La revolta era fruit de la frustració produïda en la població irlandesa després de dècades de vindicacions menyspreades. Des de l’Acta d’Unió del 1800, Irlanda era un domini de la Corona britànica. A finals del segle XIX, el moviment pel Home Rule (l’autogovern) s’havia estès pel país. Un Partit Parlamentari Irlandès va arribar a aconseguir fins a vuitanta escons en el Parlament de Westminster, fent de l’autonomia el seu reclam principal.
Diverses propostes d’autonomia van arribar al Parlament de Londres. Tots foren rebutjats. Gladstone, el gran líder liberal britànic, va ser l’únic que va intentar fer aprovar un projecte de Home Rule (llei domèstica). El seu discurs en defensa de l’autonomia irlandesa és una gran peça oratòria, que potser es podria comparar a la que va fer Azaña en defensa de l’Estatut de Catalunya el 1932. Però Gladstone va tenir menys sort –encara!- que Azaña. Els diputats del Regne Unit van rebutjar el Home Rule i el líder liberal va dimitir com a primer ministre. Era el 1894.
The 1916 Proclamation is read outside the GPO #rte1916 https://t.co/EqY6I0yRkF
— RTÉ (@rte) 27 de març de 2016
El context de la Guerra del 1914
Els conservadors van tornar al poder i es van negar a cap concessió. Quan van tornar els liberals, tampoc es va avançar. El 1912, es va reobrir el debat. La societat irlandesa va mostrar símptomes d’esgotament. Londres va aprovar finalment un projecte d’autonomia. Però l’estiu del 1914 va esclatar la Primera Guerra Mundial i el govern britànic va aprofitar-ho com excusa per ajornar la reivindicació irlandesa.
Amb un Regne Unit insensible als reclams irlandesos i en conflicte armat amb Alemanya, els dirigents nacionalistes irlandesos van decidir plantar cara a Londres. Del 24 al 29 d’abril, el centre de Dublín va ser escenari d’enfrontaments armats sagnants. Gran Bretanya va optar per una resposta brutal. Els carrers de Dublín van deixar una estesa de més de 450 morts, 2.000 ferits i desenes de patriotes irlandesos detinguts i processats.
Una quinzena de líders nacionalistes van ser executats sense contemplacions. Entre ells, Patrick Pearse, que havia estat proclamat president del govern de la nova República. També James Connolly, una personalitat que desmenteix els discursos que neguen la compatibilitat entre esquerranisme i nacionalisme. Connolly és un dels representants de l’esquerra socialista irlandesa, líder sindical que va combatre en defensa dels drets dels treballadors i alhora patriota independentista d’Irlanda. D’altres exponents nacionalistes van poder escapar al patíbul pels pèls, com Eamon de Valera, condemnat a mort i futur president d’Irlanda.
[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=n5hslg8qEt8[/youtube]
Les conseqüències
El govern britànic que va afrontar la revolta irlandesa era un gabinet de guerra format per les dues forces principals del país, els liberals i els conservadors. Però no eren aquests darrers, en general més unionistes i centralitzadors, els qui el presidien, sinó el liberal H.H. Asquith. Lloyd George era el ministre més brillant i encapçalava la branca més esquerrana del liberalisme. Però l’actitud d’aquest govern davant la insurgència va ser implacable.
La Revolta del Dilluns de Pasqua no va trobar el ressò popular que esperava. Aquesta va ser una de les raons del seu fracàs. Però la repressió britànica va ser tan brutal, amb un ressò internacional enorme, que la imatge del Regne Unit va quedar molt afeblida. L’aixecament va convertir en màrtirs els dirigents executats i va esperonar una ofensiva nacionalista que es va plasmar en la victòria del Sinn Fein, el partit nacionalista fundat el 1905, a Irlanda en les eleccions britàniques celebrades el 1918.
[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=Cew_ZLgi3Cc[/youtube]
La reivindicació nacional irlandesa es va fer aleshores més forta. En el si del nacionalisme irlandès algunes veus han mantingut que la Revolta de Pasqua va ser un error i que la llibertat hagués arribat més aviat que però és probable que sense l’aixecament d’aquell 1916 l’alliberament nacional hagués arribat molt més tard. Una guerra de guerrilles duta a terme per l’organització IRA (Exèrcit Republicà Irlandès), amb un suport massiu de la societat d’Irlanda, va forçar Londres a un acord signat el 1921 que culminaria amb la proclamació de l’Estat Lliure d’Irlanda.
