Arriba Nadal i sempre tornen els dubtes clàssics que no moren mai: que la *Nitbona és la nit de Nadal, que la *Nitvella és la nit de Cap d’Any, que *Feliç Nadal és Bon Nadal, que diem *els Nadals quan són un simple Nadal, que el *cagatió va sense el prefix caga-, etc. Ja és tradició recordar-ho cada any perquè tenim una llengua tan interferida que sempre va bé fer-ne memòria per als més despistats.
Però avui em centraré en la nit de Cap d’Any (recordem que Cap d’Any vol dir ‘primer dia de l’any’, i no l’últim) i, concretament, en coses que fem servir per amenitzar la vetllada: el cotilló. El cotilló, per als despistadíssims, és el conjunt de serpentines, confeti, barrets, espanta-sogres i altres complements habituals en algunes festes. I ara flipareu! Perquè els diccionaris de referència només entren el mot com a tipus de dansa (‘dansa que s’executava generalment a la fi d’un ball de societat, amb acompanyament de valsos i de masurques’). Originàriament, és un gal·licisme derivat de cotillon: un tipus de ball provinent de França inventat al voltant de 1700 per ser ballat per parelles de quatre formant una espècie de quadrat. Meravella! Està molt bé que els diccionaris vulguin mantenir el sentit original, però no fotem, és més popular el conjunt de serpentinetes que no pas el ball.
Si queda cap ésser humà al planeta Terra que us digui Avui ballarem el cotilló, que sapigueu que no és un estil de perreo. Informació de servei. Per què els diccionaris de referència es resisteixen a fer aquesta extensió de significat?? No té ni cap ni peus que no hi sigui. Quan us surti al Paraulògic amb aquesta definició originària, mantingueu la calma. Ara que ve Nadal, trobo més greu que no aparegui al diccionari normatiu aquesta definició de cotilló que no pas que no aparegui el mot tiet, tieta. Ho deixo anar així, per provocar.
I ara passem del cotilló a un objecte que hi ha a dins d’aquesta bossa llampant i plena de coloraines per fer gresca i xerinola: l’espanta-sogres. Espanta-sogres fa la pinta que és un nom inventat per un cunyat, el mateix cunyat que heu d’aguantar durant les festes de Nadal. En castellà és matasuegras i en francès també va en la mateixa línia: langue de belle-mère o sans-gêne. En italià, també fan anar la “llengua de la sogra”, literalment. En general, les llengües romàniques han tirat per aquí. Evidentment, ja sabem que és perquè les sogres tenen fama de tenir la llengua massa llarga, oi? La tradició cap a les dones no enganya en els aspectes més pragmàtics de la llengua. Tal com us deia, un nom digne d’una gracieta de cunyat. En canvi, les llengües germàniques, com ara l’anglès o l’alemany, han tirat cap a la forma descriptiva i sense cap connotació pejorativa: en anglès, party horn, party blower, party pipe, party elephant, party blowout, party noisemaker o blow tickler; en alemany, Luftrüssel, entre d’altres. En resum, “banya de festa”, “canó de festa”, “trompa de festa”, “tronc d’aire”, etc.
Vist el panorama i que la llengua evoluciona, proposo actualitzar el concepte i dir-ne espantacunyats, que d’aquesta manera ens estalviem el dubte de si va amb guionet o no. Si no, qualsevol traducció literal de l’anglès sempre serà molt millor que aquest nom tan desafortunat. Quin micromón nadalenc hem obert, oi?
Tornant a la temàtica de Cap d’Any, sempre va bé saber que hi ha un sinònim ben antic de Cap d’Any, i és Ninou. És un nom molt antic que es fa servir a diversos llocs del Principat i del País Valencià, mot que ja es troba en la Crònica del rei En Pere el Cerimoniós (segle XIV), contracció del llatí dies anni novi ‘dia de l’any nou’. També té un altre sentit ben curiós relacionat amb la festivitat i cito literalment l’Alcover-Moll:
“Estrena en diners o en llepolies, que es dona el dia de cap d'any a les criatures que feliciten per la diada (Bonansa, Sort, Pobla de S., Vall d'Àger). Quan els nois van a les cases a felicitar, diuen: «Voleu dar-nos ninou, avui que és bon dia?» i els donen diners o botifarra o altra cosa de menjar (Pobla de S.). De l'anada dels infants a felicitar, se'n diu «anar a ninou» (Bonansa). A Àger, la fórmula petitòria dels infants és: «Mos voleu fer de ninou, que us guardarem la vaqueta i el bou?»”
Si algú us diu Bon Ninou!, celebreu-ho amb orgull, que és una fórmula tradicional que cal conservar. És el nostre “trick or treat” català (perdó: paga o plora, crit o confit, entre d’altres).