Qui ho diu és Roger Uceda: un cap, tres barrets. Ell és l’enginyer de 38 anys, de Sant Climent, un poble de 4.000 habitants a quinze quilòmetres de Barcelona – “el poble de les cireres”- casat, pare de l’Aleix, ex bateria dels Abeloncho Funk. Però és també el CEO de BCN3D Technologies, el responsable de Serveis tecnològics de la Fundació CIM i professor associat a la UPC- ETSEIB.
BCN3D semblen els laboratoris d’una facultat universitària. Però en la planta 2 de l’Edifici RDIT del Campus de Castelldefels, a tocar del Canal Olímpic, hi ha una de les divisions de la Fundació CIM que investiga, dissenya, munta, produeix, prova i exporta – sobretot exporta – una de les sèries d’impressores 3D de sobre taula més competitives del món. Cada any facturen 2,5 milions d’euros i allí hi treballen vint persones i vint més són estudiants becats – “aquí tothom té un sou”. Cada mes fabriquen 200 impressores i, des del 2011, quan es va fundar, s’han venut més de 5.000 unitats que estan escampades per tot el món en “universitats, a empreses per fer prototips, empreses que customitzen productes a demanda o centres d’investigació... la NASA en té sis de les nostres”.
Roger Uceda. Foto: Adrià Costa
La primera notícia que va tenir Roger Uceda de tecnologia 3D va ser a la jornada de portes obertes de la Politècnica abans de matricular-s’hi. Corria l’any 1998 i allò sonava a ciència ficció, però va retenir-ho: la Fundació CIM de la UPC acabava de comprar la primera impressora 3D, una de les universitats més pioneres a l’hora d’adquirir maquinària d’aquest tipus. A quart de carrera va començar a trastejar-les. I es pot dir que des de llavors ja no ha parat.
Què pot imprimir una impressora 3D? “Pràcticament de tot, però hi ha coses que no són sostenibles com els cotxes o les cases, això no vol dir que no serveixi per fer prototips”. Però es pot imprimir menjar? “Sí, com un divertiment. Necessites la matèria primera, pot ser patata o xocolata, però em sembla poc realista, més aviat apropiat per fer performances, o per fer un Mickey Mouse quan el nen no vol menjar-se la verdura!”. Riu. Se’n riu d’aquestes foteses perquè té altres coses al cap, que són les que l’apassionen. Més enllà dels barquets – un objecte estàndard per provar el correcte funcionament de les màquines- en el laboratori de productes s’hi pot trobar de tot: figures, reproduccions, prototips de cascs de bicis, mans, peus. “Aquesta tecnologia va de coses de veritat i ha de resoldre coses de veritat”, assevera.
I, després d’admetre que, sí, clar, en alguna ocasió ha vist com s’imprimia un objecte sexual, un dels vessants més interessants és l’aplicació en el camp de la medicina. Des del primer moment, a través de la Fundació CIM, han col·laborat amb l’Hospital de Sant Joan de Déu. Les demandes serveixen per reproduir òrgans amb tumors o parts del cos i permeten assajar als cirurgians com intervenir o explicar una operació a un pacient o la seva família. Però també serveix per imprimir mans. Com que tota la programació està parametritzada, es pot imprimir una mà per un nen i substituir-la per una altra quan es faci més gran. Un quilo de fil val entre 15 i 50€ i una mà pesa 100 grams. Surt a 2 o 3 euros per mà: “això va de fer la vida més fàcil a la gent”. Per això, la col·laboració amb l’hospital o les ONG és estreta i el coneixement es transfereix i és compartit: “aquesta és una de les missions essencials de la Fundació”.
La proximitat amb l’hospital i “compartir una mentalitat molt oberta” han permès treballar per trobar solucions conjuntament: “hem imprès ortesis”, que són suports per, posem per cas, donar mobilitat a una mà que no en té, “però les pròtesis per posar dins del cos, encara és un altre estadi que necessita homologar tots els materials. No és fàcil. Per això a vegades hi ha certa informació groga, com quan es parla d’imprimir òrgans o teixits vius amb cèl·lules mare, encara no és viable”.
Una impresora 3D. Foto: Adrià Costa
Què es podrà fer, doncs, amb aquesta tecnologia? Pràcticament tot però no amb la mateixa capacitat de producció que en sèrie. “En alguns casos serà més barat imprimir perquè gastes menys matèria en la fabricació additiva que en la fabricació sostractiva”.
Un dels èxits de BCN3D és fabricar en local. La carcassa d’alumini és de Caldes de Montbui; el fil plàstic, de Terrassa; l’electrònica de Sant Boi i el mecanitzat es fa a la Colònia Güell. “No som experts en tots els processos, però tenir un productor tan a prop permet fer-ho més fàcil i econòmic, i ser més flexible”.
Catalunya és una de les regions mundials punteres en la tecnologia d’impressió 3D. De fet, per a Roger Uceda, que ara està en ronda de finançament per convertir aquesta divisió en una empresa competitiva, un dels inconvenients “és no poder retenir el talent”. Aquesta indústria necessita bons professionals i de les sales de BCN3D “en surten molts, també a la competència”. Aquest salt d’escala que ara es proposen els permetrà, sobretot, demanar crèdits i competir “en igualtat de condicions amb empreses multinacionals que, quan fan ronda de finançament, aixequen inversions de trenta milions d’euros”. Ser una empresa els ha de permetre sobretot ampliar la capacitat de producció, però en Roger té molt clar que no es pot perdre la vocació de “transferir i compartir el coneixement”.
Amb aquest aire a mig camí de professor universitari i investigador, Roger Uceda és un de les autoritats d’aquest país en aquesta àrea de coneixement. Imparteix cursos tutorials a gent que ve de tot el món. I tenen la pretensió que les seves màquines serveixin per fer un món una mica més fàcil. De moment, la futur societat limitada (BCN3D Printers) vol sortir al mercat a competir i produir més. Ho fan atents al món que els envolta. Amb un peu a la realitat i l’altra a la recerca. “La Fundació CIM es queda la part de recerca i coneixement”. I, l’empresa, lidiarà amb el futur, que sempre és incert: “haurem d’estar atents per coses que ara no sabem intuir, qui ho hagués dit que la mini cadena desapareixeria i cabria en un mòbil!”. Atents, doncs. A BCN3D imprimeixen futur.
Roger Uceda. Foto: Adrià Costa
