Les puces i les paparres són paràsits externs que s'alimenten, sobretot, de la sang dels animals. Són bestioles molt freqüents a tot Europa que, a més, poden ser portadores de diverses malalties que poden arribar a afectar els humans. La principal diferència entre ambdós és que una paparra la pots veure, una puça és més difícil. S'identifiquen o bé per picors a la zona lumbar dels canins o per la femta, que surt en forma de rodonetes negres que s'enganxen al pèl de les mascotes.

Si el gos o gossa infectat té alguna malaltia, la puça o paparra que li succioni la sang, també la ingerirà i la podrà transmetre al pròxim animal o ésser humà que infecti. Aquestes bestioles poden transmetre malalties greus i s'ha d'estar alerta. La paparra, per exemple, pot infectar de la babesiosis, una malaltia poc comuna, greu i a vegades letal que deixa els animals amb febrícula i anèmia; l'ehrlichiosis monocítica, més habitual en zones tropicals o subtropicals, es caracteritza per una gran varietat de signes clínics, com ara pèrdua de pes, hemorràgies o senyals oculars, o l'hepatozoonosis, amb uns signes patogènics força complexos, perquè es manifesti cal tenir una altra infecció o estats d'immunosupressió. 

Les puces, en canvi, poden transmetre el dipylidium, un cuc que viu a l'intestí prim alimentant-se dels nutrients absorbits per la nostra mascota i que ocasiona picor anal; la dermatitis al·lèrgica per picada, una patologia de la pell que té una resposta al·lèrgica, sovint, de per vida; la bartonelosis, que presenta símptomes com l'hemorràgia nasal o problemes ossis, o l'hemoplasmosis, que es revela a través de l'anèmia, l'anorèxia o quadres de febre.

[h3] Tractament [/h3]

En cas que es detecti una paparra, els experts recomanen treure-la com abans, millor. Sempre, però, amb molta cura i amb materials adequats per no provocar conseqüències pitjors. En cas de dubte, és important consultar amb un especialista. També és rellevant que si detectem algun paràsit i tenim un altre animal a casa, mirem si aquest també el té i, després, netegem tot l'entorn en què es mouen les mascotes, sobretot fixant-nos en esquerdes a terra, catifes i zones fosques on solen buscar refugi. A més a més, és essencial aspirar l'habitatge i el cotxe a fons i netejar els coixins i les mantes a 60 graus, com a mínim. Per reforçar el grau de pulcritud, es poden fer servir esprais especialitzats o nebulitzadors.

Si, en canvi, el que té el caní són puces, l'ideal és realitzar un tractament amb aigua calenta i sabó o, inclús, vinagre. Hi ha alguns remeis fets ad hoc, com esprais de vinagre o coccions d'herbes, que poden ser d'ajuda amb una infecció lleu. Si el contagi és elevat el millor és tirar pel dret i recórrer a medicaments autoritzats. 

[h3] Prevenció [/h3]

Així i tot, el mètode més efectiu és la prevenció contra qualsevol dels dos tipus de paràsits. En aquest sentit, els experts recomanen els collarets que duren entre sis i vuit mesos o les pipetes, d'efectivitat mensual. També hi ha pastilles per protegir el gos abans que s'infecti o immediatament després, quan encara no s'ha estès massa la infecció. 

En qualsevol cas, si no estem segurs de si la nostra mascota té puces o paparres, demanem ajuda a un professional. Si la veiem inusualment cansada, amb febre, amb poca gana, inestable en moure's o té dolors articulars o musculars, anem al veterinari. Ens podríem estalviar mals majors.

 [plantillavirals]