A l'ajuntament de Prada, capital de la comarca nord-catalana del Conflent, onegen de costat la senyera, la tricolor republicana i la bandera d'Europa. Al fons, el Canigó rememora els versos de mossèn Cinto Verdaguer i, de més a prop, la plaça de la vila llueix engalanada de banderoles catalanes i franceses. Així és Prada, una població que des de fa 47 anys hostatja la Universitat Catalana d'Estiu (UCE), que va acollir Pau Casals durant l'exili i on està enterrat Pompeu Fabra.

A l'entrada i la sortida del poble, cartells bilingües (català i francès) donen la benvinguda a Prada/Prades, localitat que cada estiu celebra el Festival Pablo Casals (sic) i alhora manté, a una paret lateral de l'ajuntament, un cartell amb les frases 'Pau Casals: I'm a catalan, jo sóc català, i tots nosaltres també'. A la papereria del poble es ven merchandising català, amb senyeres, estelades, barretines i postals de sardanistes i a pocs passos el Casal del Conflent anuncia, en català, les properes actuacions de la colla castellera Pallagos del Conflent.
 
Ara bé, aquesta catalanitat conviu amb una realitat francesa. Aquesta és la llengua omnipresent a tota la retolació, malgrat alguns carrers, pocs, tinguin també el nom en català, i aquesta és també la llengua aclaparadorament majoritària dels seus habitants, més enllà d'un ús gairebé testimonial de la llengua catalana.

Així és, si més no a ulls dels catalans del sud, la realitat de Prada i, per extensió, de Catalunya Nord. Un país que combina l'orgull de la tradició catalana amb un dia a dia clarament francès.