que evita l'etiqueta de "generació de vidre". Al llarg dels 31 anys que fa que passa consulta, ha detectat un retrocés en referència a la capacitat i als mecanismes de supervivència que són capaços de desenvolupar els seus pacients.
També es fa, però, la lectura oposada. Les persones que pateixen en primera o en segona persona el malestar psicològic detecten una tendència a banalitzar la seva lluita. Sobretot, a les xarxes. "Queda molt guai parlar de salut mental, però la nostra és una carrera de fons", lamenta la Laura, mare d'un jove amb esquizofrènia. Li bull la sang quan sent que un influencer es retira "durant unes setmanes" d'internet. Això no treu que no sigui conscient que les xarxes socials també ajuden a visualitzar aquesta realitat. "Són una arma de doble tall", entén. A Afatrac valoren positivament que se'n parli, ja que serveix per desmuntar la por a allò que es desconeix, però consideren que, a vegades, falta la sensibilitat adequada.
La societat del benestar i la manca de perspectives de futur
Els problemes de salut mental són multicausals, però a Joan Deus no se li escapa l'efecte de la societat del benestar en l'acomodament dels joves. Davant la inexistència d'amenaces per a la seva seguretat, els costa més desenvolupar una bona capacitat d'adaptació. A Afatrac coincideixen amb aquesta anàlisi i alerten que les noves generacions estan perdent de vista la realitat del món que els envolta. Especialment ara que tot indica que es trencarà la tendència a viure millor que els progenitors. "Cal estudiar molt bé les conseqüències negatives d'aquest sistema en la salut mental", defensa Deus.Tanmateix, el doctor està rebent cada vegada més casos d'addiccions a consulta. A la marihuana, la cocaïna i l'heroïna, però també a noves drogues de disseny. També ha detectat un increment notable de pacients amb trastorns de la conducta alimentària i insatisfets amb el seu cos. Coincideix amb la creixent manca de motivació i de perspectives de futur visibles en les generacions joves, així com amb els canvis socials que s'estan produint, amb nous patrons de socialització. "És un trastorn de tipus adaptatiu", explica el psicòleg. La formació universitària i postuniversitària ja no són garantia de benestar econòmic i el camí estrictament pautat cap a l'estabilitat vital que fins ara constituïa un punt de referència, ha deixat de fer-ho. La inestabilitat internacional tampoc ajuda. "L'abandonament del pla de vida clàssic genera frustració i desencant, perquè és una situació sobre la qual no tenim experiència", analitza Deus.
Per les portes d'Afatrac passen constantment joves amb addiccions. "És la seva manera d'automedicar-se per calmar el malestar que pateixen", lamenten. La Montserrat va perdre el seu germà petit per culpa de les drogues. Tenia un doble diagnòstic d'esquizofrènia i d'addicció. Cap metge s'atreveix a dir-li què va ser primer. "Amb els anys, he entès que el consum era l'única sortida que coneixia per suportar la vida", reflexiona.
Les malalties mentals darrere la cortina
Des d'Afatrac celebren que cada vegada es parli més de salut mental, però recorden que l'estigma continua ben vigent. Perceben que hi ha dues categories de malalties psicològiques. La primera, que inclou patologies com la depressió i l'ansietat, està cada vegada més normalitzada a la societat. La segona, encara no. Sota aquest paraigua hi ha l'esquizofrènia, el trastorn límit de personalitat (TLP) o les addiccions. Tenen en comú que són molt complexes i que, en alguns casos, inclouen conductes violentes, fet que dificulta la generació d'empaties.En Jordi pateix un trastorn antisocial. O, com a mínim, li han diagnosticat darrerament. Primerament, li van dir que tenia un trastorn de dèficit d'atenció i hiperactivitat (TDAH). Després, TLP. Sigui com sigui, ha estat dos anys internat en un centre psiquiàtric. Només ho saben dos amics. "No crec que la gent estigui preparada per gestionar correctament aquesta informació", tem. Voldria que el tracessin com a qualsevol altra persona, però que fossin conscients que té aquesta condició. No pot ser ell mateix. Sempre va amb el fre de mà posat. "La gent es queda amb la primera imatge i no et dona l'oportunitat de mostrar-te com ets", lamenta. Constantment, sent comentaris que l'incomoden. "Està boig". "Quin tarat". "És un borratxo". No diu res perquè no té la confiança per alçar la veu. "Si tens problemes així, no acostumes a tenir l'autoestima molt alta", explica. Li agradaria que la societat fos més tolerant.
Després del diagnòstic d'esquizofrènia del seu fill, la Laura també va decidir callar. Tenia la sensació que ningú l'entendria. Tampoc la família ni els amics més propers. Amb el temps, però, es va cansar d'amagar-se. "Si els pares d'una persona amb càncer ho expliquen i reben el suport de la gent, jo també vull", reflexiona. La Montserrat només parla obertament del tema perquè el seu germà ja no hi és. "En els casos d'addiccions, moltes vegades es responsabilitza la família", es queixa. Dintre d'aquesta soledat, els malalts i les seves famílies denuncien que també es troben amb el desemparament de l'Administració. Sobretot, en els àmbits de l'educació, justícia, drets socials i treball. Per això, sortiran al carrer de la mà d'Afatrac el 2 de febrer, en una concentració de la plaça Sant Jaume de Barcelona.