Tinc una teoria. Sóc de les que crec que les dones que han tingut un part natural, en realitat són superheroïnes. Millors que la Ladybug, a elles no els hi cal cap poder sobrenatural per demostrar que són éssers superiors. Un part natural és sinònim de retorn a el vessant nostra més animal, i hi ha una part de mi que enveja profundament que hagin viscut aquest moment tan únic i salvatge. Crec que ha de tenir un punt de místic viure aquesta experiència. Tot i tot, cal una predisposició i un treball previ, que fan que no totes les dones tinguem les forces per viure-ho, o la necessitat de fer-ho.

D'acord, servidora no ha gestionat mai excessivament bé el dolor. Però quan les contraccions van començar a pressionar en el primer part, només demanava l'epidural. Era un part induït, perquè la criatura no volia sortir passades les 41 setmanes. Així que de seguida que l'oxitocina va començar a fer efecte, allò va ser una gran festa. La festa del dolor. I va ser després de la punxada de l'epidural, que aquest invent mèdic va entrar, indubtablement, en el top 5 de millors invents de la humanitat segons una la perspectiva d'una servidora.

Allò de "patiràs amb dolor", se'ns ha clavat entre cella i cella, i hem decidit que nosaltres no volíem parir amb dolor. Perquè ara demanem l'epidural (no ho fem cridant, tenim altra feina que posar-nos a cridar durant els parts!) quan durant segles les dones han parit a pèl. Sense heroïcitats. Ens hem acostumat a parts medicalitzats, i com tot, té un doble vessant.

No hi ha dubte que l'evolució de la medicina ha salvat la vida de moltes dones que per motius del tot diversos, potser no haurien sobreviscut a un part. Hem d'agrair aquests avenços, perquè el part ja no és una causa tan freqüent de mort de les mares (ni dels nadons). Tot i això, en molts casos una mala praxis en la que no es respecta el pla de part de les dones, ha servit per posar en entredit la tasca de personal sanitari poc respectuós.

Recordo que el part em provocava pànic. Pensar que una criatura em sortiria per l'entrecuix (en el millor dels casos), m'espantava des de sempre. Però després, un cop embarassada i amb el pas de les setmanes, aquest horror va anar desapareixent. És estrany veure com el que durant 30 anys t'ha semblat una situació angoixant i crítica, després es desdibuixa i perd importància. Entenc que hi ha massa emocions durant el procés d'embaràs, que fan que les prioritats agafin un nou ordre. També les prioritats de les pors.

Sigui com sigui, ara la lluita que hem de batallar les embarassades és la de tenir un part respectat. La de sentir-te el màxim de còmode amb el que estàs vivint, i part decisiva en com evolucionaran les coses. Fer-ho segura, i amb la informació necessària perquè puguis prendre les teves decisions.

Se'ns oblida, doncs, el més important: que sota el consell mèdic més sensat, la dona pugui decidir. Sobretot en situacions sense complicacions. Que un ginecòleg amb presses opti per una episiotomia per plegar abans, és una falta de respecte, però també un perill. Apel·lar a que la criatura està patint (sense que sigui així), per córrer a una cesària, no és just. Com tampoc ho és pensar que tothom actua així. La clau és trobar la persona adequada perquè t'acompanyi com tu vols viure-ho. I després, entre tots, fer-ho el millor que es pot.