[nointext]
Rep El Despertador cada matí al teu correu

Cap de setmana llarg i de dades (segur que ja us heu pogut submergir a NacióPolis per tafanejar i jugar a la nostra enciclopèdia municipal) i d'entrevistes polítiques a Nació. Som a les portes de les municipals i tant els que volen ser alcaldes com els que ho deixen de ser tenen ganes d'explicar-se. Heu pogut llegir Anna Erra, de sortida a Vic, però no de la política, que és escèptica davant la possibilitat de ser presidenta del Parlament per Junts. Al president de la Diputació de Lleida, el republicà Joan Talarn, que vol repetir, fent balanç. A José María Osuna, una de les experiències reeixides d'alcaldes del canvi de 2015 i que deixa Ripollet, i també a l'outsider barceloní Daniel Vosseler, que promet mà dura. També a l'alcalde etern del PSC a Torroella de Fluvià, Pere Moradell, o als tiktokers que ho proven a Granollers. I amb Anna Grau, de Ciutadans, comencen a desfilar pel diari, en diferents formats, els principals candidats barcelonins.

Però l'entrevista que més debat ha generat de les que hem publicat no és la de cap polític en actiu. És la que li hem fet a l'empresari David Madí, que fins al 2010 va ser la mà dreta i el principal estrateg de l'expresident de la Generalitat Artur Mas i que, ja fora de la política institucional, va tenir un paper, que ell sol relativitzar públicament, com a conseller àulic del govern de Puigdemont i Junqueras. El jutge ha arxivat la causa contra ell per l'anomenat cas Volhov, que sempre es va presentar poc fonamentada, i encara plana sobre ell la incògnita de què li poden imputar sobre el Tsunami Democràtic. Però valia la pena parlar-hi ja. No només per recollir el testimoni dels seus avatars, sinó també per avaluar l'actual moment de l'independentisme.

I el cert és que Madí no es talla. És sever amb els seus antics companys, ara dispersos entre Junts, el PDECat o aliens a la política, i reclama explicar el procés "per a adults". És evident que ell també té, com la resta d'implicats i alguns periodistes i líders d'opinió, responsabilitat en alguns dels errors d'apreciació i de gestió de les expectatives en els moments crítics del procés. Frases com "Europa no ho permetrà" o "si retiren les urnes hem guanyat" encara ressonen i descriuen una innocència que per a uns és pensament tou, per altres, desconeixement, i, per als de més enllà, l'argumentari d'una enganyifa.

Madí demana aquesta imprescindible revisió "per a adults" per arribar a comuns denominadors com faria qualsevol empresa o organització. És crític amb els discursos més agres i oportunistes, amb la falta d'unitat, amb el com pitjor, millor (si no va funcionar durant el franquisme, difícilment ho farà ara) o amb la pèrdua de sentit institucional que, per a ell, encarnen dirigents com l'expresident Quim Torra.

Agradin més o menys la seva versió dels fets, la descripció de les mancances i la recomanació de comandament únic (un clàssic de Mas) que fa per al futur, Madí dibuixa una lectura crítica, però sobretot estratègica i amb una visió de l'exercici del poder, del que va passar. Una petició que és difícilment compatible amb els discursos màgics, ja siguin per implementar "el mandat de l'1-O" que fa més de cinc anys que dorm el son dels justos, o per fer prosperar en solitari i en l'actual equilibri de forces un referèndum acordat en una taula de negociació. La necessària avaluació ha estat víctima dels addictes a jugades mestres que mai acaben de funcionar, però que sempre troben algun boc expiatori a qui encolomar el seu fracàs. Aferrar-s'hi per no mirar l'actual panorama polític de cara pot donar encara alguns vots, il·lusionar una part cada cop més petita de la parròquia o fidelitzar lectors, però no construeix res.

En el confort i en el fet de fugir de la contradicció en el que s'ha instal·lat una part del moviment és evident que no hi ha les solucions. L'exdirigent de CDC dibuixa un futur negre amb un càstig als tres partits independentistes en forma d'abstenció massiva a les eleccions al Parlament i augura un mal final per al cicle del procés. Segurament serà així si la tendència no s'inverteix i més aviat que tard podrem veure l'ara cap de l'oposició, Salvador Illa, al Palau de la Generalitat, bé perquè guanyi amb claredat a les urnes o perquè els independentistes no siguin capaços d'arribar a acords.

Les pròximes eleccions municipals del 28 de maig donaran pistes sobre la recuperació del PSC i el desgast dels independentistes, que han optat pels discursos menys abrandats i més utilitaristes per salvar els mobles. Xavier Trias és, en aquest sentit, l'exemple més clar. L'independentisme té per endavant més d'un any de legislatura a la Generalitat malgrat que Junts cometés l'error d'abandonar-la, unes municipals en les quals mantindrà quotes de poder institucional per presentar-se com una opció útil, capaç i transformadora, i unes eleccions espanyoles al desembre que poden donar-li, altre cop, un rol decisiu.

És a temps d'evitar enfonsar el vaixell, però necessita més valentia per avançar evitant caure pres tant de la complaença octubrista —que es nega a revisar i assumir la desfeta del 27-O— com de l'autonomista —que voldria guardar al calaix la reivindicació independentista.

» I no m'acomiado sense convidar-nos, dilluns vinent, a un acte que farem a la seu de l'Associació Catalana de Municipis a Barcelona. Hi presentarem les novetats editorials del diari (com un pòdcast que podreu gaudir aquesta setmana, el NacióPolis o la cobertura nacional i local del 28-M) i debatrem sobre com ha de ser una campanya guanyadora. Ho farem amb tres consultors que assessoren polítics: Tate Santaeulària, Reinald Besalú i Jordi Cuminal. Aquí en teniu tots els detalls i podeu confirmar assistència. Ens hi veurem i la farem petar!   
 

---

Avui no et perdis

» Entrevista a David Madí: «En algun moment s'haurà d'explicar el procés per a adults»; per Ferran Casas i Oriol March.

» Anàlisi: Algú farà de Manuel Valls?; per Joan Serra Carné.

» Entrevista a Anna Grau: «Colau i jo som les dues úniques candidates que diem la veritat» i «No volem mafiosets a toc de subvenció»; per Pep Martí.

» Opinió: «La batalla de Barcelona»; per Jordi Borràs.

» Alcaldes històrics (III): Pich i Pon, el lerrouxisme analfabet; per Pep Martí.

» Opinió: «1 de maig, eleccions i el postcreixement»; per Jordi Mir.

» Neix NacióPolis, la major base de dades interactiva de les municipals des de 1979; per Ferran Casas.

» El caos a les oposicions de la Generalitat té l'origen en una doble subcontractació de personal.

» El negoci de les residències (I): El topall barceloní als preus de les residències d'estudiants: la promesa que salta de mandat; per David Cobo.

» El negoci de les residències (II): Qui hi ha darrere les residències d’estudiants que proliferen a Barcelona?; per David Cobo i Martí Oliver.

» El negoci de les residències (III): Les trampes que no s’acaben: així operen les residències d’estudiants que fan d'hotel; per David Cobo.

» Opinió: «Salut i benestar espiritual»; per Marina Geli.

» Escàndol a Triodos Bank: «Ens sentim estafats per la que teòricament és una banca ètica»; per Albert Hernàndez.

» Entrevista a Àngels Fitó (UOC): «El principal repte de les universitats continua sent el finançament»; per Pep Martí.

» Opinió: «Estimat boomer»; per Maria Vila.
 

---

 El passadís

Les jornades reivindicatives són proclius a les piulades. Ahir, Primer de Maig, ho van fer gairebé tots els polítics d'esquerres i també alguns d'altres latituds ideològiques. Hi va dir la seva també el vicepresident de Junts, Francesc de Dalmases, que amb Aurora Madaula, Jaume Alonso-Cuevillas, David Torrents o Rai López Calvet integra el grup més estret de col·laboradors de la presidenta del partit, Laura Borràs, ara pendent de la decisió de la Junta Electoral Central (JEC) sobre el seu escó després de la condemna per prevaricació i falsedat documental.

Hi havia hagut durant el cap de setmana bromes a les xarxes sobre Obama i Catalunya i també crítiques de sectors de Junts perquè l'expresident americà no s'interessés per reunir-se amb Pere Aragonès o Ada Colau aprofitant la seva visita privada per ser al concert de Bruce Springsteen. Dalmases va regalar ahir a la seva admirada Borràs una cabriola piuladora barrejant-la amb Obama, Montserrat i el dia del treball que va causar molts comentaris, alguns irònics. "Avui, més que de Treball, parlem dels drets dels treballadors i de la seva conquesta. Un progrés en drets que ha permès que Obama fos a Montserrat i no collint cotó en condicions miserables, o que Laura Borràs sigui presidenta del Parlament i no a la cuina sense poder votar", va escriure. El dirigent de Junts i diputat al Parlament va acabar esborrant la seva hiperbòlica piulada, però alguns tuitaires la van recuperar.

Vist i llegit

L'artista valencià Josep Renau va destacar en les disciplines del cartellisme i el fotomuntatge. Militant del PCE, la República el va nomenar director general de Belles Arts i seu va ser l'encàrrec a Picasso del Gernika per a l'Exposició Universal de París del 1937, ja en plena guerra civil espanyola. La derrota el va portar a l'exili, primer a Mèxic i després a la República Democràtica Alemanya, on va morir el 1982. Allà va exercir com a professor de pintura i desenes de grans murals seus, coloristes i futuristes, decoraven alguns edificis de l'anomenada arquitectura socialista i en trencaven la monotonia. En els darrers anys, alguns dels murals s'han restaurat i estan cada cop més valorats. Ho explica (i se'n poden veure fotos) aquesta informació de Mari Paz López a La Vanguardia.

 L'efemèride

Tal dia com avui de l'any 1808 Madrid s'aixecava contra les tropes imperials franceses, que havien ocupat l'Estat i fet abdicar el rei. Els napoleònics van sufocar les protestes amb centenars d'afusellaments, però aquestes es van estendre per tota la península i van donar peu a la guerra d'independència. En l'actualitat és el dia de la festa autonòmica de Madrid, que es commemora amb fervor patriòtic. Avui la seva presidenta, Isabel Díaz Ayuso, protagonitzarà una recepció multitudinària i polèmica perquè no hi ha convidat cap ministre, però Félix Bolaños, el de la Presidència, s'hi ha autoconvidat. Telemadrid, el canal públic, va emetre aquest documental amb motiu del bicentenari.

 L'aniversari

El dos de maig de 1975, avui fa 48 anys, va nàixer a Londres el futbolista anglès David Beckham, que es va retirar fa ja 10 anys dels camps. Beckham era un migcampista elegant, amb gol i ben dotat tàcticament. Va saltar a la fama al Manchester United, des d'on va passar al Reial Madrid dels "galàctics", on va guanyar diversos títols. D'allà a Los Angeles Galaxy, al Milan i al Paris Saint-Germain (PSG), on va deixar l'esport d'elit el 2013. Beckham no només ha destacat com a futbolista, també ho ha fet com a model. Guanyava més gràcies a la publicitat que al futbol. A banda del seu atractiu, hi va ajudar el seu matrimoni amb una altra celebritat, l'Spice Girl Victoria. Aquí algunes de les seves millors jugades sobre la gespa. Amb la Lliga al sarró del Barça ens ho podem permetre. 
  ​ Fes clic aquí per rebre'l