[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=-8BD5f4K-zc&feature=player_embedded[/youtube]
Amb el David de Jorge és molt important no treure conclusions precipitades: us equivocaríeu segur. Ell diu de sí mateix que no és un showman i que el que sap fer és cuinar. Podríem discutir-li el primer extrem, el segon no. Des d'Hondarribia, on va començar després d'estudiar a l'escola de cuina de Sant Sebastià, ha treballat amb tot de noms d'aquells que s'han d'escriure amb majúscules al món gastronòmic: amb Hilario Arbelaiz, del restaurant Zuberoa; amb Pedro Subijana, de l'Akelarre; i, després de passar per les cuines franceses de Jacques Chibois i de Michel Guérard, ara cuina colze a colze amb Martín Berasategi. De fet, el programa s'enregistra en una caseta a pocs metres de la cuina de Berasategui que, a més a més, fa de parella de David de Jorge al programa dels dijous. Robin Food és cuina planera, “sense sifons ni històries”, assegura el presentador. Així doncs més de Santi Santamaria que de Ferran Adrià? “Ostres, són dos 'tios' molt grans, necessaris, però la meva visió de la cuina és la del Santi”. De fet, des que va morir, un retrat del cuiner de Sant Celoni presideix la cuina que els fa de plató a Robin Food. Això a banda de plats dedicats, com el que la parella dels dijous li va fer el 16 de febrer.
I a banda dels nostres cuiners, els nostres vins què? “M'agraden els que són capaços de representar el sòl on creixen, que tenen una personalitat que els fa únics; els que destil·lin mineralitat, la vostra fruita i que desprenen la llum del Mediterrani”, respon el cuiner. I sentencia: “Els vins catalans són lluminosos, si em permeteu dir-ho així”. Haurien d'estar més presents a la nostra taula, sobretot als restaurants. “Jo animaria als restauradors a conquerir els seus clients amb els vins de seu entorn, és el fons de comerç més preciós que tenen”, recomana. David de Jorge es defineix com un defensor de la cuina cristiana d'Occident, tal i com la definia Álvaro Cunqueiro, amb el vi, l'oli i el pa com a elements fonamentals. “Jo sóc cuiner però em sembla que és difícil que el menjar assoleixi la complexitat i els matisos d'un got de vi o un tros de pa”, assegura. Li pregunto per la campanya per declarar la cuina catalana Patrimoni de la Humanitat i em cita el xef Sergio Fernández: “La gastronomia és de tots i la geopolítica del gust és funambulisme, és anar més enllà del que importa: el productor, el porc, la vaca, el formatge, menjar, gaudir, la sobretaula, totes les coses per les quals val la pena viure”. “Jo de la UNESCO me'n faria un entrepà o la faria a la planxa”, fa broma. Deixem de posar-nos transcendentals.
El nou Arguiñano? “És un afalac però crec que no m'hi assemblo gens, al Karlos”, diu l'últim crack del planter de cuiners mediàtics d'ETB. Robin food, atracón a mano armada, viu la tercera temporada i si els resultats d'audiència són envejables –no els pot discutir ni Homer Simpson- el vincle amb els espectadors encara ho és més. Fa unes setmanes la cadena va anunciar un canvi d'horari del programa i la reacció va ser instantània. Tot i que fora dels dominis d'ETB molta gent segueix el programa per Internet, majoritàriament al marge de l'horari d'emissió, una munió de seguidors, bascos i no, es van apuntar a una campanya espontània al Twitter amb l'etiqueta #volveralhorariodeantes. En dues setmanes encara no, la pressió dels telespectadors ha fet recular la cadena i Robin Food ha tornat a l'horari habitual, molt agraït amb els seus seguidors. Entre aquests s'hi troben Quim Monzó o Sergi Pàmies, dos escriptors catalans que li han dedicat al cuiner més d'un i de dos elogis. L'admiració, doncs, és mútua. I és que després dels programes de cuina, els que més atrauen a David de Jorge són els de literatura. Dos plaers que de tant en tant coincideixen a Robin Food. Visca Rússia!Bunyolaires de casa nostra, uniu-vos! Seguim amb les crides revolucionàries per a la recomanació de la setmana: El mapa col·laboratiu que proposen la Susana i el Josep Àngel, del blog Olleta de Verdures, per identificar els millors llocs del país per comprar bunyols de Quaresma. Si us fa mandra fer-ne però no menjar-ne és l'eina perfecta. Al cap i a la fi, com diuen els impulsors, que tenen el detall de confessar que cuinar dolços no és el seu fort, “si hi ha coses que pots comprar bones i fetes, millor això que no pas fer-les tu: al cap i a la fi, tothom té dret a guanyar-se la vida”. Sí senyor, tenen raó; hi ha coses que s'haurien de considerar un servei públic!
De la carn in vitro a la botiga de llaminadures. Aquesta setmana tornem a tenir notícies del mediàtic Heston Blumenthal. En l'anterior Salsassec dèiem que serà l'encarregat de cuinar la primera hamburguesa creada en un laboratori, una notícia que el té molt ocupat retwitejant els qui se n'han fet ressò -excepte el Salsassec, grrr-. Ara però les piulades de l'hamburguesa competeixen amb la seva nova aventura: una botiga de llaminadures per als clients del seu restaurant, The Fat Duck. A l'estil d'Alícia al País de les Meravelles, tots aquells que reservin taula començaran a salivar un mes abans amb una versió animada del menú que tastaran i que se'ls enviarà per correu electrònic. Segons el mateix Blumental, "és tracta de reviure aquell sentiment infantil d'anticipació i per això la història acaba en una botiga de llaminadures".
[vimeo]23317445[/vimeo]
Si teniu algun comentari o un blog de cuina o un esdeveniment que vulgueu fer arribar a aquesta secció, ho podeu fer a l'adreça salsassec@me.com o, via Twitter, a @annamurgadas.
P.D. Per als qui no estem en contacte a Twitter, aquesta setmana vull fer una rectificació. En l'estrena de la secció, vaig elogiar la intel·ligència del xef del Noma, Rene Redzepi, a l'hora d'usar aquesta xarxa social per combatre les reserves de taules que li fallen. També l'exquisidesa del tracte. Em vaig equivocar. Redzepi tornava a entrar fa poc en el debat i ho feia amb una expressió que només li és permesa al Pasqual Maragall del Polònia. “Què...”
