25
de maig
de
2022, 16:25
Actualitzat:
21:29h
En la darrera setmana hem conegut l’existència d’una nova malaltia contagiosa, la verola del mico. Ha estat perquè han aparegut casos en poblacions europees; tanmateix, el primer cas de verola del mico en humans es va descriure el 1970 en un nounat d’una regió de la República del Congo, on la verola havia estat erradicada el 1968. La malaltia havia estat descrita per primera vegada el 1958 en colònies de micos dedicats a la recerca, d’aquí el nom.
L’agent infecciós de la verola del mico és un ortopoxvirus, de la mateixa família que el virus de la verola; per això causa una malaltia amb símptomes semblants, però menys greus. I és una zoonosi, ja que el virus que la provoca és transmès a persones a partir de diversos animals salvatges, com ara rosegadors i primats; mentre que la transmissió persona a persona és limitada.
Fins fa poc, l’afectació per verola del mico es limitava a casos esporàdics a països del centre i l’oest d’Àfrica; menys freqüentment, es declaraven casos importats a països occidentals, com ara als Estats Units o al Regne Unit. Malgrat això, en les darreres dècades, la freqüència i la dimensió dels brots a les poblacions humanes han augmentat constantment. El brot actual afecta poblacions humanes en diversos països de diverses regions del món.
La vacuna contra la verola mantenia sota control també la verola del mico. Ara bé, quan el 1980, l'Assemblea Mundial de la Salut va declarar erradicada la verola es van concloure les campanyes de vacunació rutinària contra aquesta malaltia. La manca d’inòcul va reduir notòriament la proporció de persones protegides contra la verola del mico, cosa que ha permès que hagi emergit com la infecció per ortopoxvirus més important en humans.
En reduir-se la immunitat contra la verola, la verola del mico ha anat prenent espai, sobretot a les regions de l'Àfrica central i occidental on el virus és endèmic. S’estima per exemple que, en països com la República Democràtica del Congo, les defenses de la població van caure del 85% a principis dels anys vuitanta, i al 60% el 2012. El 2020, a la RDC hi va haver més de 4.000 casos sospitosos i almenys 171 morts. Com també ha disminuït la immunitat del bestiar contra espècies d'aquesta família de virus, el potencial epidèmic de la verola del mico pot continuar augmentant, ja que es facilita que es propagui més fàcilment d'animals a humans i de persona a persona. Tot plegat afavoreix, en conseqüència, el risc d'un brot important.
Així que a Europa s’esperava tard o d’hora un augment sense precedents de casos de verola del mico. I el tenim. Hi contribueixen els desplaçaments de tota mena dins la globalització en què vivim; i la fi de la vacunació mundial contra la verola. El nostre nivell d'immunitat davant dels ortopoxvirus és gairebé nul. Potser persones de 50 anys o més tinguin una certa immunitat; però la resta, no; de manera que som altament susceptibles davant la malaltia.
Ara bé, la capacitat de contagi d'humà a humà és limitada, la cadena de transmissió documentada més llarga és de sis generacions (del virus), el que significa que la darrera persona infectada en una cadena és a sis contactes de distància de la persona malalta original. La malaltia es propaga pel contacte amb fluids corporals, lesions a la pell o a les superfícies mucoses internes, com ara la boca o la gola, gotes respiratòries i objectes contaminats.
Com en els altres casos, la vigilància reclama identificar ràpidament els casos per proporcionar una atenció clínica òptima i, òbviament, protegir els treballadors sanitaris de primera línia. Per evitar la propagació al màxim i aturar el brot com més aviat possible, cal trencar les cadenes de transmissió entre humans, adaptant mesures efectives de control i prevenció, com ara aïllar els casos; i cal identificar i gestionar els contactes. Per ara, res nou.
S’ha valorat si l'augment de casos de la verola del mico ha estat causat per una mutació del virus cap a formes més transmissibles, com ha anat succeint amb el coronavirus. I la resposta dels estudis de les seqüències dels virus és que, per ara, no s’ha trobat cap evidència que el virus hagi mutat en aquesta direcció. Les seqüències estudiades coincideixen amb les soques que van arribar a països occidentals ara fa quatre anys. Ara bé, se segueix estretament la composició dels virus per avaluar si les noves mutacions canvien el seu comportament.
Així que, tot i que l’abast i l’impacte que pot tenir el brot epidèmic de verola del mico encara no són clars, tot apunta que el brot es pot contenir. També perquè, degut a la taxa de mutació més baixa del virus que la provoca, no s’espera un creixement explosiu de contagis per diferents soques en la població general com va succeir amb el coronavirus. Tot i això, segons els estudis epidemiològics, el brot podria continuar durant diversos mesos, ja que s'alenteix el rastreig de contactes però no s’atura la transmissió. El que ens ofereix aquest brot és una oportunitat per proposar campanyes de vacunació als països on el virus és endèmic. Perquè pandèmies en seguiran venint.
L’agent infecciós de la verola del mico és un ortopoxvirus, de la mateixa família que el virus de la verola; per això causa una malaltia amb símptomes semblants, però menys greus. I és una zoonosi, ja que el virus que la provoca és transmès a persones a partir de diversos animals salvatges, com ara rosegadors i primats; mentre que la transmissió persona a persona és limitada.
Fins fa poc, l’afectació per verola del mico es limitava a casos esporàdics a països del centre i l’oest d’Àfrica; menys freqüentment, es declaraven casos importats a països occidentals, com ara als Estats Units o al Regne Unit. Malgrat això, en les darreres dècades, la freqüència i la dimensió dels brots a les poblacions humanes han augmentat constantment. El brot actual afecta poblacions humanes en diversos països de diverses regions del món.
La vacuna contra la verola mantenia sota control també la verola del mico. Ara bé, quan el 1980, l'Assemblea Mundial de la Salut va declarar erradicada la verola es van concloure les campanyes de vacunació rutinària contra aquesta malaltia. La manca d’inòcul va reduir notòriament la proporció de persones protegides contra la verola del mico, cosa que ha permès que hagi emergit com la infecció per ortopoxvirus més important en humans.
En reduir-se la immunitat contra la verola, la verola del mico ha anat prenent espai, sobretot a les regions de l'Àfrica central i occidental on el virus és endèmic. S’estima per exemple que, en països com la República Democràtica del Congo, les defenses de la població van caure del 85% a principis dels anys vuitanta, i al 60% el 2012. El 2020, a la RDC hi va haver més de 4.000 casos sospitosos i almenys 171 morts. Com també ha disminuït la immunitat del bestiar contra espècies d'aquesta família de virus, el potencial epidèmic de la verola del mico pot continuar augmentant, ja que es facilita que es propagui més fàcilment d'animals a humans i de persona a persona. Tot plegat afavoreix, en conseqüència, el risc d'un brot important.
Així que a Europa s’esperava tard o d’hora un augment sense precedents de casos de verola del mico. I el tenim. Hi contribueixen els desplaçaments de tota mena dins la globalització en què vivim; i la fi de la vacunació mundial contra la verola. El nostre nivell d'immunitat davant dels ortopoxvirus és gairebé nul. Potser persones de 50 anys o més tinguin una certa immunitat; però la resta, no; de manera que som altament susceptibles davant la malaltia.
Ara bé, la capacitat de contagi d'humà a humà és limitada, la cadena de transmissió documentada més llarga és de sis generacions (del virus), el que significa que la darrera persona infectada en una cadena és a sis contactes de distància de la persona malalta original. La malaltia es propaga pel contacte amb fluids corporals, lesions a la pell o a les superfícies mucoses internes, com ara la boca o la gola, gotes respiratòries i objectes contaminats.
Com en els altres casos, la vigilància reclama identificar ràpidament els casos per proporcionar una atenció clínica òptima i, òbviament, protegir els treballadors sanitaris de primera línia. Per evitar la propagació al màxim i aturar el brot com més aviat possible, cal trencar les cadenes de transmissió entre humans, adaptant mesures efectives de control i prevenció, com ara aïllar els casos; i cal identificar i gestionar els contactes. Per ara, res nou.
S’ha valorat si l'augment de casos de la verola del mico ha estat causat per una mutació del virus cap a formes més transmissibles, com ha anat succeint amb el coronavirus. I la resposta dels estudis de les seqüències dels virus és que, per ara, no s’ha trobat cap evidència que el virus hagi mutat en aquesta direcció. Les seqüències estudiades coincideixen amb les soques que van arribar a països occidentals ara fa quatre anys. Ara bé, se segueix estretament la composició dels virus per avaluar si les noves mutacions canvien el seu comportament.
Així que, tot i que l’abast i l’impacte que pot tenir el brot epidèmic de verola del mico encara no són clars, tot apunta que el brot es pot contenir. També perquè, degut a la taxa de mutació més baixa del virus que la provoca, no s’espera un creixement explosiu de contagis per diferents soques en la població general com va succeir amb el coronavirus. Tot i això, segons els estudis epidemiològics, el brot podria continuar durant diversos mesos, ja que s'alenteix el rastreig de contactes però no s’atura la transmissió. El que ens ofereix aquest brot és una oportunitat per proposar campanyes de vacunació als països on el virus és endèmic. Perquè pandèmies en seguiran venint.