[nointext]
Rep El Despertador cada matí al teu correu

23 de juliol, eleccions espanyoles. Arriben en un context advers per a l'independentisme. Després de la patacada a Barcelona, que els partits intenten convertir en reactiva mantenint presents Xavier Trias o Ernest Maragall; sense acabar de fer net de la ressaca del procés; i amb els actors polítics encara incapaços de bastir una estratègia unitària i dedicant-se, si més no fins ara, a airejar els draps bruts dels darrers anys. Pere Aragonès ha intentat, des que és president, posar en pràctica la unitat a l'entorn la taula de negociació primer, de l'acord de claredat després, i darrerament del front democràtic.

Però Junts, la CUP, l'ANC i el Consell de la República s'han negat a acompanyar-lo en totes i cadascuna d'aquestes iniciatives. Ni uns ni altres són, però, capaços de proposar estratègies que generin consensos amplis (ni entre ells es posen d'acord) o que apareguin com a transitables. L'acció combinada entre la corrosiva i persistent crítica d'amplis sectors de l'independentisme i la poca lleialtat i compliment dels acords de Pedro Sánchez, sumats a errors dels intèrprets de la partitura, han debilitat la posició d'ERC en relació amb la resolució del conflicte. No hi ha hagut ni amnistia ni referèndum, i els indults o la reforma del codi penal, als que s'han abocat molts esforços polítics, han tingut un efecte polític discret.

L'independentisme oficial busca que les eleccions del 23-J canviïn el paradigma en la relació amb el PSOE —això si Sánchez en surt en condicions de reeditar la coalició— i per això fins i tot es plantegen algun tipus de plataforma reivindicativa conjunta de mínims per investir-lo. Segur que seria bona iniciativa, però estarà condemnada al fracàs si algú pensa que Sánchez o qualsevol altre president espanyol estan disposats a canviar aquest setembre una investidura o uns pressupostos per un referèndum. Sumar i Yolanda Díaz, que eviten qualsevol flirteig rupturista, tampoc hi ajudaran com ho hauria d'haver fet Pablo Iglesias. Cal molt més, en tots els àmbits, el primer Catalunya endins, que disposar d'un grapat de vots al Congrés perquè un dirigent del PSOE o el del PP es "rifi" la sobirania nacional espanyola.

L'altra necessitat que es planteja és la d'estar "preparats" per un govern PP-Vox, entre altres coses perquè no sembla que les crides a que PP i PSOE es garanteixin suport mutu si són els més votats per no dependre dels ultres o dels actuals socis de Sánchez hagin de prosperar. Vist el que passa al País Valencià o a les Illes amb Vox i quin és el seu programa és raonable pensar que si arriben al govern espanyol, Catalunya i la Generalitat seran l'objectiu a abatre. I no estan precisament blindades.

En aquest context prosperen aquests dies les campanyes de diversa índole i abast a favor de l'abstenció o el vot nul que ja es van assajar a les municipals del 28-M amb lemes com ara "que us bombin". Els resultats de 2019 havien estat excel·lents per al sobiranisme i ara molts independentistes decebuts o cansats es van quedar a casa. ERC va perdre 300.000 vots, però no van anar, ni de bon tros, a parar en massa a Junts o la CUP. Molts votants han deixat de fer confiança en Esquerra i la seva recepta, però no l'han dipositada en qui assegura tenir-ne de millors. Les crides arriben de l'ANC, que dubta entre el nul i l'abstenció si els partits no tan sols es presenten dient el que ells volen sinó de la forma en la que ells volen (amb una única llista que esborri matisos ideològics), i també d'altres grups i personalitats més o menys pintoresques del panorama polític. 

Ho alimenten els que se senten estafats pels líders del procés, que el 2017 es van quedar a mitges; els qui han provat d'aixecar una oferta política —sigui Primàries o el FNC— i han fracassat; o els que aspiren a desgastar les actuals i animar-ne una de nova, com ara Clara Ponsatí, que continua gaudint de la condició material d'eurodiputada de Junts i que ha tornat a Catalunya gràcies a la reforma del codi penal acordada per ERC. Són sectors que fins ara estaven majoritàriament vinculats a Junts i a Carles Puigdemont i Laura Borràs, però que se n'han desentès davant del gir liderat per Jordi Turull i l'ànima convergent i d'un desbordament que no s'albira. 

Els independentistes tenen —com els militants de l'esquerra catalana i l'espanyola— motius per sentir-se decebuts amb els seus líders després d'alimentar expectatives que no han satisfet. Però em temo que la solució no és l'antipolítica i el populisme —que generen monstres com Vox o Aliança Catalana i denuncien les "paguetes" que no reben— o bé quedar-se a casa i regalar espais als unionistes. Aquests últims, ja ho hem vist a Barcelona amb l'operació que ha fet alcalde Jaume Collboni, ni fumen la pipa de la pau amb els independentistes ni desaprofiten les ocasions que les urnes els concedeixen. El 23-J està en joc tenir a les mans les armes democràtiques per poder avançar o defensar-se, o bé entregar-les amb el pobre argument que el que es decideix al Congrés —sigui l'autogovern, les infraestructures, la regulació dels lloguers o les polítiques feministes— no ens interpel·la i que cal aprofitar per castigar ERC, Junts o la CUP no se sap per fer ben bé què. 

Si alguna cosa tenen els partits (tots) és instint de supervivència i és segur que integraran el sentiment dels votants. I si no ho fan, sorgiran, com ha passat sempre, noves opcions polítiques, com ho pot ser la que impulsa l'ANC deixant de banda el rol de moviment cívic transversal. L'abstenció o el vot nul presentat com una estratègia de desfogament mai han permès edificar res més enllà d'explicar un malestar que, paradoxalment, acabaria beneficiant a qui més ha fet per impedir que el conflicte polític es resolgui per vies polítiques. 
 

---

Avui no et perdis

» Junts combat l'abstenció independentista per superar ERC el 23‑J; per Oriol March

» Aragonès situa Junts com a soci prioritari per pactar els pressupostos de 2024; per Bernat Surroca.

» La Cambra xifra en 50.900 milions la inversió per corregir el dèficit en infraestructures; per Pep Martí.

» El Govern vincula el Quart Cinturó a una inversió estatal de 900 milions en infraestructures; per Oriol March.

» Els comuns descarten per ara reeditar l'operació Collboni a la Diputació de Barcelona; per Carme Rocamora.

» Opinió: «L'esperança»; per Josep Huguet i Biosca.

» Ernest Maragall congela el debat successori a ERC de Barcelona; per Carme Rocamora.  

» La veu de Nació: «Sánchez ja ha comès l'error més gros»; per Joan Serra Carné.

» Dades: S'enquista la bretxa salarial a Catalunya: les dones cobren 6.200 euros menys que els homes; per Roger Tugas Vilardell.

» Collboni anuncia que les obres de la Rambla de Barcelona es faran en tres anys i no en sis; per Víctor Rodrigo.

» Crònica: Martxelo Otamendi passa la torxa, però no se'n va; per Pep Martí.   

» Pòdcast | L'elefant: No pensis en l'ecoansietat; per Irene Ramentol.

» Perpinyà prohibeix la revetlla de Sant Joan en un dels seus barris.

» Woody Allen està a punt d’estrenar un telefilm francès i no trobo la manera que m’importi; per Victor Rodrigo.

» Opinió: «A favor del «Sálvame» amb barretina»; per Alba Carreres.
 

---

 El passadís

La proximitat del 23-J genera tota mena de rumors i especulacions sobre possibles canvis en algunes de les grans institucions vinculades al govern espanyol. La possible arribada d'Alberto Núñez Feijóo a la Moncloa genera nervis i corredisses entre els possibles agraciats. Un dels noms que torna a circular amb força aquests dies és el d'Alberto Fernández Díaz. L'històric dirigent del PP, exregidor a Barcelona durant anys, és avui fora de la política activa, però conserva una potent agenda. En aquesta campanya se l'ha vist en nombrosos actes del partit. Hi ha qui situa Fernández Díaz en les travesses per ser el nou delegat del Consorci de la Zona Franca, que en aquests moments és en mans de l'exprimer secretari del PSC Pere Navarro. 

Són dies de viatges a Madrid, també. Una persona a qui s'ha vist movent-se molt a la capital de l'Estat és a Joaquim Gay de Montellà. L'expresident de Foment del Treball va ser també un dels assistents a l'acte de Feijóo al Cercle d'Economia, el maig passat. Gay té inquietuds polítiques i ja va sorprendre tancant la llista del PP a les eleccions catalanes del 2021. La competència per ser un dels "catalans de Feijóo" serà descarnada.  

Vist i llegit

Com es fan els rànquings de restaurants de Repsol o de les estrelles Michelin? Són sempre els mateixos experts, els canvien, hi ha segones opinions? Abans les guies de carretera portaven un sobre per avaluar restaurants, però ara la cosa s'ha digitalitzat i sofisticat molt més i hi ha molt negoci en joc. Ho explica en aquest reportatge a Gastro, el canal de cuina d'El País, la periodista Paz Álvarez precisament ara que hem conegut quins són els millors restaurants del món gràcies als The World's 50 Best Restaurants. A Catalunya estem d'enhorabona i és que el barceloní Disfrutar ha escalat una posició i enguany s'ha endut la plata. L'establiment dirigit pels excaps de cuina d'elBulli Oriol Castro, Eduard Xatruch i Mateu Casañas és el millor d'Europa i el segon millor del món.


 L'efemèride

Tal dia com avui de l'any 1992 moria a Sueca, al País Valencià, un dels referents de la nostra cultura i del nostre paisatge intel·lectual: Joan Fuster. Havia nascut al mateix poble 70 anys abans i ell va ser qui, des de posicions d'esquerres i sobiranistes, va donar contingut a la idea moderna del País Valencià i dels Països Catalans. Va compaginar el seu activisme, que li va costar atacs feixistes, amb una àmplia producció literària i periodística. Us deixo el documental L'emprenta de Joan Fuster, que l'any passat van emetre TV3, ÀPunt i IB3. A Nació el vam recordar comentant cada setmana un dels seus aforismes i amb una àmplia cobertura.

 L'aniversari

Un 21 de juny del 1882 va nàixer al Tarròs, al municipi urgellenc de Tornabous, el polític Lluís Companys i Jover, que va ser president de la Generalitat entre el 1933 i fins que el franquisme el va afusellar el 1940. Companys, advocat de formació, era un dels fundadors d'ERC i formava part de la seva facció més esquerrana i federalista. Això no li va impedir, però, proclamar l'Estat Català l'octubre del 1934 contra el govern de dretes de Madrid. L'efímera proclamació li va costar presó i la supressió de la Generalitat durant més d'un any, fins que el Front Popular va guanyar les eleccions i va tornar revifat. La tràgica mort de Companys després d'un judici que l'Estat no ha volgut anul·lar mai l'ha convertit en un dels mites del catalanisme malgrat que la seva presidència va ser discutida per la derrota militar. Aquí podeu veure el telefilm 13 dies d'octubre, que TV3 va emetre el 2015, sobre el seu judici. En aquest especial de Nació en motiu del 80 aniversari del seu afusellament vam dimensionar la seva figura.

  ​ Fes clic aquí per rebre'l