- Què s'amaga darrere de les eleccions europees? Tot el que està en joc el 9-J
- El PSOE guanyaria al PP a les eleccions europees, segons el CIS
Per la pau. Pel planeta. Pel futur. Aquests tres lemes acompanyen Jaume Asens al seu cartell electoral per les europees, un Asens que mira cap endavant amb una expressivitat que molt difícilment podrà conquerir mai un planeta ple de pau i de futur. Paradoxalment, però, el cartell és expressiu. Sense voler-ho ho és molt, perquè comunica d'una manera excepcional el moment vital que travessen els Comuns, un camí buit de contingut i d'originalitat, farcit d'incoherències flagrants.
Mentre l'extrema dreta arrasa per terra, mar i TikTok, amb missatges deliciosament populistes que saben acariciar aquelles espatlles que necessiten ser acariciades, els Comuns (i bona part de l'esquerra del país) opten pel no-res. Objectius blancs, genèrics, que creen rebuig a una audiència sovint massa jove i assedegada de respostes claríssimes, encara que aquesta claredat vagi lligada a la mentida o a la simplicitat. Per la pau. Pel planeta. Pel futur, diu Asens. Ni la pau, ni el planeta, ni el futur són conceptes que apel·lin a ningú en plena crisi dels valors democràtics més essencials a bona part d'Occident. Més aviat són lemes que inciten a caure en braços de totes les fòbies del catàleg ultra, en cas que la teva vida no estigui passant per una etapa esplèndida.
En defensa dels Comuns, però, cal dir que, quan han intentat parlar de coses tangibles, d'allò que la gent pot tocar amb els dits, l'experiment encara els ha sortit pitjor. L'escàndol del Hard Rock és per emmarcar. Després de petar-se uns pressupostos per evitar que el macrocasino posés la seva primera pedra a Tarragona, ara són ells els primers a pujar a l'excavadora per anar a fer les maniobres inicials en aquells terrenys condemnats. Tot sigui per apuntalar un govern progressista amb un repartiment encara més progressista de càrrecs. Tot sigui per sobreviure com a partit.
El cas és que Esquerra tampoc se'n surt gaire millor en aquests primers compassos de campanya. A Tomàs Molina l'estan esperant a cada cantonada. És el polític (?) que més franctiradors mediàtics té apuntant-lo des dels terrats de tota Catalunya, desitjant que pronunciï mitja frase banal per disparar-lo sense pietat. Uns trets que ja van sentir-se dijous a Badalona. Algú va creure que era una bona idea que Molina fes broma amb Eurovisió, que després del daltabaix electoral del 12-M, i enmig d'un ordre del dia europeu farcit de Palestines i Ucraïnes, als whatsapps dels catalans hi quedaria bé el mem del meteoròleg dient que la seva primera fita serà aconseguir que TV3 pogués participar en el gran festival europeu. En fi. Acabarà sent un mem anecdòtic, molt probablement, però haurà contribuït a perpetuar la percepció de sequera.
I després tenim el lema de Compromís. Aquest cop la formació ha triat Plantem cara, un concepte utilitzat altres vegades per altres esquerres. De què poden servir lemes com aquest a la joventut actual? No veuen, encara, que el públic a qui adrecen aquestes paraules vol plantar-los cara a ells, a tot el que encarna una part de l'esquerra d'avui, a la política superficial que genera debats aparentment inservibles, a les polítiques que eviten tractar a fons les realitats complexes? Fins a quin punt ens podrà sorprendre, doncs, que l'extrema dreta cavalqui alegrement per Europa a partir del 9 de juny?
Més llestos que ningú, Vox sentencia al seu cartell electoral Nos van a oir, exactament el que pensa el teu fill adolescent o la veïna d'un barri perifèric. I el PP, en el seu cos a cos amb Sánchez, apel·la a la ingent tropa que odia el president amb un Tu respuesta encertat i motivador, després del xou dels cinc dies. El 9 de juny aquesta gent faran el que voldran, no en tinguem cap mena de dubte, i ho faran perquè saben bé què vol la seva gent. Algú que parli el seu idioma.