La pobresa també es mesura en quilòmetres. Milers de catalans depenen del transport públic, sigui per anar a treballar, a un centre de salut o educatiu, per tenir cura de familiars o per oci. Però què passa quan l'oferta de transport és insuficient? És el que es coneix com a pobresa de transport, un concepte que descriu la situació en què es poden trobar les persones que veuen restringida o limitada la seva mobilitat per deficiències en el transport, públic o privat. I la gent que viu en zones rurals, amb rendes baixes, mobilitat reduïda, les dones i els migrants en són els perfils més afectats.
La disponibilitat, l'accessibilitat i l'assequibilitat determinen si el servei és universal o si genera desigualtats socials i econòmiques. Així ho han explicat l'ATM, i les entitats Promoció del Transport Públic (PTP) i Ecoserveis, que han refermat a l'ACN que la pobresa de transport és un "element de vulnerabilitat".
Les zones rurals, les més afectades
La directiva de la PTP Núria Pérez ha explicat a l'ACN que a Catalunya hi ha molta població que depèn de l'accés a les grans ciutats. I que, sense un sistema de transport accessible i adaptat a la diversitat, es complica el seu dia a dia: "Cal més transport als territoris on el cotxe és el rei, i cal poder viure-hi sense haver de tenir cotxe", ha reiterat.
La codirectora d'Ecoserveis Marta Garcia ha reiterat que hi ha pobresa de transport sempre que moure's per anar a treballar o per fer qualsevol gestió resulta "massa car, complicat o impossible". Sobre l'accessibilitat, Garcia ha insistit que potser sí que hi ha una parada de transport, "però és a dos quilòmetres, o cal fer dos transbords per poder anar al metge".
Les desigualtats seran encara majors en municipis de renda més baixa. "La dependència obligada del cotxe també és una forma de vulnerabilitat, i això passa a moltes comarques de Catalunya. El problema no és tenir cotxe, sinó sobretot no tenir alternativa al cotxe", ha argumentat Garcia. Per la seva banda, el director de Mobilitat de l'Autoritat del Transport Metropolità (ATM) de Barcelona, Xavier Sanyer, ha constatat que les "pitjors zones" són aquelles on puguin coincidir els quatre vectors en negatiu: persones vulnerables des del punt de vista socioeconòmic, que visquin en municipis amb problemes d'accessibilitat amb una oferta de transport "insuficient", i amb problemes d'accessibilitat física.
Una qüestió de gènere
Des de la PTP, Pérez ha alertat que la pobresa de transport afecta els col·lectius més vulnerables, però que, de manera transversal, les dones tindran "sempre" una situació de partida "més dèbil". I que aquesta característica és "més notable" en els municipis amb més població: "A les llars acostuma a haver-hi un sol cotxe i, a les zones més denses, sol ser l'home qui en fa l'ús habitual".
Aquest fet pot privar les dones de tenir més autonomia, sobretot quan l'oferta del transport públic "no és bona". A més, Pérez ha recordat que les dones utilitzen menys el transport públic durant la nit "per por". La membre de la direcció de la PTP ha afegit que les dones representen tan sols el 30% d'usuaris de les bicicletes. Segons Pérez, moltes d'elles no en fan ús per una "sensació de perillositat de l'entorn urbà".
Lluita contra la pobresa
Sanyer ha explicat que l'ATM emmarca les problemàtiques de la pobresa de transport dins dels Plans directors de Mobilitat, des d'on es territorialitzen les directrius de les administracions. De fet, ara s'està redactant el Pla Director que s'aprovaria el 2027, i que preveu crear un grup de treball per identificar els problemes de la pobresa de transport. Així, des de l'ATM treballen per oferir tarifes socials, millorar l'accessibilitat física al transport, que l'oferta sigui "adequada" a les necessitats de mobilitat de la ciutadania.
