"Que siguin lliures, que no amaguin cap pensament i que mai depenguin de ningú". Aquesta va ser la resposta que van donar l'Esther Díaz Hernández (84 anys), la Pepa Gascón Peribáñez (82 anys), la Montserrat Roig Raspall (70 anys) i la Núria Jorba Ill (69 anys) a la pregunta: quin consell li donaries a una noia jove?
Totes quatre formen part del projecte Dones amb Memòria, un taller impulsat per l'Ajuntament de Vilanova i la Geltrú. Cada dimarts, una seixantena de dones es reuneixen per intercanviar les seves experiències vitals i construir un relat sobre el dia a dia del passat de la ciutat i el país.
A partir d'aquí la Judith Barbacil, historiadora i conductora del taller, ha escrit dotze llibres, fent un petit mosaic de cada experiència i de cada dona que hi ha passat en els últims 25 anys. De temàtiques diverses, aquests volums tracten sobre la vida quotidiana, el lleure a la ciutat, la família, la guerra, la Transició... L'objectiu és reconstruir la memòria històrica a partir d'una visió femenina.
Mirar al passat per alliberar el futur
"Gràcies a venir al taller, la meva mare va poder explicar coses que feia 80 anys que no podia explicar", confessa la Montserrat Roig. Va començar a assistir al taller un cop es va jubilar, agafant el relleu de la seva mare, una de les pioneres del projecte. La taca de por, repressió i silenci que va deixar la guerra civil i la postguerra va fer que gent, com la mare de la Montserrat, passessin anys sense poder explicar ni compartir unes penúries que van marcar tota una generació.
El seu pare va ser afusellat pels franquistes, i ella va créixer sense entendre què havia passat. "Va tenir un punt de gratificació i felicitat quan ho va poder treure, quan ho va poder explicar, perquè hi havia hagut un pacte de silenci brutal", detalla Roig.
L'Esther Díaz, que forma part de la generació més gran que participa en el taller, va tenir el mateix procés dins les xerrades. El seu pare va ser enviat a un camp de concentració, a Lleó, i a un tiet seu el van matar a trets el dia que l'Esther va néixer, de camí a conèixer-la. No va ser fins que van voler escriure el llibre Família i guerra, que va poder explicar obertament el patiment que va viure la família.
«Des que hem obert la boca, no hem callat»
"El taller em va fer sentir que les dones érem molt més que tenir marit, tenir fills i cuidar-los", explica la Pepa Gascón. Les generacions de dones que participen en el taller van créixer d'una manera molt diferent respecte de les noies joves. Les més grans no podien obrir-se un compte de banc o havien de deixar de treballar un cop es casaven. Les més joves van haver de batallar per trencar aquestes cadenes. "La nostra generació va obrir moltes portes", comenta Roig. "Veníem d'una postguerra i hi havia molta por", afegeix.
Això, sumat a les desigualtats estructurals i la falta d'un moviment que els oferís un altaveu, ha fet que aquestes dones creixin en un pretext en què la seva veu no ha estat sempre escoltada. El taller, en aquest sentit, obre una escletxa en aquesta "època grisa" que van viure, i les fa sentir que sí que van tenir un paper important i que les seves històries i records mereixen ser explicats.
La memòria històrica, un acte de resistència
"Parla de Franco gent que no l'ha conegut ni sap què va ser", comenta l'Esther Díaz, exclamada. Si en una cosa coincideixen les quatre, és en el temor que la història es pugui tornar a repetir. "Sembla que hi tornem", diuen, en un moment que l'extrema dreta creix a les enquestes. Fan èmfasi en la importància de preservar la memòria històrica, per tal de no patir els mateixos errors. D'altra banda, i des d'una òptica més pessimista, creuen que el jovent d'avui dia viu allunyat del passat que va viure el país i lamenten el poc interès i la poca consciència sobre el patiment que hi va haver.
En aquest context, el taller Dones amb Memòria, a banda de fer reunions amb les integrants, també fan xerrades a escoles i instituts. L'objectiu és poder transmetre aquestes vivències històriques, però també les més quotidianes. De fet, la Judith Barbacil, posa l'accent en aquesta microhistòria o petita història, sovint oblidada i, sobretot, viscuda per les dones per fer arribar una realitat concreta a les noves generacions i que els moments més foscos del passat no quedin oblidats.