Nació publica la carta oberta d'una víctima de catalanofòbia arran de la polèmica generada per les declaracions de Brigitte Vasallo al "Vostè Primer" de RAC1 presentat per Marc Giró. L'autora de la carta, que es va sentir interpel·lada i que ha demanat mantenir l'anonimat atès l'estigma que pateixen les persones amb problemes de salut mental, és la pacient a qui una clínica de Barcelona va deixar sense tractament per demanar fer-lo en català. El Departament de Salut de la Generalitat va sancionar el centre, que va admetre la mala praxi. Aquest diari ha pogut acreditar la identitat de la persona a través de documents legals.
Aquí podeu llegir el seu text:
Marc, Brigitte, fa dos anys em van denegar tractament mèdic després d'haver-me volgut suïcidar. Ho van fer perquè el volia rebre en català. Per ells, voler rebre tractament mèdic en català a Catalunya era una petició exagerada i patològica comparable a autolesionar-se o prendre drogues i em van deixar al carrer.
Marc, Brigitte, us escric com a germana vostra: soc homosexual, poliamorosa, tinc arrels migrants, pageses i obreres i jo mateixa soc pobra. Però a la vostra germana no la van patologitzar ni deixar sense tractament mèdic per bollera, promíscua o proletària, sinó per ser —i sobretot per voler ser plenament, sense vergonya i en igualtat de condicions amb qui parla castellà— allò que vosaltres, en hora punta, a la ràdio principal del país, en una secció de títol escandalosament, vergonyosament i matusserament classista (El servei està fatal), entre aplaudiments i rebent-ne pasta, anomeneu, ben estarrufats d'orgull d'escuradents i cigaló, una “pubilla que mira El Cor de la Ciutat”.
Marc, Brigitte, em van patologitzar, em van negar el tractament mèdic i em van deixar a la intempèrie del perill suïcida perquè soc catalana, catalufa i catalaneta —i sobretot perquè no ho soc “com cal”, és a dir, amb el cap cot i la llengua muda i a la gàbia. Perquè no em vaig arronsar al xantatge i perquè no vaig entrar mesellament a l'armari de la castellanitat imposada que pretén que ens avergonyim de la nostra llengua i identitat i ens assenyala, ridiculitza i fa culpables si ens atrevim a exigir poder-la viure plenament i amb les mateixes condicions de qui té el privilegi desapercebut de sentir i tenir per propi el castellà.
Us ho dic sense embuts, cristal·linament i amb l'orgull sencer fermíssim inflat de fúria i convicció: allò que va permetre que posessin la meva vida en perill va ser un discurs com el vostre, i vosaltres que l'escampeu, us n'enorgulliu i en ridiculitzeu les víctimes a cop de reguitzell de mentides, estigma i tòpics esteu atiant i protegint els agressors d'abans, d'ara i de després. A estigmatitzar tot un poble —el català— i tota una llengua —la catalana— no s'hi arriba de cop i perquè sí: s'hi arriba entre riures i quotidianament, a còpia d'escampar mentides, estereotips i prejudicis i sobretot a força d'haver-se acostumat tant a sentir-ne i a esbombar-ne que s'esdevé incapaç de detectar-los i es titlla d'exagerat, tergiversador o desentenimentat a qui hi respon. Dit clar i català: s'hi arriba fent el que heu fet vosaltres, tolerar-los i escampar-los primer i esperar sortir-ne impunes després.
Marc, Brigitte, responeu-me i digueu-me que les seqüeles que pateixo arran d'això no són ni “traumàtiques” ni fruit d'un “abús de poder totalment feixista” que es va cometre contra mi, sinó d'un que vaig exercir jo quan vaig tenir el desvergonyiment d'exercir un dret que la llei reconeix i vaig “obligar la penya a parlar-me en català”. Digueu-me que la “precaritzada” no era jo, pacient que venia d'una crisi suïcida, sinó el personal mèdic que em va dir en castellà o res i em va deixar al carrer. Digueu-me que la “subalterna” no era jo, que no vaig acceptar un xantatge i vaig voler rebre tractament mèdic íntegrament en català tal com es pot rebre en castellà, sinó qui em va dir que això meu de voler igualtat lingüística durant el tractament era com voler autolesionar-se o prendre drogues.
Deixeu de confondre fatxenderia amb valentia i sigueu —ara sí— valentes per dir-me que la llengua que volia parlar i sentir mentre intentava sortir d'un pou suïcida “morirà i serà recordada com a feixista”, que això que vaig fer no va ser pas defensar els meus drets i la meva llengua, sinó “carregar-me-la” i després, Brigitte, explica'm també com ens hem de defensar i salvar la nostra llengua aquelles qui només en tenim una, de pròpia, en lloc de tres. Però si pot ser no “m'ho donis gratis”: paga'm alguna cosa i alleugereix-me així com a mínim el pes de ser de classe baixa, ja que el de ser de nació oprimida me'l fas encara més feixuc.
Marc, Brigitte, qui em va deixar a l'estacada i sense tractament perquè volia —i vull!— viure plenament com a catalana i en català també eren molt atrevits quan, avalats per un sediment de catalanofòbia normalitzada com la que heu escampat, es pensaven que no passava res per fer el que feien. Com tu, Brigitte, també les van dir de molt gruixudes i qui dia passa, any empeny; i com tu, Marc, molta gent del seu voltant va callar —ergo no només permetre, sinó sobretot aprovar i col·laborar, i en el teu cas fins i tot aplaudir— amb qui estava posant una vida en perill senzillament perquè ni s'assimilava ni es volia assimilar a la hispanonorma.
I si tornant a errar i optant de nou pel paternalisme no us atreviu ni a respondre'm ni a dir-me que la meva llengua “morirà i morirà feixista”, atreviu-vos com a mínim a tornar a dir que la culpa no és vostra, sinó meva, que no us vaig entendre i que “estic fent creure que vau dir una cosa que no vau dir”. Perquè no és només la vostra acció, que us agermana amb els meus i amb tants altres agressors de molt diversa condició, sinó també la vostra reacció barroerament poruga i tirànicament condescendent. Perquè tots ells —tots vosaltres—, quan han perdut l'escut fatxenda de creure's impunes o invencibles, s'arronsen i, amb la cua entre les cames i el cap sota l'ala de la gallina del poder, neguen haver dit allò que abans onejaven amb l'orgull cridaner de qui ha confós ser canalla amb dissident.
No, Marc. No, Brigitte. Si s'ha muntat aquest sarau no és perquè no us expliquéssiu o no us entenguéssim. Us vau explicar tan perfectament —tan exemplarment— que us vam entendre del tot i no podeu jugar la carta —desgastadíssima d'haver ja passat abans per tantes altres mans agressores— del malentès. Això no és un malentès, és un benentès de dimensions enciclopèdiques. I de fet és aquest, el motiu pel qual responem. Perquè la vostra catalanofòbia —i dit sigui de passada, també el vostre antisemitisme— és tan antonomàstica que és impossible no entendre-la i intolerable no respondre-hi.
Només espero que les conseqüències que en rebeu —tant vosaltres com la resta d'agressors— siguin justes però sobretot tan exemplars com els vostres insults. Perquè si a vosaltres us “fa una mica de fàstic” sentir el català o “l'hebreu israelià”, a nosaltres ens fa fàstic sentir l'odi contra pobles i llengües senceres, i perquè tenim clar que si en toquen una —sigui burgesa, obrera, migrant, indígena, cis o trans— ens toquen a totes. I vosaltres ens heu tocat, sí, però tingueu ben clar que no ens heu enfonsat.
