Sant Jordi és l’època de l’any en què, aparentment, hi ha més felicitat per quilòmetre quadrat. Què passa amb el feliç i amb tanta felicitat? Per desitjar a algú una bona diada, tenim la forma més tradicional amb Bon, bona, anteposat a un nom com a fórmula de felicitació d’un període de temps o d’un esdeveniment: bon dia, bon cap de setmana, bon viatge, bones vacances, bon Sant Jordi, bona Diada... Que un dia diem Feliç Dia Internacional dels Pets? Doncs no passaria res perquè aquest dia encara no existeix i aquest ús de feliç, normativament, no es condemna en expressions que no tenen un grau de fixació tan alt com les formes que hem esmentat anteriorment. Però realment s’ha convertit en una autèntica plaga i absolutament tot és feliç, en part gràcies també a les xarxes socials i al postureig d’aparentar una vida absolutament meravellosa tot sovint.
D’altra banda, també tenim l’ús de feliç acompanyat dels verbs ser o estar. N’hi ha que són feliços i n’hi ha que *estan feliços. Encara diria més! N’hi ha que no paren de dir que *estan feliços i no s’adonen que és impossible. Ja fa massa temps que tothom està feliç, un calc de l’anglès I’m happy que s’ha instal·lat fa temps, també vehiculat pel castellà. Hem de recordar que estar és un estat transitori, passatger; mentre que ser indica permanència. És a dir: pots estar contenta, però ets feliç. Actualment, els sentits es barregen i creem aquest híbrid que sona intens i meravellós per anomenar accions puntuals. A més a més, hi ha l’afegit que feliç és un adjectiu invariable i content, contenta no. I què vull dir amb això? Doncs que no seria la primera vegada que en una traducció es canvia està content per està feliç per una qüestió de llenguatge inclusiu. Si un personatge és no-binari i ho voleu explicitar, es pot flexionar amb la desinència -i (contenti), però no hi poseu feliç perquè hi ha un matís que es perd. També hi ha altres adjectius invariables per no marcar desinències: està radiant, està alegre o està radiant d’alegria.
Deixant de banda l’ús estrictament lingüístic i posant-nos una mica filosòfics, els catalans és impossible que siguem feliços durant una llarga temporada, no podem viure en un estat permanent de felicitat perquè sempre hi ha alguna cosa que ens pot amargar l’existència. Com a molt, estem contents i ens agrada el cofoisme, aquella cosa del “tot anirà bé”. Així que feu el favor d’estar més contents i de ser menys feliços... És molt millor estar més content que un gínjol que feliç com un anís. Clarament, aquesta segona expressió s’ha inventat per buscar-hi la rima fàcil i no té cap mena de sentit, oi? En canvi, el gínjol ja desprèn alegria només de pronunciar-ho. Poca broma... L’origen de l’expressió és incert, però sembla que els catalans tenim certa tendència a considerar que els fruits petits (com els gínjols o els pèsols) fan goig i, per tant, transmeten alegria. Al pot petit hi ha la bona confitura i la teoria és bona. M’hi jugo un pèsol que és certa!
No voldria acabar aquest article santjordiesc sense recordar que hi ha diverses formes tradicionals de dir que estimem algú, que sortim amb algú i també que n’estem penjats:
- Estar-ne molt d’algú. És una expressió afectiva que es troba a faltar a tot arreu, en els mitjans i en doblatge també, i no només indica enamorament, sinó proximitat afectiva: N’està molt de laiaia. Recordeu que és una expressió que es construeix amb el pronom feble en sempre (no direm mai *Està molt de la mare encara que s’expliciti el complement verbal).
- Festejar: Aquest verb boniquíssim s’està perdent per l’expressió llarga i avorrida sortir amb algú. Sí que és cert que originàriament vol dir ‘tenir relació, dues persones, amb intenció de casar-se’ (per exemple: Ja fa deu anys que festegen). Crec que és hora d’ampliar-ne la definició perquè actualment encara és molt viu a les Illes i al País Valencià i també vol dir ‘sortir amb algú’, sense cap més intenció.
- Enfigar-se. És un verb tan meravellós que es mereix que ens enfiguem de persones, independentment del sexe. La definició del diccionari normatiu justeja i molt: ‘Sentir una forta atracció sexual per una dona’. Enfiguem-nos de qui sigui, però lluïm-lo, traguem-lo a passejar i fem-lo servir!
- Encaterinar. Vol dir ‘encapritxar, enamoriscar, embadalir’. Té una sonoritat que encisa, oi? I realment se’n fa poc ús... Aquest verb l’he triat, a part de la sonoritat, perquè té una etimologia ben curiosa: és un derivat de Caterina, amb sentit irònic, potser maliciós, del nom de la santa verge, passant a la idea indulgentment pejorativa d'innocent.