L’altre dia vam parlar de la relació històrica entre Barcelona i els coloms, però avui farem referència a una de les persones que més s’ha estimat a aquestes bestioles en aquesta ciutat, fins al punt d’esdevenir un autèntic personatge popular.
A mitjan segle XX, als entorns de la Sagrada Família i el Clot, hi apareixia un home discret però inconfusible: Pedro Sampablo, conegut per tothom com l’home dels coloms. Amb un petit carro carregat de gàbies i plomes, recorria carrers i places acompanyat d’una munió d’ocells ensinistrats que responien als seus gestos com si fossin extensions del seu propi cos. Un espectacle que captivava els infants i que molts encara recorden amb estima.
Pedro havia nascut l’any 1881 a Zamora, però la seva vida no trigà a allunyar-se del que marquen els papers. De ben petit va ser abandonat en un hospici, acollit posteriorment per una dona que el va retornar a l’hospici quan van deixar de pagar-li l’ajuda per mantenir-lo. Després de diverses anades i vingudes, va arribar a Madrid, on va provar de fer arrels i va trobar una dona amb la qual es va casar i va tenir sis fills.
Però la seva vida va fer un gir inexplicable i sobretot rocambolesc. Amb uns estalvis a la butxaca, va decidir viatjar a Toledo per comprar bestiar. Allà, segons ell mateix explicava, algú el va drogar a la pensió on s’allotjava. El cas és que es va despertar a Gijón, desorientat, sense diners i sense conèixer ningú. Potser per vergonya per haver caigut en l’engany no va tenir forces per a tornar a casa i va embarcar cap a Cuba, iniciant una etapa errant que el portaria també a Mèxic i Brasil. Sempre treballant en el que trobava, sempre vivint al dia de manera humil.
Quan el 1926 va tornar a travessar l’oceà, cercant infructuosament la seva família i finalment es va establir a Barcelona. La seva dona i fills el donaven per mort. Ell, però, va refer la seva vida com tants altres ho han fet en aquesta ciutat.
Davant la solitud va decidir envoltar-se de coloms. Ensinistrava els que s’apropaven al seu terrat, i aviat començà a mostrar-los al carrer. La seva rutina diària es convertí en espectacle. Els ocells, diuen, portaven els noms dels seus fills perduts, en una mena de litúrgia íntima i dolorosa. Volaven, ballaven, es posaven a les espatlles dels nens. I ell, serè, somreia.
La seva popularitat va créixer fins al punt que, en una ocasió, va aparèixer a la televisió. Aquella emissió no només el va fer conegut a tota la ciutat, sinó que, segons s’explica, va permetre que la seva dona el reconegués. Però ja era massa tard: ella s’havia tornat a casar. I Pedro va continuar com sempre, amb els coloms, el carro i la seva vida humil.
Va morir l’any 1972. Però a diferència de tants altres que desapareixen sense deixar rastre, el seu record es manté viu. Tant, que el barri de la Sagrada Família, el que havia estat la seva llar, li va dedicar un gegant amb el seu nom i la seva imatge, convertint aquell home senzill en símbol.
Salvant molt les distàncies, el periple d’entrebancs i girs argumentals de la vida de l’home dels coloms recorda a la d’Ulisses a l’Odissea intentant tornar a Ítaca amb la seva família. Però en aquest cas no es tractava d’un rei sinó d’un nen abandonat a la seva sort que va acabar sent un adult perdut. Una història que té més de tragèdia que no pas de poema èpic…
