L'actitud de Pedro Sánchez durant el debat d'investidura és una manera de carregar-se l'esperit de distensió que Miquel Iceta ha volgut vendre a Catalunya. La manera com el líder del PSOE ha plantejat la seva relació amb Podem i amb els independentistes catalans des de la tribuna del Congrés dels Diputats és una notícia dolenta també per al PSC, que corre perill de ser sacrificat, un cop més, a l'altar dels interessos que es gestionen des del madrileny carrer Ferraz. La condescendència i l'estil perdonavides de Sánchez amb aquells que van fer possible que arribés a la Moncloa indica que la tàctica espasmòdica s'ha menjat al personatge, la qual cosa el porta a fer veure que Catalunya no és l'assumpte més important que té damunt la taula. Però tothom sap que ho és.

El PSC, en canvi, no es pot enganyar al respecte. Iceta i els que l'envolten són ben conscients que qualsevol canvi d'escenari a Catalunya haurà de comptar, tard o d'hora, amb el concurs dels socialistes, cosa que també saben els independentistes que no fan volar coloms, inclosos molts dirigents d'ERC i del PDECat. No és sobrer recordar que determinats consensos bàsics de país són possibles, sobretot, perquè el PSC s'ha mantingut dins unes coordenades catalanistes, malgrat la polarització, malgrat el 155 i malgrat les histèries del ministre Borrell: l'escola, la immersió lingüística, els mitjans públics de comunicació, els Mossos d'Esquadra, etcètera són àmbits sensibles que no es poden defensar sense la complicitat del socialisme català. Per això és essencial que els vots que perdi Cs puguin anar a parar al PSC, que prové d'una tradició que no té res a veure amb el que propugnen Rivera i els seus inflamats.

D'altra banda, els electors han dit -les darreres eleccions generals, municipals i europees- que la centralitat catalana passa per l'independentisme i pel PSC. Els uns i els altres, aquesta és la fotografia. N'hi ha prou d'observar el mapa de distribució de vot per comprendre que el diàleg de socialistes i independentistes és obligat, no només en l'àmbit local, també en les institucions nacionals, començant pel Parlament. Ni republicans ni posconvergents estan en disposició d'imaginar que pugui prosperar una política de blocs impermeable durant gaire més temps. Penso que les sentències del Tribunal Suprem, encara que acabin sent molt dures, no desmentiran aquest pronòstic.

Pedro Sánchez no vol ser l'home de la solució a la crisi catalana, sap greu constatar-ho. No només perquè continua dient que tot el que passa és "un problema de convivència", també perquè oblida que, sense abordar les arrels del procés, la governabilitat d'Espanya serà molt complicada, per no dir impossible. En cas de repetició de comicis generals, què dirien Iceta i la resta de dirigents, començant per les alcaldesses socialistes que lideren l'àrea metropolitana? La recuperació de vot que ha experimentat el PSC en els últims temps té relació directa amb les expectatives que va provocar que l'home que s'havia enfrontat a Susana Díaz tingués la xamba de ser president. On és avui el líder que va guanyar el combat més dur contra les forces desfermades de l'establishment? Quan Sánchez demana l'abstenció de Casado i Rivera mentre menysprea Iglesias, ERC i JxCat, és com si les paraules que amolla li fossin dictades per aquells que ahir el volien mort i enterrat.

Segur que Iceta sap més bé què cal fer a Catalunya que Iván Redondo, l'home que escriu el guió de Sánchez des de la Moncloa. Pedro Sánchez hauria d'escoltar el primer secretari del PSC i  Meritxell Batet, dues veus que han d'evitar ser merament decoratives. Si es tracta de fer política de debò i no de ser un campió de la supervivència, Sánchez no pot ser tan ruc de vendre la seva irresponsabilitat com si fos el mal menor.