Només ha pogut gaudir d’un mes i mig de vida, un cop estrenats els 87 anys, Antoni Serra i Bauçà. Nascut a Sóller, en el si d’una família benestant i culta, el gener de 1936, abans de la guerra, doncs, per fer servir la delimitació temporal que tant va marcar les nostres vides. El pare, Miquel Serra, era també escriptor i periodista, i l’oncle, Josep Serra, batlle republicà del seu poble, on el jove Serra va fer els primers estudis i va tenir accés a la biblioteca familiar que li obrí les portes a la cultura i al món.

[noticiadiari]2/253785[/noticiadiari]
Ben aviat descobrí que la literatura era la seva passió insubstituïble, al costat del país que, ben d’hora també, identificà amb el conjunt dels Països Catalans. La cultura i el compromís cívic van ser el motor permanent de la seva vida. Autor de mig centenar llarg de títols, al costat de centenars d’articles a Última Hora, diari propietat del seu germà Pere Serra, l'Avui, Diario de Mallorca, El Temps, Serra d’Or, Lluc, Canigó, Segell, Temps moderns, Tele Exprés, Tele Estel...

Si bé la major part de la seva producció literària se situa en el camp de la narrativa de ficció, va escriure també alguns volums de Literatura del jo, una obra memorialística de la qual sobresurten els seus records de l’etapa antifranquista, Gràcies, no volem flors, i els quatre volums del seu diari d’escriptor, amb el títol genèric de Diari d'ombres. Ha estat traduït a l’espanyol,  l'italià, el francès i l'alemany. I va participar en llibres de col·lectius com “Ofèlia Dracs”. Escriptor del mes a Catalunya, el 1995, el 2014 rebé el premi Rosalia de Castro, atorgat pel PEN gallec.

Van ser, precisament, els llibres de novel·la negra amb el personatge del detectiu Celso Mosqueiro, “portuguès d’origen i mallorquí per voluntat pròpia”, els que van fer-lo coneixedor del gran públic. Irònic, per distanciar-se de la violència, la mediocritat i l’estupidesa, el fascinaven els clàssics llatins, Pavese, Ungaretti, Green, Miller, Joyce, apassionat com estava per la bona literatura, en la qual incloïa noms com Blai Bonet, Miquel Bauçà o Antònia Vicens.

Si bé per pressions familiars va començar a estudiar medicina a Barcelona, a l’Hospital Clínic, mai no es va convertir en metge perquè la vocació era una altra: escriure. Novel·lista, periodista, crític de cinema i de teatre, traductor i ocupat en tasques editorials diverses, va dirigir, a Palma, la llibreria Tous, hi fundà l’editorial Llibres Turmeda que publicà una trentena de títols en només quatre anys, hi promogué les aules de novel·la, poesia i teatre i fou el coordinador del Congrés de Cultura Catalana, fet aquest que li permeté de reforçar els vincles amb escriptors d’arreu del territori, i també va ser un dels fundadors i vicepresident de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

El 1960 i 1961 s’establí a València, i, del 1968 al 1971 a Barcelona. Amb una vida farcida d’anècdotes i fets sorprenents, que el dugueren des de treballar en un circ a passar una nit al calabós amb Josep M. Llompart, després que la bòfia no hi engarjolés les dones, com Antònia Vicens, perquè eren dones, el franquisme li segrestà la novel·la Màrius i, ràpid de reflexos, el règim en detectà la perillositat en constatar dades irrefutables i definitives: “sus ideas son contrarias al régimen y, además, acude, con asiduidad, a conferencias y exposiciones de pintura”. La seva destresa  i gosadia a l’hora d’escriure van fer que publiqués alguns acròstics amb la llegenda Mori Franco, per a satisfacció dels pocs que n’advertiren la transgressió.
 
Serra participà, activament, en tots els moviments i iniciatives de resistència cultural i política al franquisme, a Palma, i s’interessà per la figura de Gabriel Alomar a qui dedicà articles i llibres com ara Aproximació a Gabriel Alomar (1977) i Gabriel Alomar: l'honestedat difícil (1984).  El seu èxit fou aconseguir-ne el retorn oficial de les despulles, encara amb l’ajuntament franquista a Ciutat, i, juntament amb Llompart, col·locà la bandera quadribarrada damunt del taüt davant l’estupefacció de les autoritats i el goig dels assistents. I ell, que tota la vida havia lluitat per la democràcia i que va ser un dels organitzadors de la històrica manifestació del 29 d’octubre de 1977, no va anar votar en sa vida.
 
A finals dels 60, milità en una de les tres cèl·lules que el PSU tenia Palma, al marge del PCE, i s’establí uns anys a Barcelona, com tants altres intel·lectuals mallorquins. Hi fou cap de premsa i propaganda de la secció d’intel·lectuals del PSU i la cèl·lula a què pertanyia, amb el nom de guerra “Elias”, era integrada també per Montserrat Roig, Emili Gasch, Àngel Carmona, Eliseo Bayo... Hagué d’estar una temporada a la clandestinitat, de la qual dos mesos els passà a Montserrat, on fou acollit per l’abat Cassià M. Just, “un home extraordinari”,  qui, en confessar-li la seva condició d’agnòstic, es trobà amb aquesta resposta: “Aquí tenen un lloc tots els qui són perseguits”. De retorn al seu pis a Barcelona, en ser un local “net”, sovint s’hi reuní l’executiva i fins i tot el comitè central del PSU, fins que l’estiu  de 1971 decidí tornar a Mallorca.
 
En Toni Serra, fumador empedreït de Camel, era tot un personatge, a qui feia por agafar l’avió, i que cada matí, quan vivia a Son Rapinya, començava la jornada amb el ritual de regar les flors del seu jardí casolà, abans de posar-se a escriure. La seva imatge personal ja en mostrava la singularitat estètica: barba poblada, ulleretes d’intel·lectual gramscià, llaç al coll en comptes de la tradicional corbata i, per damunt de tot, un capell ampli coronant-li la testa, sovint d’un color cru, un conjunt que, de lluny, ja n’indentificava el personatge, una peculiaritat en la qual es trobava còmode, ell que també havia arribat a fer una exposició de pintures a l’opi pròpies.
 
A l’illa col·laborà intermitentment amb el PCE i passà per l’efímer Moviment d’Alliberació Nacional (MAN) de Mallorca fins que, el 1975, entra a militar al PSAN, un grup que mai no superà la trentena de membres a Mallorca, i en nom del qua escriu “El PSAN a les Illes”, un opuscle de 24 planes que ara he rellegit del meu arxiu. Devia ser a finals de 1975 o a principis del 1976 quan, en una reunió del PSAN, crec que era l’Assemblea de Representants, van prendre-hi la paraula Antoni Serra, Josep Guia i Josep-Lluís Blasco, al costat d’altres companys del Principat, intervencions rebudes amb una emoció històrica ja que, per primer cop, sentíem tots els accents de la llengua, militants de tots els Països Catalans que compartíem sigles i projecte de país.
 
Escèptic davant el futur, decebut enfront del present, vivia a Sa Cabaneta, al terme de Marratxí, apassionat per la literatura, il·lusionat amb la família i, com sempre, fidel al país.  En l’obra Mallorquinismes, publicada recentment per Lleonard Muntaner, es refermava en les seves conviccions de sempre: “Amb la independència dels Països Catalans estaria completament d’acord, perquè és l’única realitat objectiva real que tenim”. L’home del capell ha mort, perquè ha deixat d’escriure. Als que encara som vius només ens resta llegir-lo per fer-lo reviure entre nosaltres, perquè Antoni Serra, tot sabíem que, pel país, sempre hi era.