30
d'octubre
de
2016, 17:50
Actualitzat:
31
d'octubre,
18:17h
L’Opus Dei català viu un moment de canvi. El fins ara vicari per a Catalunya i Andorra, Antoni Pujals, el màxim responsable, ha estat substituït per Ignasi Font Boix, doctor en dret canònic i dret civil. Pujals ha estat cridat pel màxim cap de l’organització, el prelat Javier Echevarría, per formar part a Roma del consell general de la prelatura. Es dóna el cas que el vicari per a Espanya és Ramon Herrando Prat de la Riba, nét de qui fou president de la Mancomunitat de Catalunya.
Poques organitzacions de l’Església catòlica estan tan envoltades de misteri i boira com l’Opus Dei. Es pot dir que cap teoria conspirativa li és aliena, com va corroborar l’èxit del llibre de Dan Brown “El codi Da Vinci”. El seu poder sol ser sobredimensionat en els mitjans de comunicació, però és innegable que l’Obra ha assolit bona part dels seus objectius des del llunyà any del 1928 en què Josemaría Escrivá de Balaguer la va fundar després de sentir una “crida divina” per fer una “obra” que propugnés la santificació de la vida ordinària. Ras i curt: la feina de cada dia també pot ser un camí a la salvació.
De la marginalitat a la glòria
A l’Opus li va costar obrir-se pas en el si de l’Església. Va haver de fer-se valer. La competència amb la Companyia de Jesús va ser evident des de l’inici. Fins aleshores, eren els jesuïtes –en aquells anys molt conservadors- els qui controlaven l’accés als sectors professionals i a les elits. L’Opus va competir en el mateix terreny. No és cap casualitat que les dues escoles de negocis més reconegudes a Catalunya siguin creacions seves, Esade pels de Sant Ignasi i l’IESE per l’Opus. No va ser fins al 1947 que la Santa Seu va aprovar els seus estatuts com a institut secular. A partir d’aquí, Escrivá de Balaguer, amb una bona combinació de murrieria i visió estratègica, va anar estenent una xarxa de suports que li seria molt útil.
Els anys del Concili (1962-65) van dur aires progressistes a l’Església. L’Opus tenia problemes per entrar amb força en el nucli dur del Vaticà. No va ser fins a l’elecció de Joan Pau II quan tot va canviar. El Papa que venia de l’altre costat del mur, hostil al catolicisme liberal sorgit del Concili, va donar força a l’Opus Dei. Al llarg del seu pontificat, l’Opus va assolir tots els seus objectius: el 1982, la prelatura (una estructura pròpia dirigida per un bisbe propi, el prelat), el 1992 la beatificació d’Escrivá de Balaguer i el 2002 la canonització. El fundador esdevenia Sanjosemaría.
“Ens han fet ministres!”
Des de bon començament, el conservadorisme de fons de l’Opus va conviure amb elements de modernitat. En l’Espanya més dura de la postguerra i del nacionalcatolicisme, Escrivá tenia clar que havia de construir una organització àmplia, cohesionada en l’essencial, però que fos capaç d’aplegar gent de posicions diverses. Per això va defensar la llibertat política dels creients, una tesi innovadora en aquells anys i que va permetre amb els anys que en el si de l’Opus convisquessin persones d’ideologies diferents.
L’Opus va anar penetrant en l’àmbit universitari i professional i va trobar un aliat decisiu en l’almirall Carrero Blanco, el principal ajudant del dictador. Això els va obrir l’accés als grans despatxos del poder el 1957. El fracàs de la política d’autarquia va forçar un canvi de govern i Franco va nomenar figures de l’Obra que propugnaven una liberalització econòmica, en pugna amb la Falange. Més tard seria ministre l’home més important de l’Opus a l’Estat espanyol, el català Laureano López Rodó. Es va elaborar el Pla d’Estabilització. S’atribueix al “fundador”, Escrivá de Balaguer, la frase “ens han fet ministres!” quan va conèixer la formació del govern del 1957.
Però altres membres de l’Opus van intervenir en política en sentit contrari: la família Fontán feia oposició des del diari “Madrid” i Rafael Calvo Serer, antic franquista acèrrim, s’havia integrat en la Plataforma Democràtica junt amb el PCE i altres grups de l’oposició. És només un exemple de la capacitat de l’Obra per jugar totes les cartes possibles a la vegada, sempre dins de l’ortodòxia catòlica en doctrina.
Els Legionarios fan l’Opus més moderat
L’eclosió de nous moviments d’evangelització durant el pontificat de Joan Pau II, majoritàriament de signe conservador, ha ajudat l’Opus Dei. Davant la crisi de vocacions i l’esgotament del catolicisme conciliar, Roma va veure amb bons ulls el creixement d’organitzacions com Legionarios de Cristo, fundat pel mexicà Marcial Maciel, de línia reaccionària i que va veure’s esquitxat per l’escàndol de pederàstia que va afectar el propi fundador. Les Comunitats Neocatecumenals, fundades per l’espanyol Kiko Argüello (d’aquí que se’ls anomeni “kikos”) i Comunió i Alliberament van ser altres grups influents que van fer forat.
Aquesta efervescència va fer que l’Opus Dei delimités millor el seu missatge. Als d’Escrivá de Balaguer els sortia competència per la dreta. En molts àmbits de l’Església es va començar a veure l’Obra com una organització més moderada que les altres. La discreció de l’Opus i la reticència a intervenir d’una manera directa en política han convertit la prelatura en una referència “centrista”.
L’Obra després d’“El codi Da Vinci”
El llibre de Dan Brown “El codi Da Vinci” (2003) va ser un èxit de vendes i un maldecap per a l’Opus, que era el protagonista dolent del llibre. En la novel·la, la seu de l’Opus a Nova York esdevé el centre d’una conspiració criminal. Després de l’aparició del llibre, es va desfermar un debat intens en el si de la prelatura. Un sector dur va defensar anar als tribunals. Però finalment el prelat Javier Echevarría va seguir els consells de Marc Carroggio, un català que dirigeix la comunicació de l’Obra a Roma. Una frase de Carroggio va fer fortuna: de la llimona n’hem de fer llimonada. Calia aprofitar el cas per fer una política de comunicació diferent. No anar a tribunals i màxima transparència. Fins i tot es van organitzar visites guiades a l’edifici de l’Opus de Nova York. La resposta es va considerar un èxit i no és aliè al nomenament recent del periodista nord-americà Greg Burke, membre de la prelatura, com a nou cap de comunicació de la Santa Seu.
L’ombra de l’opacitat ha envoltat l’Opus. Fa anys, antics membres que se n’havien allunyat havien generat polèmiques públiques i havien denunciat pressions per no abandonar l’Obra. Miquel Codolar, cap de premsa de l’Opus Dei a Catalunya, explica que “tot això és molt antic, ha canviat molt. Abandonar l’Opus Dei és molt fàcil”. Cada dia de sant Josep, els membres de la prelatura han de renovar el seu compromís amb ella, sovint per telèfon mateix. Qui no ho fa, d’alguna manera és considerat que se’n desvincula. “És normal que hi hagi persones que ho deixin, per motius ben diferents i quasi sempre en els primers temps, i no per això deixem de ser amics. Jo mantinc amistat amb persones que ja no hi són”.
La presència catalana
Dels prop de 90.000 seguidors de l’Opus a tot el món, uns cinc mil són catalans. Codolar té interès en subratllar que “no som un moviment, som una prelatura que depèn del Papa i que dóna formació cristiana. En tota la resta de temes fora de la fe, l’Opus no té cap criteri i et pots trobar persones ben diferents ideològicament que en són membres”.
L’Opus té un centenar de sacerdots a Catalunya. A Barcelona, regenta l’oratori de la Bonaigua, a la zona alta de la ciutat, i la parròquia de Santa Maria de Montalegre, al Raval. En aquest barri, l’Obra ha fet arrels fruit d’una aposta per créixer també més enllà dels àmbits més burgesos i professionals. Entorn Montalegre, han proliferat diverses iniciatives com Terral i Braval, centres adreçats a la població immigrada i amb menys recursos, que responen a la voluntat de l’Opus de fer forat també en aquests sectors socials.
La prelatura controla altres parròquies, tot i que no de manera directa: no estan sota la direcció de l’Obra sinó que tenen sacerdots que depenen del bisbe de cada diòcesi. És el cas de les esglésies barcelonines de la Miraculosa, al cor de l’Eixample, amb Xavier Pagès de rector, o la de Betlem, amb Joan Costa de rector. Costa és una persona important a l’Opus, i és considerat un dels teòrics del “sector catalanista” de l’Obra i defensor del dret a decidir seguint la doctrina social de l’Església. Aquest posicionament l’ha fet objectiu de sectors tradicionalistes com els qui animen el web Germinans, que l’acusen de coquetejar amb el procés sobiranista.
Els catalans de l’Opus
Conversem amb dos membres catalans de l’Opus Dei. Són dos supernumeraris, com la majoria de la prelatura, més del 70%. Són les persones inserides en la vida professional, que viuen amb família. Hi ha els numeraris, una minoria, formada per cèlibes lliurats a l’Obra i que viuen en residències de l’organització. Hi ha també els agregats, cèlibes que viuen en família. Finalment, hi ha a l’Obra els col·laboradors, que ajuden voluntàriament en diverses tasques i que no han de ser catòlics, ni tan sols creients.
Paloma Olavide, 54 anys, metgessa, fa vint anys que és a l’Opus. Assisteix de manera setmanal a un cercle, la trobada en grup reduït conduïda per un director espiritual en què es dialoga a partir d’un comentari sobre l’Evangeli. En aquestes reunions, homes i dones s’apleguen per separat. Paloma respon a alguns trets propis de l’Obra: dona casada amb sis fills i alt nivel professional. En altres aspectes, el seu perfil pot sobtar: va treballar en un centre penitenciari i va ser alliberada sindical d’UGT i membre del Consell de Treball Econòmic i Social.
Olavide afronta amb enteresa des de fa sis anys una greu malaltia que l’ha obligat a deixar de treballar. “La perspectiva sobrenatural m’ha donat força”. En una situació així, s’ha aferrat a un dels lemes que repetia el fundador: “Ell deia que tot és per bé. Això no vol dir que no rebés el cop amb molt de dolor. He passat moments molt durs, he plorat. Però també he descobert noves coses i m’he tornat a enamorar del meu marit”.
Com es va acostar a aquest món? “Vaig conèixer l’Opus després que un dels meus fills anés a un dels seus col·legis. I em va frepar el concepte de ser cristià enmig del món. Aquesta idea que la santedat no és exclusiva de monges i capellans. Per què pot ser sant un sacerdot i no una persona que es dedica a construir un pont? Em va semblar d’una gran modernitat”. Explica, per trencar tòpics, que alguns dels fills estudien en centres dels jesuïtes.
Políticament, no es defineix. Una vegada, quan algú li va preguntar com és que una persona com ella s’havia fet d’UGT, va respondre: “Perquè és el que haurien de fer tots els cristians, ajudar els altres”.
El seu marit també és de l’Opus i els fills són tots creients, però de manera diferent a la seva: “No van a missa cada dia”. Ella sí, i resa vàries vegades. Assegura que, quan hi ha eleccions, ella i el seu marit voten diferent.
Xavier Casajuana: “El ministre Fernández Díaz em repugna”
Enginyer industrial i cap de manteniment en una empresa, Xavier Casajuana és un sabadellenc de 42 anys que no amaga la seva passió per la política i el seu independentisme. Se sent a prop de la socialdemocràcia i ha estat votant d’ERC. Té vuit fills i la seva dona també pertany a l’Opus. Quan li preguntem pel ministre de l’Interior, Jorge Fernández Díaz, “company” seu a l’Opus, salta. Casajuana creu que les visions que hi ha sobre l’Obra són fruit d’estereotips erronis. No té problemes per dir que “el ministre Fernández Díaz em repugna”. Assegura que el seu independentisme no és un cas aïllat: “Estic en un grup de whatsap amb prop de cinquanta amics sobiranistes i dues terceres parts són de l’Opus”.
Casajuana explica que no s’entén l’Obra sense saber les dues coses que són essencials en l’organització: la filiació divina (som fills de Déu) i la mentalitat laïcal: són els laics la immensa majoria de l’Opus, són els que manen. Els sacerdots només administren els sagraments. Fa vint-i-quatre anys que hi és, des que va llegir una cosa d’Escrivá de Balaguer: “Hem d’anar fins a les portes de l’infern. És a dir, no hi ha persona que no mereixi que li sigui proposada la fe”.
Conservador en el fons, dúctil en les formes, sorprenent sempre, l'Opus Dei continua un camí en què ha demostrat una capacitat de supervivència a prova de tot tipus de canvis a l'Església i fora d'ella.
Poques organitzacions de l’Església catòlica estan tan envoltades de misteri i boira com l’Opus Dei. Es pot dir que cap teoria conspirativa li és aliena, com va corroborar l’èxit del llibre de Dan Brown “El codi Da Vinci”. El seu poder sol ser sobredimensionat en els mitjans de comunicació, però és innegable que l’Obra ha assolit bona part dels seus objectius des del llunyà any del 1928 en què Josemaría Escrivá de Balaguer la va fundar després de sentir una “crida divina” per fer una “obra” que propugnés la santificació de la vida ordinària. Ras i curt: la feina de cada dia també pot ser un camí a la salvació.
De la marginalitat a la glòria
A l’Opus li va costar obrir-se pas en el si de l’Església. Va haver de fer-se valer. La competència amb la Companyia de Jesús va ser evident des de l’inici. Fins aleshores, eren els jesuïtes –en aquells anys molt conservadors- els qui controlaven l’accés als sectors professionals i a les elits. L’Opus va competir en el mateix terreny. No és cap casualitat que les dues escoles de negocis més reconegudes a Catalunya siguin creacions seves, Esade pels de Sant Ignasi i l’IESE per l’Opus. No va ser fins al 1947 que la Santa Seu va aprovar els seus estatuts com a institut secular. A partir d’aquí, Escrivá de Balaguer, amb una bona combinació de murrieria i visió estratègica, va anar estenent una xarxa de suports que li seria molt útil.
Els anys del Concili (1962-65) van dur aires progressistes a l’Església. L’Opus tenia problemes per entrar amb força en el nucli dur del Vaticà. No va ser fins a l’elecció de Joan Pau II quan tot va canviar. El Papa que venia de l’altre costat del mur, hostil al catolicisme liberal sorgit del Concili, va donar força a l’Opus Dei. Al llarg del seu pontificat, l’Opus va assolir tots els seus objectius: el 1982, la prelatura (una estructura pròpia dirigida per un bisbe propi, el prelat), el 1992 la beatificació d’Escrivá de Balaguer i el 2002 la canonització. El fundador esdevenia Sanjosemaría.
“Ens han fet ministres!”
Des de bon començament, el conservadorisme de fons de l’Opus va conviure amb elements de modernitat. En l’Espanya més dura de la postguerra i del nacionalcatolicisme, Escrivá tenia clar que havia de construir una organització àmplia, cohesionada en l’essencial, però que fos capaç d’aplegar gent de posicions diverses. Per això va defensar la llibertat política dels creients, una tesi innovadora en aquells anys i que va permetre amb els anys que en el si de l’Opus convisquessin persones d’ideologies diferents.
L’Opus va anar penetrant en l’àmbit universitari i professional i va trobar un aliat decisiu en l’almirall Carrero Blanco, el principal ajudant del dictador. Això els va obrir l’accés als grans despatxos del poder el 1957. El fracàs de la política d’autarquia va forçar un canvi de govern i Franco va nomenar figures de l’Obra que propugnaven una liberalització econòmica, en pugna amb la Falange. Més tard seria ministre l’home més important de l’Opus a l’Estat espanyol, el català Laureano López Rodó. Es va elaborar el Pla d’Estabilització. S’atribueix al “fundador”, Escrivá de Balaguer, la frase “ens han fet ministres!” quan va conèixer la formació del govern del 1957.
Però altres membres de l’Opus van intervenir en política en sentit contrari: la família Fontán feia oposició des del diari “Madrid” i Rafael Calvo Serer, antic franquista acèrrim, s’havia integrat en la Plataforma Democràtica junt amb el PCE i altres grups de l’oposició. És només un exemple de la capacitat de l’Obra per jugar totes les cartes possibles a la vegada, sempre dins de l’ortodòxia catòlica en doctrina.
Els Legionarios fan l’Opus més moderat
L’eclosió de nous moviments d’evangelització durant el pontificat de Joan Pau II, majoritàriament de signe conservador, ha ajudat l’Opus Dei. Davant la crisi de vocacions i l’esgotament del catolicisme conciliar, Roma va veure amb bons ulls el creixement d’organitzacions com Legionarios de Cristo, fundat pel mexicà Marcial Maciel, de línia reaccionària i que va veure’s esquitxat per l’escàndol de pederàstia que va afectar el propi fundador. Les Comunitats Neocatecumenals, fundades per l’espanyol Kiko Argüello (d’aquí que se’ls anomeni “kikos”) i Comunió i Alliberament van ser altres grups influents que van fer forat.
Aquesta efervescència va fer que l’Opus Dei delimités millor el seu missatge. Als d’Escrivá de Balaguer els sortia competència per la dreta. En molts àmbits de l’Església es va començar a veure l’Obra com una organització més moderada que les altres. La discreció de l’Opus i la reticència a intervenir d’una manera directa en política han convertit la prelatura en una referència “centrista”.
L’Obra després d’“El codi Da Vinci”
El llibre de Dan Brown “El codi Da Vinci” (2003) va ser un èxit de vendes i un maldecap per a l’Opus, que era el protagonista dolent del llibre. En la novel·la, la seu de l’Opus a Nova York esdevé el centre d’una conspiració criminal. Després de l’aparició del llibre, es va desfermar un debat intens en el si de la prelatura. Un sector dur va defensar anar als tribunals. Però finalment el prelat Javier Echevarría va seguir els consells de Marc Carroggio, un català que dirigeix la comunicació de l’Obra a Roma. Una frase de Carroggio va fer fortuna: de la llimona n’hem de fer llimonada. Calia aprofitar el cas per fer una política de comunicació diferent. No anar a tribunals i màxima transparència. Fins i tot es van organitzar visites guiades a l’edifici de l’Opus de Nova York. La resposta es va considerar un èxit i no és aliè al nomenament recent del periodista nord-americà Greg Burke, membre de la prelatura, com a nou cap de comunicació de la Santa Seu.
L’ombra de l’opacitat ha envoltat l’Opus. Fa anys, antics membres que se n’havien allunyat havien generat polèmiques públiques i havien denunciat pressions per no abandonar l’Obra. Miquel Codolar, cap de premsa de l’Opus Dei a Catalunya, explica que “tot això és molt antic, ha canviat molt. Abandonar l’Opus Dei és molt fàcil”. Cada dia de sant Josep, els membres de la prelatura han de renovar el seu compromís amb ella, sovint per telèfon mateix. Qui no ho fa, d’alguna manera és considerat que se’n desvincula. “És normal que hi hagi persones que ho deixin, per motius ben diferents i quasi sempre en els primers temps, i no per això deixem de ser amics. Jo mantinc amistat amb persones que ja no hi són”.
La presència catalana
Dels prop de 90.000 seguidors de l’Opus a tot el món, uns cinc mil són catalans. Codolar té interès en subratllar que “no som un moviment, som una prelatura que depèn del Papa i que dóna formació cristiana. En tota la resta de temes fora de la fe, l’Opus no té cap criteri i et pots trobar persones ben diferents ideològicament que en són membres”.
L’Opus té un centenar de sacerdots a Catalunya. A Barcelona, regenta l’oratori de la Bonaigua, a la zona alta de la ciutat, i la parròquia de Santa Maria de Montalegre, al Raval. En aquest barri, l’Obra ha fet arrels fruit d’una aposta per créixer també més enllà dels àmbits més burgesos i professionals. Entorn Montalegre, han proliferat diverses iniciatives com Terral i Braval, centres adreçats a la població immigrada i amb menys recursos, que responen a la voluntat de l’Opus de fer forat també en aquests sectors socials.
La prelatura controla altres parròquies, tot i que no de manera directa: no estan sota la direcció de l’Obra sinó que tenen sacerdots que depenen del bisbe de cada diòcesi. És el cas de les esglésies barcelonines de la Miraculosa, al cor de l’Eixample, amb Xavier Pagès de rector, o la de Betlem, amb Joan Costa de rector. Costa és una persona important a l’Opus, i és considerat un dels teòrics del “sector catalanista” de l’Obra i defensor del dret a decidir seguint la doctrina social de l’Església. Aquest posicionament l’ha fet objectiu de sectors tradicionalistes com els qui animen el web Germinans, que l’acusen de coquetejar amb el procés sobiranista.
Els catalans de l’Opus
Conversem amb dos membres catalans de l’Opus Dei. Són dos supernumeraris, com la majoria de la prelatura, més del 70%. Són les persones inserides en la vida professional, que viuen amb família. Hi ha els numeraris, una minoria, formada per cèlibes lliurats a l’Obra i que viuen en residències de l’organització. Hi ha també els agregats, cèlibes que viuen en família. Finalment, hi ha a l’Obra els col·laboradors, que ajuden voluntàriament en diverses tasques i que no han de ser catòlics, ni tan sols creients.
Paloma Olavide. Foto: Adrià Costa
Paloma Olavide, 54 anys, metgessa, fa vint anys que és a l’Opus. Assisteix de manera setmanal a un cercle, la trobada en grup reduït conduïda per un director espiritual en què es dialoga a partir d’un comentari sobre l’Evangeli. En aquestes reunions, homes i dones s’apleguen per separat. Paloma respon a alguns trets propis de l’Obra: dona casada amb sis fills i alt nivel professional. En altres aspectes, el seu perfil pot sobtar: va treballar en un centre penitenciari i va ser alliberada sindical d’UGT i membre del Consell de Treball Econòmic i Social.
Olavide afronta amb enteresa des de fa sis anys una greu malaltia que l’ha obligat a deixar de treballar. “La perspectiva sobrenatural m’ha donat força”. En una situació així, s’ha aferrat a un dels lemes que repetia el fundador: “Ell deia que tot és per bé. Això no vol dir que no rebés el cop amb molt de dolor. He passat moments molt durs, he plorat. Però també he descobert noves coses i m’he tornat a enamorar del meu marit”.
Com es va acostar a aquest món? “Vaig conèixer l’Opus després que un dels meus fills anés a un dels seus col·legis. I em va frepar el concepte de ser cristià enmig del món. Aquesta idea que la santedat no és exclusiva de monges i capellans. Per què pot ser sant un sacerdot i no una persona que es dedica a construir un pont? Em va semblar d’una gran modernitat”. Explica, per trencar tòpics, que alguns dels fills estudien en centres dels jesuïtes.
Políticament, no es defineix. Una vegada, quan algú li va preguntar com és que una persona com ella s’havia fet d’UGT, va respondre: “Perquè és el que haurien de fer tots els cristians, ajudar els altres”.
El seu marit també és de l’Opus i els fills són tots creients, però de manera diferent a la seva: “No van a missa cada dia”. Ella sí, i resa vàries vegades. Assegura que, quan hi ha eleccions, ella i el seu marit voten diferent.
Xavier Casajuana: “El ministre Fernández Díaz em repugna”
Enginyer industrial i cap de manteniment en una empresa, Xavier Casajuana és un sabadellenc de 42 anys que no amaga la seva passió per la política i el seu independentisme. Se sent a prop de la socialdemocràcia i ha estat votant d’ERC. Té vuit fills i la seva dona també pertany a l’Opus. Quan li preguntem pel ministre de l’Interior, Jorge Fernández Díaz, “company” seu a l’Opus, salta. Casajuana creu que les visions que hi ha sobre l’Obra són fruit d’estereotips erronis. No té problemes per dir que “el ministre Fernández Díaz em repugna”. Assegura que el seu independentisme no és un cas aïllat: “Estic en un grup de whatsap amb prop de cinquanta amics sobiranistes i dues terceres parts són de l’Opus”.
Casajuana explica que no s’entén l’Obra sense saber les dues coses que són essencials en l’organització: la filiació divina (som fills de Déu) i la mentalitat laïcal: són els laics la immensa majoria de l’Opus, són els que manen. Els sacerdots només administren els sagraments. Fa vint-i-quatre anys que hi és, des que va llegir una cosa d’Escrivá de Balaguer: “Hem d’anar fins a les portes de l’infern. És a dir, no hi ha persona que no mereixi que li sigui proposada la fe”.
Conservador en el fons, dúctil en les formes, sorprenent sempre, l'Opus Dei continua un camí en què ha demostrat una capacitat de supervivència a prova de tot tipus de canvis a l'Església i fora d'ella.
Xavier Casajuana. Foto: Adrià Costa