S'ha fet viral el vídeo en el qual, sobre un escenari, dues persones riuen una mica divertidíssims arran de la traducció catalana de Harry Potter.Van recitant els noms d'alguns dels protagonistes en la versió anglesa i, després, desvelen el nom que els hem posat en català. Ben Babbaw. Dolors Plorós. Marc Roure per Oliver Wood. En fi, un no parar de coses molt boges que han tingut a bé de recollir perquè l'audiència pugui esclatar de joia com feia temps que no ho feia.
En recomano la visió perquè és francament hilarant. Resulta que a Catalunya traduïm al català les coses que ens arriben de llengües estrangeres. És a dir, fem el mateix que fan els castellans, els portuguesos o els russos, però en català. Amb les mateixes característiques, gràcies i desgràcies que qualsevol altra traducció de qualsevol altre idioma del món, però en català. No em digueu que no és per deixar-se posats els bolquers en acabar el concert de Taylor Swift i anar per la vida pixant-se sense matisos.
Bé, la llibertat d'expressió inclou aquest vídeo. Per tant, trobo pertinent que els dos protagonistes vulguin posar-se en evidència i celebrar aquesta evidència amb la seva gent. D'això es tracta, precisament. D'aprofitar els drets i les llibertats que tenim. De riure'ns d'allò que ens fa gràcia en un món cada dia menys graciós tot ell. Per anar bé, de fet, l'humor no hauria de patir mai gaire pels seus límits. Per alguna cosa és humor i no una tesi doctoral.
El problema no és, doncs, que la llibertat d'expressió inclogui aquest vídeo. El problema és que la catalanofòbia també l'inclou. Tots dos conceptes poden il·lustrar-se amb la mateixa intervenció. Perquè que et faci gràcia la manera com una llengua minoritzada procura actuar com una llengua normal en un context d'arraconament agressiu en tots els àmbits, també en l'àmbit de les lectures juvenils, doncs home. Pot fer-te gràcia, sí, i pots compartir-la amb la teva audiència, però una mica de catalanofòbia heu de dur a dins tots plegats. Encara que sigui inconscient. Encara que no pretengueu en cap moment transformar-la en odi.
La ridiculització d'una cultura fràgil a través de l'humor és moltes coses a la vegada. Per una banda, és trista, òbviament. També és lliure, perquè hom pot aprofitar o no el dret legítim a expressar-se en aquests termes. Però el més interessant de tot és que és útil, perquè diu moltes coses de qui la practica. I amb aquesta informació al sac podem continuar fent la nostra vida, sabent una mica millor com és aquesta persona tan espavilada que ens ha obsequiat amb un humor que sap posar el dit a les llagues obertes d'una tribu cultural petita, atrapada, i que normalment li és aliena.
En qualsevol cas, que diguin el que vulguin. A mi la traducció de Harry Potter en català no només va conduir-me a l'hàbit de llegir quan era jove, sinó que va regalar-me també pàgines i pàgines de normalitat. Com ho va fer Doraemon, el Detectiu Conan o tantes altres sèries que gaudia sense pensar en cap moment en com estaven traduïdes: senzillament estaven traduïdes en la meva llengua. No és fins que creixes que t'adones que hi ha gent a qui li fa molta gràcia que es parli, que es llegeixi o que es tradueixi en català. Potser és la mateixa gent a qui li fa molta gràcia que es parli, que es llegeixi i que es tradueixi.