No és cap pose ni cap impostura si us dic que de veritat em seduiria la idea de veure una ciutat com Barcelona paralitzada –o semiparalitzada- per culpa de la vaga feminista d’avui. Potser és molt forta la paraula “paralitzar”, potser a algú li fa certa por, o cert rebuig o la considera exagerada. Jo no crec que sigui exagerada i, sigui com sigui, d’exageracions la vida n’és plena i em sembla que l’objectiu bé s’ho val.

Vull dir que em semblaria bé si arribo a la parada del metro i descobreixo que hi ha menys metros perquè hi ha conductores i treballadores de Transports Metropolitans de Barcelona que han decidit fer vaga. I treballadors (en masculí) també. Prendré paciència i esperaré. O com que potser ja n’estic assabentat abans, aniré caminant o sortiré amb més temps de casa o canviaré de plans. I si vaig a l’oficina bancària i em passa una cosa similar doncs faré una cosa similar. I igual al mercat, a la botiga de diaris, al forn, al supermercat, a la consulta del metge –si no és una cosa urgent–, a la sabateria, a la cafeteria de la cantonada, a l’òptica, a la llibreria, a la papereria i a cal barber.

Fa anys, quan encara la rauxa i l’egoisme desmesurat em dominaven més que ara, pensava que les vagues molestaven una mica. Que predominava aquella molesta sensació d’obligar-te a fer-la. Encara ara penso, esclar, que les vagues les ha de fer qui vulgui fer-les, però de seguida hi afegeixo el pensament de la necessitat de fer-ne, de la causa que les empara i de com poden fer la nostra vida individual i col·lectiva una mica millor. En el cas d’avui, la motivació i els beneficis són més que obvis i evidents i qualsevol persona amb un mínim d’intel·ligència ho hauria d’entendre i sentir-hi total empatia.

M’agrada la idea del col·lapse momentani de la ciutat. M’agrada pensar que Barcelona mereix i necessita una vaga de dones. M’agrada la idea de fer explícit que sense elles el món no avança. M’agrada la idea de voler anar a agafar el metro i no poder perquè els accessos estan tancats. M’agrada la idea de no poder creuar un carrer perquè una manifestació de dones el col·lapsa. De dones i d’homes. Perquè m’agrada la idea de manifestar-m’hi jo també.

“Paralitzar” i “col·lapse” sonen bé. Serem tan immadurs i infantils com per no acceptar-les? Ves si no serà bonica Barcelona tenyida de lila i el desig que potser així algun dia s’acabin les injustícies que està a les nostres mans poder fer que s’acabin. N’hi ha que són encara més sagnants i doloroses i que se’ns escapen de les mans. Aquesta de la que avui parlem és tangible, propera, objectivament erradicable. Seràs tan babau, tan poca cosa, tan miserable com per negar-ho i no fer-hi res.