La immigració torna a ser l'ase dels cops d'una part del discurs polític europeu, però també al territori català. Les forces d'extrema dreta ho han liderat i els partits de dretes els han seguit a l'hora d'etiquetar com a "problema" l'arribada de persones d'altres països. Ara bé, el matís que troben és assenyalar que estan en contra només de la "immigració il·legal". És a dir, de qui intenta entrar com pot. També diverses administracions -fins i tot governades per partits d'esquerres- fa temps que sostenen l'existència de batudes policials a Barcelona en què la majoria de detencions es fan pel fet de no tenir els papers en regla i de trobar-se en situació irregular. Aquests també són anomenats "immigrants il·legals". Però "què ha fet que aquestes persones seguissin la via irregular i no fessin la cua, com diuen alguns representants polítics?", planteja Sonia Ros, directora de la cooperativa Quepo. Això s'ha volgut resoldre amb un estudi que identifica i assenyala els principals obstacles per trobar vies legals i segures per arribar a l'estat espanyol. I el resultat és que la solució queda lluny de les persones desfavorides, a qui se'ls hi presenten tota mena de traves administratives i econòmiques.
L'informe "Anàlisi dels obstacles a la mobilitat internacional cap a Espanya i la Unió Europea" -coordinat per l'Observatori de Dret Públic de Barcelona- obre carpetes que majoritàriament s'obvien per manca d'interès informatiu o per la llunyania de molts dels afectats. En aquest sentit, s'hi explica que "desenes de milers de persones es veuen obligades a utilitzar vies perilloses per poder accedir a la protecció" davant de persecució, d'amenaces o senzillament per escapar de la pobresa absoluta. Ho resumeix també Diego Boza, un dels coordinadors de l'estudi presentat aquest dimarts: "L’absència de vies legals i segures condueix a la irregularitat".
Empesos a la irregularitat
I això poc té a veure amb les necessitats o no que hi hagi als territoris europeus. De fet, una de les curiositats que assenyala l'informe és que per motius laborals es van concedir únicament 37.826 visats de treball l'any 2022 a l'estat espanyol. Aquesta és la via regularitzada o "legal" d'entrada al país. En canvi, en el mateix període, es van fer 104.383 autoritzacions d'arrelament de persones que estaven afiliades a la Seguretat Social però que venien de passar anys en situació d'irregularitat administrativa. És a dir, que van haver d'optar pel que s'etiqueta com a "immigració il·legal" abans de poder tenir permís de residència. Es van regular el triple de treballadors per la via alternativa -llarga i que manté persones en situació de risc d'expulsió durant anys- que per la via regular i segura.
Això, per David Moya, l'altre coordinador de l'estudi, demostra la descompensació entre el que l'Estat vol reconèixer i la realitat. Hi ha llocs de treball i necessitats que cobreixen les persones que migren. "Si una persona triga entre dos i cinc anys a poder regularitzar-se, aquests anys podien haver estat de cotització directa a la Seguretat Social des del primer moment", apunta l'investigador. En aquest sentit, es recorda que la prioritat és que es protegirien més els drets d'aquestes persones migrants i treballadores, però també l'Estat tindria més cotitzacions. De fet, actualment hi ha en marxa una iniciativa al Congrés dels Diputats per valorar l'opció de regularitzar de cop mig milió de persones migrants que es troben sense papers, seguint l'exemple de les regularitzacions extraordinàries que es van haver de fer al voltant dels 90 i els 2000.
Els principals obstacles: el visat i més enllà
Anant al nucli del procés migratori, però, l'anàlisi assenyala els grans obstacles que comencen en el moment que la persona es planteja marxar del seu país. En aquesta línia, es denuncia l'existència de barreres com que hi hagi empreses de transport que directament impedeixen l'embarcament de persones que agafen un avió per fugir d'un país si no tenen visat. L'estudi apunta que això és una externalització d'una funció que correspondria "a les autoritats de vigilància de la frontera", però que cada vegada hi ha més companyies que assumeixen.
I és que la política de visats és un dels principals conflictes pendents d'aclarir a l'hora de mesurar com s'aborden els drets de les persones segons si són d'un país o d'un altre. En aquest sentit, es recorda que hi ha estats amb els quals s'acorda que no cal un visat per entrar legalment a Espanya. En aquest cas es mencionen els exemples de Veneçuela, Colòmbia o Perú. Això canvia radicalment les normes del joc i permet que puguin arribar en avió sense fer-hi cap gran tràmit. En canvi, al continent africà, això no és així i es multipliquen la necessitat de buscar-se la vida. "Si soc una persona de Burkina Faso, com a tots els països de l'Àfrica, requeriré visat o estar en condicions de protecció internacional, i per això últim també he de trepitjar abans l'estat espanyol per demanar-la", exposa Diego Boza, per explicar perquè molts migrants acaben jugant-se la vida per arribar a les Illes Canàries.
En aquesta línia, també s'aclareix que "el principal obstacle al qual s'enfronten les persones que pretenen entrar de forma regular a Espanya des de països als nacionals dels quals se'ls exigeix visat és l'Administració Consultar". És a dir, els consultats. Segons diverses fonts de la investigació, aquests espais de representació de l'estat espanyol acaben fent de barrera tant per a migrants econòmics com per a refugiats per diverses causes. D'entrada, perquè estan repartits desigualment. A Europa, amb menors necessitats migratòries hi ha 60 missions diplomàtiques o oficines consulars, i a Amèrica 46. Mentrestant, a tot l'Àfrica n'hi ha 39 i a l'Àsia, 31. A més, però, si s'arriba a trobar un espai consular que tramiti la petició, la cita prèvia acumula "greus problemes" amb serveis externalitzats i s'hi arriben a establir peticions de fins a 500 euros. Unes quantitats que, en contextos de pobresa i urgència, són una barrera gegantina, tenint en compte que no atorguen cap certesa de la resolució del tràmit. Al final del camí, molts dels visats es deneguen.
També es lamenten altres concepcions que fan d'obstacle, com el fet de considerar que si fuges de Sudan del Sud per perill imminent i vols arribar a Espanya, en el moment que ets a Mauritània o a Mali ja no pateixies una situació de persecució que requereixi protecció internacional. "La persecució en origen es va diluint en el trànsit i els estats que es posen rigoristes resolen que aquesta persona ja no necessita protecció perquè l’ha trobada en els països per on ha passat", denuncia David Moya. Això encara cal resoldre-ho, considera, i ser més garantista.
A banda, es planteja que es deixi de banda una política diferenciadora i creadora de discriminacions, com el fet de plantejar que la gent que fuig de la guerra d'Ucraïna podia optar a l'aplicació de la Directiva de protecció temporal, però aquesta mateixa eina no s'ha aplicat en cap altre cas. Amb tot plegat, es reclama avançar cap a l'enfortiment de "les vies legals ja establertes" facilitant la tramitació de visats -que contemplen mobilitat per motius de treballa també- així com "revisar la situació de reassentament" o millorar l'actual aplicació de l'article 38 de la llei d'asil i apostar per la fórmula dels visats humanitaris, conclouen. Mentrestant, la Unió Europea és a punt de formalitzar l'entrada en vigor d'un Pacte de Migració i Asil que segons els investigadors encara incrementarà més "la desprotecció i la violació de drets humans de les persones migrants". Davant aquest rumb es demanen reaccions.