31
de gener
de
2020, 11:42
Actualitzat:
12:04h
L’efemèride ha passat desapercebuda pel gran públic. Però no per això és menys rellevant i precisament per aquesta desconeixença cal fer-la visible. La Fundació Jaume Bofill ha celebrat 50 anys d’història. Es tracta d’una fundació privada creada l’any 1969, en ple tardo franquisme i enmig d’un moment històric d’efervescència social i política al món occidental. La Fundació pretén promoure el coneixement, la reflexió i el debat al nostre país i advoca, alhora, per la transformació social. La seva visió actual és ben clarificadora en aquest sentit: esdevenir una institució capacitada per a la detecció de les qüestions més rellevats de l’escenari social amb l’objectiu de generar coneixement útil per a l’acció.
La mateixa Bofill explicita el que anomena com a "preocupacions fundacionals": estimular els valors de la democràcia i de la participació entre els conciutadans, promoure models socials i polítics que afavoreixin la igualtat social i contribuir a l’afirmació nacional de Catalunya. Pels que no la coneixeu, ha anat transitant des de l’anàlisi social ampli (sociologia, polítiques socials i culturals, equitat i desigualtats) a focalitzar-se al voltant de l’educació, les polítiques educatives i el seu context social a Catalunya. Sens dubte, amb els pas dels anys, ha esdevingut un think tank referent en l’àmbit educatiu. La decisió de focalitzar-se en les polítiques educatives va ser derivada d’entendre que al segle XXI l’educació és la clau de volta per generar un país amb una cultura política madura, de qualitat democràtica i que pugui superar les desigualtats i integrar a tots els ciutadans i ciutadanes.
El que m’interessa destacar de la Bofill és la seva idiosincràsia organitzativa i el seu rol estratègic. Efectivament, jo la defineixo com una organització de frontera que crea valor social, en aquest cas en l’àmbit educatiu. Organització de frontera perquè pretén generar una xarxa de coneixement i connectar els diversos actors del sistema educatiu: les administracions públiques, els centres docents i escoles, les famílies, les institucions socials i culturals, els ens locals, les universitats i centres acadèmics i de recerca, etc. Exerceix una funció de ròtula institucional molt necessària i al mateix temps complexa, que mira de trencar les barreres entre organitzacions per justament crear valor afegit. La Fundació Bofill no és un centre de recerca ni un departament universitari; tampoc pretén suplantar la funció de l’administració pública en l’àmbit educatiu. No és una proveïdora de serveis educatius. És, sobretot, un node de connexió, de difusió del coneixement, de debat i proposta per fer avançar l’educació i la societat catalana. I en aquesta funció intersticial trobem la seva fortalesa. Cal destacar, en aquest sentit, que la Bofill ha sabut caminar al llarg dels anys, amb encert, amb uns patronats independents i proactius que l’han fet créixer i consolidar-se, així com amb directors i equips tècnics altament professionalitats que l’han permès fer un pòsit de bon govern i encertada gestió, àgil i atenta a les necessitats i demandes del sector educatiu. La mateixa Fundació afirma que l’organització, més enllà de l’equip tècnic propi, la constitueix, de facto, una extensa xarxa d’expertes i experts (acadèmics, tècnics de les administracions, analistes, practitioners, activistes) que són els que aporten el coneixement per a fer prospectiva i anàlisi i dur a terme iniciatives de canvi.
En ocasions he manifestat públicament que tant de bo el país disposés d’altres organitzacions similars en d’altres àmbits de la vida social i les polítiques públiques. Per exemple, en l’àmbit dels serveis socials. Aquest tipus d’organitzacions tracten de convertir el coneixement en quelcom útil per a l’acció pública; fomenten l’avaluació per a la presa de decisions informada; posen en pràctica projectes estratègics multi actor pel bé del sector; generen debats col·lectius en àmbits estratègics de present i de futur; fan d’antena a l’hora d’estudiar les polítiques i les pràctiques en d’altres països i sistemes. Exactament tot el que intenta dur a terme la Fundació Jaume Bofill. Segons els meu judici, amb una encertada orientació i amb resultats més que satisfactoris.
Alguns dels exemples que il·lustren la tasca de la Fundació en l’àmbit educatiu a casa nostra són les publicacions, siguin periòdiques com l’Anuari de l’educació o monogràfiques, i que compten amb els especialistes i experts acadèmics de les diverses temàtiques analitzades. També projectes de llarg recorregut com l’impuls de les escoles Magnet (entre institucions i escoles), el programa Lexcit per promoure la lectura entre els infants i joves o la participació en el programa Escola Nova 21 d’innovació educativa. En l’anàlisi d’impacte de les polítiques i pràctiques educatives, tals com la sèrie d’estudis Què funciona en educació? En el treball de xarxa, connectant actors i transferint coneixement entre ells: per exemple, el foment dels EdCamps, la Crida Educació 360, l’impuls de l’Aprenentatge Servei o les jornades i debats periòdics. O en l’estudi i la proposta en aspectes clau com l’equitat educativa, les desigualtats i la segregació, o els horaris educatius, entre d’altres.
Com a societat ens convé reconèixer i donar suport a organitzacions com la Fundació Bofill. En aquest cas, amb una història de cinquanta anys en l’àmbit del coneixement, la reflexió i l’acció concertada educativa. Organitzacions de frontera que creen valor social. Amb rigor i alhora amb independència. La seva visió i la seva tasca fan créixer la democràcia, generen coneixement intersticial, eixamplen el teixit social i el fan més robust. Per molts anys.
La mateixa Bofill explicita el que anomena com a "preocupacions fundacionals": estimular els valors de la democràcia i de la participació entre els conciutadans, promoure models socials i polítics que afavoreixin la igualtat social i contribuir a l’afirmació nacional de Catalunya. Pels que no la coneixeu, ha anat transitant des de l’anàlisi social ampli (sociologia, polítiques socials i culturals, equitat i desigualtats) a focalitzar-se al voltant de l’educació, les polítiques educatives i el seu context social a Catalunya. Sens dubte, amb els pas dels anys, ha esdevingut un think tank referent en l’àmbit educatiu. La decisió de focalitzar-se en les polítiques educatives va ser derivada d’entendre que al segle XXI l’educació és la clau de volta per generar un país amb una cultura política madura, de qualitat democràtica i que pugui superar les desigualtats i integrar a tots els ciutadans i ciutadanes.
El que m’interessa destacar de la Bofill és la seva idiosincràsia organitzativa i el seu rol estratègic. Efectivament, jo la defineixo com una organització de frontera que crea valor social, en aquest cas en l’àmbit educatiu. Organització de frontera perquè pretén generar una xarxa de coneixement i connectar els diversos actors del sistema educatiu: les administracions públiques, els centres docents i escoles, les famílies, les institucions socials i culturals, els ens locals, les universitats i centres acadèmics i de recerca, etc. Exerceix una funció de ròtula institucional molt necessària i al mateix temps complexa, que mira de trencar les barreres entre organitzacions per justament crear valor afegit. La Fundació Bofill no és un centre de recerca ni un departament universitari; tampoc pretén suplantar la funció de l’administració pública en l’àmbit educatiu. No és una proveïdora de serveis educatius. És, sobretot, un node de connexió, de difusió del coneixement, de debat i proposta per fer avançar l’educació i la societat catalana. I en aquesta funció intersticial trobem la seva fortalesa. Cal destacar, en aquest sentit, que la Bofill ha sabut caminar al llarg dels anys, amb encert, amb uns patronats independents i proactius que l’han fet créixer i consolidar-se, així com amb directors i equips tècnics altament professionalitats que l’han permès fer un pòsit de bon govern i encertada gestió, àgil i atenta a les necessitats i demandes del sector educatiu. La mateixa Fundació afirma que l’organització, més enllà de l’equip tècnic propi, la constitueix, de facto, una extensa xarxa d’expertes i experts (acadèmics, tècnics de les administracions, analistes, practitioners, activistes) que són els que aporten el coneixement per a fer prospectiva i anàlisi i dur a terme iniciatives de canvi.
En ocasions he manifestat públicament que tant de bo el país disposés d’altres organitzacions similars en d’altres àmbits de la vida social i les polítiques públiques. Per exemple, en l’àmbit dels serveis socials. Aquest tipus d’organitzacions tracten de convertir el coneixement en quelcom útil per a l’acció pública; fomenten l’avaluació per a la presa de decisions informada; posen en pràctica projectes estratègics multi actor pel bé del sector; generen debats col·lectius en àmbits estratègics de present i de futur; fan d’antena a l’hora d’estudiar les polítiques i les pràctiques en d’altres països i sistemes. Exactament tot el que intenta dur a terme la Fundació Jaume Bofill. Segons els meu judici, amb una encertada orientació i amb resultats més que satisfactoris.
Alguns dels exemples que il·lustren la tasca de la Fundació en l’àmbit educatiu a casa nostra són les publicacions, siguin periòdiques com l’Anuari de l’educació o monogràfiques, i que compten amb els especialistes i experts acadèmics de les diverses temàtiques analitzades. També projectes de llarg recorregut com l’impuls de les escoles Magnet (entre institucions i escoles), el programa Lexcit per promoure la lectura entre els infants i joves o la participació en el programa Escola Nova 21 d’innovació educativa. En l’anàlisi d’impacte de les polítiques i pràctiques educatives, tals com la sèrie d’estudis Què funciona en educació? En el treball de xarxa, connectant actors i transferint coneixement entre ells: per exemple, el foment dels EdCamps, la Crida Educació 360, l’impuls de l’Aprenentatge Servei o les jornades i debats periòdics. O en l’estudi i la proposta en aspectes clau com l’equitat educativa, les desigualtats i la segregació, o els horaris educatius, entre d’altres.
Com a societat ens convé reconèixer i donar suport a organitzacions com la Fundació Bofill. En aquest cas, amb una història de cinquanta anys en l’àmbit del coneixement, la reflexió i l’acció concertada educativa. Organitzacions de frontera que creen valor social. Amb rigor i alhora amb independència. La seva visió i la seva tasca fan créixer la democràcia, generen coneixement intersticial, eixamplen el teixit social i el fan més robust. Per molts anys.