"Color cafè amb llet tenien les aigües que baixaven vorejant la calçada del passeig; amb elles arrossegaven les casetes de fusta, les mercaderies, els carros i les tones, tot el que trobaven al seu pas; carbasses, taronges, taules i bancs van sortir navegant; fins i tot, carro desenganxat, carregat de porcellana, va ser arrossegat pel corrent… Mai hi havia jo comprovat la magnitud del poder de les aigües, era espantós! Avançaven ja per sobre de la calçada del passeig: la gent fugia, clamava, cridava".
Llegint l’inici d’aquest article potser us heu pensat que aquesta era una entrada més sobre les fatídiques inundacions que han arrasat part del País Valencià aquests darrers dies, però aquest fragment té ja 162 anys. Va ser escrit per Hans Christian Andersen, el conegut autor danès de literatura infantil que l’any 1862 va presenciar una devastadora riuada a Barcelona, justament a la zona zero de la catàstrofe, la Rambla, mentre s’allotjava a una habitació de l’Hotel Oriente del mateix passeig.
Barcelona en aquell moment acabava d’enderrocar les muralles que l’estrenyien i començava a aplicar el Pla Cerdà. La pressa per desfer-se dels antics murs i fossats de la ciutat, que des de la guerra de Successió eren més percebuts com a elements repressius que no pas defensius va tenir conseqüències inesperades.
El Pla de Barcelona, tenint en compte que es troba en una zona de pendent entre la muntanya i el mar i flanquejada per dues lleres fluvials és una zona amb abundants rieres, algunes de les quals ara mateix expliquen el traçat irregular d’algunes vies i donen nom a carrers batejats com a rieres o torrents. Una de les principals era la Riera d’en Malla, que baixava de Sant Gervasi de Cassoles passant per l’actual rambla de Catalunya i anava a parar al Portal de Santa Anna. Aquesta era una imponent construcció amb dues torres defensives i un fossar de característiques similars al que encara es pot veure al tram de muralla encara existent a la part baixa de l’avinguda del Paral·lel.
Abans de l’enderroc de les muralles, quan plovia, les aigües de la Riera d’en Malla acabaven al fossat que envoltava els murs i gràcies al seu pendent natural eren drenades fins al mar. Però tenint en compte que la memòria redactada per Pere Felip Monlau defensant l’enderroc de la fortificació s’havia editat amb el títol Avall les muralles!!! Així, tal com raja amb tres exclamacions, us podeu fer la idea de la fal·lera que es tenia per tirar-les a terra, i la part de “terra” més propera al mur que es destruïa era precisament el fossar que va ser expressament colgat de runa, fent que s’anivellés l’interior i l’exterior de l’antiga ciutat.
Aquest primordial canvi urbanístic va venir acompanyat del Pla Cerdà, que va transformar zones anteriorment ocupades per conreus i camps no edificables per motius de control militar en solars destinats a la construcció d’immobles. Aquestes operacions van ser contemporànies alhora amb un règim elevat de precipitacions, fet que provocava sovint que la ciutat semblés un autèntic fangar, i d’aquí el malnom de “Can Fanga” de la nostra ciutat. Amb tots aquests factors de risc acumulats era d’esperar que es posés en marxa algun fenomen catastròfic, que com hem sentit darrerament, justifiqués aquelles frases populars que diuen que “el riu té memòria” o “el riu de tant en tant ensenya les escriptures”.
La nit del 14 d’agost de 1862 va començar a caure un fort temporal del tipus DANA, un xàfec que no es va aturar fins al migdia de l'endemà, precipitant fins a 200 litres per metre quadrat d’aigua. Algunes zones dels afores com el barri d’Hostafrancs, es van veure especialment afectades, el Rec Comtal i el Bogatell es van desbordar. També ho va fer la Riera d’en Malla, a l’altura de l’estació de Martorell, precursora de l’estació dels Ferrocarrils Catalans de Plaça Catalunya.
Com que no tenia cap obstacle, la Riera d’en Malla va baixar amb força Rambla avall convertint aquest passeig en el que havia estat fins a la construcció del segon pany medieval de muralles, precisament en una rambla o riera que era la seva continuació natural. Una de les seves primeres víctimes materials il·lustres fou el primer quiosc de begudes que s’havia instal·lat a Canaletes, però a mesura que l’aigua baixava es va sumar més cabal provinent del Carrer Comtal, la Plaça Santa Anna o la Riera del Pi.
El teatre del Liceu, que en el seu moment s’havia construït sobre un convent incendiat el 1835, s’havia incendiat com a teatre ja l’any anterior a la riuada i tot el material d’obres va acabar Rambla avall. La veu popular, que aleshores encara no sabia que en un futur hi hauria un greu atemptat amb bomba el 1893 i un altre incendi el 1994, ja parlava de “el diluvi del foc i el diluvi de l’aigua”. Moltes de les parades del mercat de Sant Josep (el de la Boqueria) van ser arrasades per l’aiguat.
Les víctimes mortals van arribar a aproximadament un miler de persones, entre les quals per poc no va entrar en el còmput el director del mercat, que fou rescatat in extremis. Per allò que “sols el poble salva el poble”, que també s’estila molt aquests dies, la indemnització a les persones afectades es va fer mitjançant una subscripció popular. Per evitar que tornés a passar, es va construir una gran claveguera sota la Rambla. De fet, ara que hi han construït el metro, si un dia de pluja sou a l’andana de les parades de Liceu o Drassanes, veureu que a nivell de vies hi ha un canal per on passa l’aigua Rambla avall.
Aquests fets estan recollits a la majoria de llibres i cronologies de la història de Barcelona però ens hem de fer la idea que tant en superfície afectada com en cabal d’aigua i persones damnificades (esperem que el nombre de gent finada no arribi o superi el de 1862), el que estan patint aquests dies els nostres germans del sud deixa la nostra efemèride en una trista anècdota.
El filòsof alemany Hegel deia que la història es repetia, cosa que li van negar els historiadors positivistes. Jo soc més del parer de la cita apòcrifa atribuïda a Mark Twain que diu que la història no es repeteix però rima… De fet, una experiència similar també la van patir el 1971 especialment al Baix Llobregat amb conseqüències catastròfiques. Seria d’esperar que qui ens governa tingui la idea de prevenir aquest tipus de catàstrofes, però tenint en compte que ni tan sols són capaços d’actuar un cop la catàstrofe ha succeït, potser és pecar d’agosarat.
Una forta abraçada cap al sud.