"Ni llibertat d'expressió ni conya marinera!". Quan Marc Sarrats va arribar a RAC1 dimecres al matí, el nivell de l'enèsim debat sobre els límits de l'humor era aquí, amb un tertulià que es trobava en un d'aquells moments seus de catarsi emocional, convençut d'estar sent valent i d'estar dignificant com ningú l'espècie humana. El periodista en qüestió atacava sense miraments els companys de tertúlia que protegien la integritat física de l'humorista agredit pel nazi. I ho feia per defensar, segons ell, l'honorabilitat d'un pobre nen de tres mesos, el fill del nazi, col·locat de sobte enmig d'una batalla campal entre adults.
El cómico Jaime Caravaca hizo comentarios sobre un bebé de 3 meses. El padre se presentó el medio de su show y se enfrentó a él pic.twitter.com/slkY7yQJTP
— ceciarmy (@ceciarmy) June 3, 2024
Amb la mà enganxada al cor, l'home preguntava a la resta de tertulians: "Qui protegeix el nen de tres mesos? Qui?". Qui el protegeix de què? De la vida sexual pleníssima que li ha pronosticat un humorista a Twitter? O de que aquesta vida sexual que se li pronostica sigui protagonitzada per homes ferms, negres i amb penis més o menys formosos? Qui el protegeix de què, bon home? D'un tuit que, amb gràcia o sense, posa èmfasi en el patiment dels nens LGTBI que malviuen en llars hostils? O de la teva més que probable homofòbia, que es desperta de manera inconscient quan Caravaca planteja la possibilitat que el futur d'aquest nen estigui carregat de membres virils i no pas carregat de vulves, de nazisme desacomplexat, o de fòbies contra totes les minories del món?
La paciència i la pedagogia dels altres tertulians, que intentaven explicar-li l'arrel real de la polèmica i de l'agressió que en va derivar, no aconseguien doblegar la matraca conservadora. S'havia de salvar aquell nen de tres mesos com fos, i si pel camí calia estripar la llibertat d'expressió i alçar les banderes de la violència equidistant i de l'homofòbia implícita (dues de les banderes menys blanques del món), doncs endavant.
Per sort, però, va aparèixer a la conversa Marc Sarrats. El còmic va prendre la paraula i va dignificar l'espectacle amb un humor transformador. Va defensar les característiques més bàsiques que ha d'incloure una democràcia mitjaneta, repetint el que els humoristes han de repetir cada 15 dies, quan els camins de la llibertat tornen a tensar l'ambient i ells veuen perillar les seves funcions i els seus cossos. Va ser una tranquil·la lliçó acadèmica a tantes ments empetitides que només viuen perquè no els trepitgin el seu hort (mentre fan veure que defensen l'hort del veí).
El tertulià irat encara va insistir-hi una mica, és clar. És el que es fa quan tot indica que el millor és no insistir-hi gaire. Però era una insistència feta d'inèrcia, ell mateix percebia que l'excusa que havia formulat per justificar-se, "em dec estar fent gran", no li estava funcionant i que el que havia de fer era buscar arguments més ben treballats si el que volia era convèncer-nos de limitar les llibertats dels altres.
Estic convençut que en aquell moment Marc Sarrats li hauria volgut trencar la cara, igual que el nazi que va irrompre a l'escenari uns dies abans. Perquè hi ha coses que en aquest punt de la vida ja fan de mal aguantar. Però Sarrats, demostrant que no només és un bon còmic sinó que també és coherent (i que sap discernir quan algú es troba dins d'un estudi de ràdio i quan no), va controlar en tot moment els impulsos i va reivindicar amb elegància la llibertat del periodista a immolar-se en aquella tertúlia mil cops emesa. T'agraeixo molt, Marc, que tanquessis tan bé i amb tanta contundència l'últim debat sobre els límits de l'humor. Molts oients dimecres en vam obrir un altre: el dels límits de l'amor.